Diada de missatges i bany de peus

13.09.2016

I per bany de peus no volem dir peus a la galleda, sinó una cosa tan senzilla com que a alguns protagonistes de les trobades amb samarreta blanca d’ahir tarda ens cal un balsàmic bany de peus (palangana, aigua –calenta o freda segons convingui o agradi– i sal, per exemple, que pot semblar una pràctica en desús, però certifiquem la seva eficàcia, tant o més que els gels i esprais diversos que et venen a les farmàcies per un bon grapat de diners, i molt més ecològics, on vas a parar!).

Adam Fabra Ruiz.  Margalló incendiari

Bé. Anem al gra: a la bona gent d’El Web Negre, gent de pau, ordre i concòrdia, com es demostra cada dia (cert que potser amb un to d’humor i sàtira, de paròdia i en alguns casos d’ironia, i qui sap quantes coses més, que vostès ja ens perdonaran), la gent d’El Web Negre, dèiem, no sabem què els fot més als de sempre. I amb els de sempre volem dir als de sempre (ahir en algun discurs es va fer servir aquesta expressió per denominar els de sempre, que podem entendre com els d’en Franco i successors, i també antecessors, que la cosa neix a les cavernes).

Bé, volem dir que ara parlem concretament dels que tenen un cert menyspreu cap a Catalunya i tot el que té de bo i vol ser Catalunya, i que ens agrada a nosaltres i a ells no, ves per on, o per alguna cosa serà.

Bé. Dèiem que no sabem què els fot més: si el què volem, com ho procurem fer amb les eines que tenim, o que ens en sortim.

Potser el que més els costa de digerir és que persistim. I de bon rotllo. Tant els costa la digestió, que al ministre Margallo se li ha escapat (encara que potser li hauríem de fer descompte, perquè estan en campanya electoral i ja se sap que és temps de despropòsits, tot i que estan en campanya des de fa mesos… i anys… i segles, perquè el que se’n diu fer alguna cosa de profit, encara que sigui per Espanya, ni ho ensumen).

Bé, estàvem amb en Margallo, que l’home s’ha desfogat i ha dit el que pensen a Madrid: que els resulta més rendible electoralment parlant l’atemptat terrorista, amb víctimes i familiars de les víctimes, que no pas el secessionisme democràtic. I s’entén. Els atemptats els fan durar i durar fins a l’extenuació de la societat en general, i dels familiars de les víctimes en particular.

Bé, potser en Margallo no ho ha dit exactament així, però ha sonat així i de fet se li recordarà així: l’acte terrorista està més lliure de dificultats i d’incomoditat per al govern espanyol que no pas el procés català cap a la independència. Un procés a la catalana, que també els fot, perquè és de pa sucat amb oli i festa major comparat al protagonitzat per altres nacions que lluitaven per la seva llibertat.

Bé (i tornem al bé!), és el discurs de sempre: els catalans no sabem què és el millor per a nosaltres, i naveguem com càndides ànimes en pena influenciats per galifardeus busca quimeres rendits a l’odi als castellans, tarannà que ens fa molt perillosos per desertors; mentre els bascos, al contrari, són virtuosos i virils, facin el que facin, que per alguna cosa els seus industrials van sufragar l’“alzamiento” dels patriotes espanyols.

En fi! De tot el bonic desplegament d’ahir, cal retenir un aspecte fonamental: com diu un acudit que ha d’estar per aquí al costat, ahir no vam enviar missatges a cal penques, que també, els vam adreçar als nostres polítics. Que faci profit.