Deu anys després

11.09.2012

11 de setembre del 2022, 9h matí. Ara mateix, l’Oriol, el meu fill petit que només té tres anys, fa onejar l’estelada passadís amunt i passadís avall. M’emociono de veure la meva bandera ballant al compàs del vent provocat per les corredisses del meu fill. Ja no és l’estelada blava, d’origen cubà, reivindicativa.

Ell no en coneix el significat i passeja la bandera de la mateixa manera que la vigília dels reis passeja el fanalet i el dia de rams el palmó. Al principi amb joia i emoció, com a culminació de molts dies d’espera, i després arrossegant-te’l tipus escombra fins anar a parar irremeiablement a les meves mans.

La Isona el segueix amb la bandera lligada al coll, és tan llarga que l’arrossega. La Isona té set anys. Ja qui es pensa que li vàrem posar aquest nom rememorant la popular telenovela, “ventdelpla” de començament de segle, on la nena protagonista se’n deia. Res més lluny de ser la nostra inspiració. Isona no és només el nom d’una santa, és també un poble del Pallars Jussà on en Julià i jo vàrem anar a passar un cap de setmana romàntic, nou mesos abans de que nasqués la nostra primera filla.

Ja llestos, sortim de casa cap a l’estació del tren, direcció Girona – Barcelona per anar a la manifestació convocada en memòria de la famosa diada del 2012.

Deu anys! Ja han passat deu anys d’aquella fita històrica, i ara, any rere any, tornem a fer el camí, sabedors ara que aquella vegada sí que va ser l’ ”ara sí”, que var ser l’inici de una nova i lliure Catalunya que ha fet història, després de deu anys de penúries.

Avui de nou, una riuada humana envaeix els carrers de Barcelona,  un milió llarg de manifestants. Encara que després diran que la xifra és inflada i que en els carrers ocupats de Barcelona no hi cap tota aquesta gentada.

El dia transcorre alegre i animós i a la tornada mentre l’Oriol cansat dorm en una de les butaques del vagó,  tapat amb la tela fina de la bandera, perquè els vespres, ja comença a refrescar.

I talment com si fos un conte li explico la història a la meva filla:

-El pare i jo també hi érem en aquella ocasió. Érem uns joves amb moltes il·lusions, però ens va envair el pànic quan els tancs de l’exèrcit espanyol pujaven pel Passeig de Gràcia. Estàvem tots aterrits.

-Mare, que era la guerra?

-No filla, era el darrer espeternec del govern espanyol per retenir-nos sota la seva custòdia i per continuar esprement la mamella que érem nosaltres per a ells.

Veig que la Isona també ha aclucat els ulls però jo segueixo amb les explicacions en veure que en Julià m’escolta amb molta afició.

-És com un divorci. A vegades, un de la parella es resisteix i no et vol deixar escapar i es fàcil que et faci la vida impossible: no deixant-te veure els fills,  escatimant diners, deixant-te, com es diu popularment, amb una mà al davant i l’altra al darrere, i això és el que va fer Espanya, ens va deixar a pa i aigua.

Vàrem perdre les pensions dels nostres avis, varen tancar les fronteres als nostres productes, talment estiguessin empestats, vàrem perdre fins i tot el Barça, que el varen expulsar de la Lliga espanyola i es van haver de conformar en disputar amb contrincants de segona i de tercera.

La sensació del dia d’avui comparant-t’ho amb les relacions sexuals podríem dir que, la manifestació del 2012 eren els preliminars on els cinc sentits estaven expectants  i avui és el post coit on els genitals descansen satisfets de la gesta aconseguida.

En Julià, que s’està fent l’adormit, obre un ull i somriu amb la meva ironia, i em diu a cau d’orella: ja veuràs com aquest post coit et farà vibrar arribant a casa.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris