Deu barbarismes que et pots perdonar (o no)

28.09.2016

Un barbarisme és una “forma lèxica d’origen estranger que no es considera assimilada a la llengua pròpia”, segons el DIEC. En una societat bilingüe és molt comú l’ús abundant de barbarismes, alguns dels quals (habitació per cambra) han acabat acceptant-se a la llarga i aleshores parlem de manlleusestrangerismes. Molts d’aquests termes, com culebrónrebentón, sustocarinyo lio, els fem servir a diari, mentre que n’hi ha d’altres que hem sentit a dir als nostres avis però que ja hem superat: és el cas de busóndebers o antes. Hem triat deu termes que no estan acceptats al nostre diccionari normatiu, tot i que algun es troba documentat en català des de fa uns quants segles.

dona tapant-se la boca

Lijar

Tots sabem que lijar, en català, no és correcte, però sovint, quan polim la fusta, demanem de manera inconscient la lijadora. Per referir-nos a aquesta acció en català tenim diverses solucions: en lloc de demanar la lijadora hauríem de demanar la fregadora, que és l’equivalent per demanar la màquina elèctrica que s’utilitza per fregar i donar un bon acabat a la superfície d’una peça de fusta. També podem fer servir els verbs polir o fregar i l’expressió passar paper de vidre.

Finiquito

El finiquito és un document escrit en què se certifica l’absència de deutes d’una part vers l’altra i es reconeix que una persona queda lliure d’una obligació després de pagar els deutes pendents. S’aplica sobretot per referir-se al document que l’empresa lliura a una persona quan plega i inclou el sou base, la part proporcional de les pagues extra d’estiu i de Nadal i el complement personal. Tanmateix, en català finiquito és un castellanisme i s’ha de substituir per quitança, finiment o liquidació. En el cas del verb finiquitar, cal fer servir liquidar, fer la liquidació o quitar quan calgui emetre una liquidació que certifiqui l’absència de deutes amb una persona o acabar, enllestir o resoldre quan es tracti de resoldre un afer amb un acord o resolució.

Cuidado

Cuidado, no caiguis!”. El terme cuidado és també un castellanisme que no és estrany de sentir al nostre entorn. Més d’un, inconscientment, el deu haver dit per alertar algú de no cremar-se amb un àpat acabat de sortir del forn, o per evitar que ensopegui amb una pedra mentre va encantat pel carrer. En català, en aquests casos, caldria fer servir expressions com compte!, alerta!, atenció!. Segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’Alcover-Moll, es tracta d’un “castellanisme no admès en bon català, però molt arrelat en el nostre llenguatge parlat”, documentat des del segle XVI.

Botellón

Botellón és un terme profusament utilitzat en llenguatge col·loquial i sobretot en un entorn juvenil per referir-se a una pràctica que consisteix a beure begudes alcohòliques en un espai públic a baix preu i que es barregen en una ampolla de plàstic gran perquè siguin fàcils de transportar. El botellón se sol fer a la nit, abans d’anar a un concert o a la discoteca. En català, no hi ha un terme equivalent amb el mateix significat i que pertanyi al mateix registre: per això, l’Optimot ens proposa fer servir la forma castellana marcada tipogràficament amb cursiva per indicar que és un terme d’una altra llengua.

Porfi, porfa

El sispli català, tal com ens explica Gabriel Bibiloni en una entrada al seu blog, és un terme provinent de l’argot juvenil que deriva del porfi o porfa castellà: “Fins i tot s’ha creat una forma d’argot juvenil sispli, que no és més que un calc de l’espanyol porfi, modificació, al seu torn del reduït «pijo» porfa”. Tanmateix, molt sovint sentim que els urbanites joves fan es decanten per fer servir la forma castellana com porfi o porfa, en lloc del sispli, sisplau o si us plau. Com aclareix Bibiloni a l’esmentat article, la forma sisplau (i el derivat, sispli) és un cas evident de gramaticalització esdevingut en el parlar col·loquial del Principat: “Ha consistit en la transformació d’una estructura sintàctica flexible en una forma fixa i invariable que fa de marcador discursiu”. Aquesta gramaticalització, proposada per primera vegada per Joan Solà, ha estat força discutida entre els filòlegs, perquè no admet la variació del pronom (si us plau, si et plau), ni la variació del verb, i “arriba a ser recategoritzat, ço que vol dir que, concretament, pot ser usat com a adverbi o com a nom”, afegeix el lingüista.

Enchufe, enxufar

“Aquest té enchufe”, sentim pel carrer. Una frase que es refereix a aquella persona que ha entrat a un lloc gràcies a les seves influències. En català, un enchufe és un endoll, i ens serveix per connectar un aparell o un llum a la xarxa elèctrica; en canvi, no ens serveix per indicar quines són les persones que han estat enxufades (o endollades). Per això hem de recórrer a d’altres expressions, com: “L’han col·locat per les seves influències” o “En Pep té una bona moma i està ben recomanat”. Tanmateix, aquest ús figurat del terme enxufar es troba registrat al DCVB: “Emplear en un ofici lucratiu, sense mèrits o títols apropiats, sinó en virtut d’influències, subornaments o altres mitjans abusius”.

Però en el món dels amiguismes, la cosa no es queda simplement en col·locacions i influències, sinó que també hi ha chanchullos i arreglos, termes que en català equivalen als tripijocs i a les martingales.

Promig

El resultat de dividir la suma d’un nombre determinat no s’anomena en català promig sinó mitjana. Promig és una adaptació incorrecta dels termes castellans promedio i media. Per tant, en una frase com “El promig d’edat dels lectors és de 35 anys” s’haurà de dir “La mitjana d’edat dels lectors és de 35 anys”. Tanmateix, el DCVB documenta aquest terme, juntament amb promedi, que considera que prové del llatí adoptat modernament per conducte del castellà.

Cal també diferenciar entre mig, mitja i mitjà, mitjana: mentre que mig, mitja significa ‘que forma la meitat d’un tot’, mitjà, mitjana fa referència a allò ‘que és igualment lluny de dos extrems’. Per tant, hem de dir “M’he menjat mitja taronja” i “El punt mitjà entre aquestes dues distàncies és aquí”.

Jefe

Jefe, -a és un castellanisme que, tal com diu l’Optimot, és un castellanisme que alguns parlants han adaptat amb la pronúncia quefe. El jefe s’utilitza per designar la persona que ocupa un lloc de preferència, que dirigeix altres persones o que és responsable de la feina que fan, i en català el terme correcte és cap, tant per al masculí com per al femení (el cap, la cap). Segons ens explica la RAE, l’origen de jefe prové del chef francès.

Gatillazo

Gatillazo és un castellanisme que ens serveix per descriure “la impossibilitat sobtada i transitòria de l’home per practicar el coit”, segons la RAE i que no té un terme equivalent en català. En una discussió a les xarxes socials sobre com calia traduir aquest terme i que vam recollir a Núvol, Marta Rojals va proposar ‘fer misto’, tot i que altres alternatives de traducció van ser ‘estroncada’, o ‘arronsada’. Quim Monzó, però, va explicar a Twitter que l’expressió proposada per Rojals era molt adequada: “Des que ho vaig saber, he anat fent proves i veig que tothom ho entén a la primera”, va assegurar.

Estribillo

Estribillo és un diminutiu del terme espanyol estribo, i designa la part que es repeteix sempre amb la mateixa lletra i la mateixa tonada. En català per referir-nos a aquesta part no direm estribillo, sinó tornada.

 

Aquesta llista ha estat elaborada amb l’ajut del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, del Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana i del Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

22 Comentaris
  1. La paraula “jefe” del castellà no s’hauria de traduir sempre per cap, en funció del context pot ser millor “mestre” i “mestressa”.

    D’altra banda, estroncada em sembla perfecte per dir això de gatillazo.

  2. Aquests articles, per a què serveixen exactament? Per a fer publicitat d’unes paraules amb les quals tenen problemes els autors? Amb quina arrogància s’etziba ja en el primer paràgraf: “Molts d’aquests termes, com culebrón, rebentón, susto, carinyo o lio, els fem servir a diari”. Això deu ser l’autora d’aquest… escrit, no pas milers i milers de catalans, encara que en el fons no és una qüestió de nombre. Jo no he passat del primer paràgraf, perquè la resta (l’enumeració dels castellanismes) no serveix per a res més que per a reforçar-los. Si m’hagués llegit l’escrit més enllà del primer paràgraf haguera après, gràcies a l’autora, diversos castellanismes que ni he sentit mai ni puc imaginar què volen dir. De fet des del primer paràgraf ja es “culturitza” sobre castellanismes. Com que me l’he llegit, però, he de dir que s’hi diu que “habitació” i “antes” són castellanismes, cosa no pas gens segura. ‘Habitació’, usat ja per Ramon Llull, crec recordar, però en el sentit d”habitança’, no és pas estrany que hagi evolucionat cap a el sentit de cambra, tot i que és clar que és difícil de demostrar fins a quin punt el castellà hi ha o no influït. I encara més en ‘antes’, relacionat amb ‘abantes’, que qui estigués acostumat a escoltar el poble sabria perfectament que és gairebé impossible (vegeu que no faig afirmacions taxatives com l’autora –tan difícil és?) que sigui castellanisme. Antes pot ser perfectament transacció entre ‘ans’ i ‘abantes’, analogia de llavons > llavontes, corrents > correntes, daixons > daixonses, així > aixins > aixines, etc.

    El que cal és projectar un model de llengua ric i fort. Els castellans fan llistes de mots genuïns a substituir? Voleu dir que és per aquestes llistes (que no fan pas) que hi ha qui parla a la manera castellana (o francesa –sempre oblidats aquests)? És clar que no.

    I doncs? Ja sabem que la literatura, el professorat, les universitats, els mitjans de comunicació, decauen cada vegada més en una depauperació lingüística per la castellanització i afrancesament, però no és pas així com es combat, ni donant veu a tants representats d’aquests degenerats que s’atreveixen a escriure llibres sencers, a cantar, a fer teatre o a escriure articles, i dels quals hem de veure atònits com cada dia se’ls fa publicitat constant i se’n lloen llurs obres de nivell de primària (en un país normal, és clar).

    • Per la meua experiència, un dels defectes de les llistes de barbarismes sols ser, tal com assenyala Josep Serra, és que l’enunciat hauria de donar la solució preferida. Els qui tenim memòria visual és molt fàcil que recordem l’«error» en lloc de la «solució». Per exemple, si l’exemple que pretén defugir el castellanisme que hi ha qui usa en lloc d’«escatar» duguera este mateix títol, «escatar», retindríem més fàcilment eixa paraula en la memòria. Si més no, penseu-ho.

    • Moltes gràcies pel teu comentari, m’ha fet obrir els ulls al davant de certes coses que potser jo també faig malament per qüestions de diversa índole com és el contacte amb la televisió i la premsa en castellà. Els conceptes que proposa l’articulista poden ser aquells més clars que es fan servir habitualment, però que hi ha multitud de ¨qüestions que hem de tenir cura per fer allò que el poeta en deia salvar els mots. I molt bona la paraula escatar.

  3. Quan he llegit la paraula “quefe” m’he entendrit, m’ha recordat la meva tia Angeleta, que ara tindria 110 anys, utilitzant-la. Quefe em recorda el parlar dels veïns del barri obrer del Progrés de Badalona referint-se al cap de l’estació del tren o al seu encarregat a la fàbrica. Trobo “quefe” a l’entranyable Labernia. En resum, que fa temps que faig servir aquesta paraula per mirar de recuperar-la i que torni al nostre diccionari.

  4. Com a alternativa a ‘cuidado!’, abans que ‘alerta!’ o (sobretot) ‘atenció!’ trobo més escaient i natural un ‘vigila!’ (i ja entenc que les teves alternatives volen mantenir la categoria gramatical).

    • I una forma de dir-ho de sempre, pel sud, més al sud encara, cap a la banda de la Safor i la Ribera (on, per cert, també fan diccionaris «normatius», a ca l’AVL, ¡en línia!, tot i que hui mateix el presenten en l’edició en paper): «¡A espai!» (això sí, pronunciat «aspai»). Au!

  5. Els barcelonins mai aneu a caure que el Català és més ample que el vostre terme municipal?
    En Català “lijar” es diu escatar i la maquina escatadora.
    Heu vist què fàcil?

  6. Un altre barbarisme és ‘ho sento’. En català correcte s’ha de dir “em sap greu” (en italià es diu ‘mi dispiace’ i no té res a veure amb ‘non mi piace’ [no m’agrada]).

    “Ho sento” en català es correcte en contextos d’un altre caire semàntic com ara:

    Que no sents allò que et dic? Prou que ho sento.

  7. Compte! Feu servir *A DIARI, barbarisme per a Cada dia, diàriament

    Botellón té proposicions de traducció al català, les cal esmentar…

    Enchufe>tenir (bons) padrins, ser apadrinat

    • Per al·lusions, senyor Pep, li copio directament del Diccionari Suplementari d’Antonio. C. Costa del 1868: “Professorat: Empelo ó condició del que professa alguna ciéncia”. Així mateix DIEC §2: “cos de professors”. Ben lògic ja que si no, senyor Pep, com ho aïlla de proletariat < proletari, assalariat < salari, patriarcat < patriarca, autoritat < autor, etc.?

      En tot cas, jo no firmo articles; només comentaris. Què ho deu fer?

      • Salut,

        considere que l’ús de professoram, alumnam, etc. és preciós i s’ajusta al fet de creació lèxica del català. El problema és que no estem avesats a sentir-los o llegir-los. Ja puc dir-te que a força d’aparéixer, no ens grinyolaria tant.

        Pel que fa als exemples que hi poses, assalariat és un participi d’assalariar (el treball assalariat; l’assalariat); patriarcat fa una representació abstracta de ço que podria ser una lloc físic com rectorat o deganat (més encara, si hom diu alumnat com a alumnes, no és el mateix patriarcat com a patriarques; autoritat com a autors); al remat, proletariat té el mateix tractament que professoram: proletariam.

        En conclusió, repetisc que sona molt estrany, però fet i fet és una construcció magnífica amb uns constituents propis: -am, conjunt d’alguna cosa i que d’alguna manera no es sotmet a la dependència lèxica del castellà (més que res perquè potser a alguns castellans grinyola això de profesoramen, atés que ells sí que tenen velamen).

        Salutacions.

  8. Molt bé l’article. Sobre el “porfa”, un apunt: al País Valencià (almenys als dibuixos animats de l’extint Canal 9) diuen “perfa”, del correctíssim “per favor”. És bastant més maco, no? Proposo que l’adoptem al Principat! 🙂

    • O sigui que el que vol fer és escarnir el castellà en tot el que fa, sinó aplicant una altra fonètica (suposarem). Per cert, el “maco” que fa anar és un castellanisme. Val a dir que documentat almenys de la primeria del segle XIX, però no per això no deixa d’ésser-ho.

      Es veu o no que és possible ser rigorós i no pas enflocar a la bona de déu que “habitació” o “antes” són castellanismes i encara pretendre que els diu tothom.

    • “Per favor” no és català. Per què dieu que és “correctíssim”? “Per favor” en el sentit que s’ha fixat actualment en el dialecte ultracastellanitzat valencià es registra el 1872 al llibre de Constantí Llombart “Poesies valencianes”:

      «Bon siñoret, per favor,
      ¿voldrà llechir·me esta carta?»

      Aquest és el primer exemple registrat. Per què dieu, doncs, que el castellanisme “per favor” és “correctíssim”?

      Apunt > REMARCA
      Extint > EXTINGIT
      Bastant > FORÇA. (Bastant vol dir “en la mesura o quantitat suficient”)
      Maco > BONIC, POLIT, JOLIU (“Maco” ve de “majo”).

      El senyor Serra diu:

      O sigui > ÉS A DIR, DE MANERA QUE
      …el que vol fer… > …el que VOLEU fer… (“vostè” sembla que és cast.)
      a la bona de déu > Hi ha moltíssimes expressions patrimonials: DESCURADAMENT, A LA BABALÀ, etc…
      Habitació > sembla que el l’accepció que dieu, sí que és castellà…

      Si ens volíeu ajudar a salvar la llengua d’esdevenir un femer:

      https://www.facebook.com/groups/512673578933648/?fref=ts

      • EXTINT sí que és català, m’he errat. El que és castellà sembla que és la grafia, la original era EXTINCT-INCTA.

      • Benvolgut Roger,
        Pel que fa a “o sigui” no entenc per què trobeu que és una construcció no genuïna. No tinc dades a mà de quan es documenta. Vostè en té?

        Del que sí que tinc dades és del “vostè”, com les té vostè. “Vostè” és com se sap evolució de Vostra Mercè, Vossa Mercè, etc., evolució que té el punt de partida al segle XV. Que el castellà hagi copiat aquesta evolució o l’hagi desenvolupada per igual no sé per què ens hauria de fer rectificar-hi. És que hem d’estar pendents del que fan o desfan aqueixa gent? Els castellans i els francesos tenen doble tractament, els anglesos només un,si no m’erro, i els portuguesos en tenen cap a cinc. Els catalans tres.

        “A la bona de déu” és una expressió que deu ser ben catalana si tenim en compte almenys aquest “bona”. Una altra vegada, si això coincideix amb el castellà (hi coincideix? Jo ho desconec, perquè desconec aqueixa llengua) no sé què hi té a veure, que sigui o no una construcció catalana.

        I pel que fa a “habitació” potser tingui raó però en tot cas jo volia remarcar que no es poden anar enflocant sentències paracientífiques amb tanta lleugeresa, sobretot en firmar articles.

        • 1r registre de “o sia”: 1910
          1r registre de “o sigui”: 1968
          (CIVAL)

          La construcció de la família gal·loromànica és “ÉS A DIR”.