Diàleg entre maletes perdudes

28.08.2012

L’escena succeeix a l’aeroport del Prat. Estem a la sala de les maletes perdudes. El magatzem està tancat a pany i clau perquè no s’escapi el munt de maletes que excedeixen el volum disponible. S’escolten veus rere la porta. M’apropo i atanso la oïda. Bah, és un dels molts diàlegs habituals entre maletes avorrides. La curiositat em fa obrir la porta i observo.

Hi ha un maletí, d’aquells de renom, de marca, més presumit que un indiot. Es mostra dret i tibat, lluint els seus rètols i etiquetes. Que si un “samnosequé” per aquí, un “prioritat” per allà, un “fràgil” i un “control de seguretat” més enllà. Estava cofoi i eixerit al costat d’una maleta, menys esvelta, més grassona i atapeïda d’estris dins seu, que no feia més que sospirar:

-Et passes la vida perduda entre equipatges. Mai saps en quin aeroport dormiràs ni quants dies t’hi quedaràs. Clar que no tot és negatiu. També fas coneixences, noves amistats i algunes, potser, importants.

El maletí “samnosequé” va i li diu:

-No dic que no estigui d’acord amb tu, però a mi, que sóc més xic que vosaltres, aquests llocs tancats em creen certa claustrofòbia. Em sento angoixat. A més, em dóna una estúpida sensació de pèrdua de temps. Jo tinc moltes coses per fer. Porto documents importants, he d’assistir a reunions on es prenen decisions cabdals i, sense mi, els directius no podrien sortir-se’n.

-No em vinguis amb romanços. Jo em puc sentir més important que tu. Sóc més gran i tragino més coses que tu. Si tu portes documents, jo viatjo amb calçotets, sostenidors i estris de neteja. Sense mi, la gent aniria bruta i faria pudor.

El maletí s’apropa a la maleta grassona i li fa un frec intencionat.

-Ai, què em fas?

-M’agrades. A mi, en qüestió de sexe, m’atreuen les maletes rubensianes, panxudes, estil Botero. Plenes, flexibles i encisadores, com tu.

-Quines coses que dius. No vagis tan ràpid que no fa gaire ni ens coneixíem!

-Noia, i si ens separessin? Es perdria aquesta amistat que acabem d’estrenar. El present és nostre i el futur incert. Aprofitem-lo.

-M’estàs seduint. M’has fet pensar en dues maletes bessones que sempre viatjaven juntes i que, de cop, van ser condemnades a viure separades per sempre, quan els seus amos es van divorciar. Des de llavors, la seva vida va tenir lloc en armaris i cases diferents.

El maletí torna a refregar-se amb la maleta. Primer li fa carícies amb les etiquetes i cintes que porta soltes, com si fossin picarols. Després li acosta el llom vertical, fort i dur com una pedra. La maleta s’estarrufa i es deixa acaronar.

-La veritat és que mai abans m’havien sacsejat així. Tot el que porto dins, se m’estremeix, reconeix. Torna’m a tocar, “samnosequé”.

-Tombat un xic, bufona, que grimparé damunt teu i sabràs allò que és bo, conclou el maletí.