Dia de la Memòria

11.06.2012

Hi ha oblits que es tramen a consciència. Records que ens pesen massa i que per supervivència enterrem en algun racó desitjant que allà almenys no ens molestin. N’hi ha d’altres, en canvi, que són involuntaris, perquè -ja se sap- la memòria té ànima de gat; és manyaga i traïdora a la vegada. Aquests també poden acabar sent un llast. I així em vénen al cap les paraules d’Emili Teixidor al darrer capítol de Retrat d’un assassí d’ocells: “Més terrible i inhumana que la mort, aquesta lenta i implacable mola de l’oblit que engruna fins a dissoldre en el no-res tot allò que hem estimat, que volem estimar, on volem emmirallar-nos encara”. Sense memòria, el buit.

 

Campanar de Vic

En aquest país és tant el que d’una manera o altra hem acabat oblidant que ens cal inventar-nos un dia sencer per mirar enrere i rememorar el llarg i tortuós camí que ens ha portat fins aquí. Per iniciativa popular, des d’ahir i d’ara en endavant, el 10 de juny serà considerat el Dia de la Memòria. L’elecció de la data no és gratuïta: coincideix amb el dia exacte de la mort de Jacint Verdaguer a la Vila Joana de Vallvidrera ara fa 110 anys. Per això aquest diumenge 170 campanars de catedrals, esglésies, monestirs i ajuntaments d’arreu del territori, des de Sant Miquel de Cuixà fins a La Fatarella, passant per Vic, Badalona, Gironella o Puigcerdà, van repicar a l’uníson per evocar aquell a qui el bisbe Torres i Bages havia batejat com a príncep de poetes i que va acabar convertit en el poeta del poble, que va ser qui realment el va honorar abans i després de la seva mort. No en va, i a desgrat de més d’un, el seu va ser l’enterrament més multitudinari fins llavors vist mai a Barcelona. Ara és novament des del poble que se’n reclama l’homenatge. A ell i per extensió, explicaven els impulsors d’aquesta iniciativa, a tots aquells que en algun moment o altre han estimat i treballat per Catalunya i la seva llengua.

A les set en punt de la tarda, a pocs metres de la casa familiar del poeta, a Folgueroles, les dues campanes de l’església de Santa Maria cantaven al cel per la vida i el llegat del seu fill més il·lustre. Al seu davant, al mig de la plaça, el pedró de mossèn Cinto, erigit sis anys després de la seva mort, que va ser construït amb pedra pagada per la gent del poble i treballada de franc pels picapedrers. A aquella ja llunyana mostra de gratitud se li van sumar diumenge tres minuts llargs de repics per advertir-nos a tots nosaltres que, al cap i a la fi, només arribarem a ser allò que sapiguem o vulguem recordar.

Twitter: @martona78