Descobrir un traductor literari

28.07.2017

El procés que culmina amb l’arribada d’un llibre a la taula de novetats d’una llibreria és llarg i complex, i hi acostuma a intervenir força més gent del que, probablement, tots plegats sospitem quan l’agafem per primera vegada. L’autor, el traductor, l’editor, el corrector, el maquetista… Cadascú hi aporta el seu gra de sorra. Alguns de forma més visible. Altres de manera menys evident, però igualment decisiva.

En els darrers anys, la tasca del traductor ha anat guanyant visibilitat i cada vegada són més (tot i que no pas totes) les editorials que fan constar el nom del traductor ja des de la coberta del llibre. Hauria de ser sempre així: el text que ens disposem a llegir no l’ha escrit l’autor, de fet; totes i cadascuna de les paraules que ens passaran pel davant de la vista les ha escrit el traductor. Quan llegim una obra traduïda llegim, de fet, l’obra d’un traductor, gairebé en la mateixa mesura que llegim l’obra d’un autor. Per això és indispensable (molt especialment per a cultures amb llengües d’un abast modest, com la catalana) disposar d’un cos de traductors ben musculat, robust, amb capacitat per traslladar-nos de manera competent totes aquelles obres que no tothom pot llegir en versió original i que no hauríem de renunciar a poder llegir en la nostra llengua.

És per això que els encerts (i possibles desencerts) d’un editor depenen de la seva capacitat per envoltar-se de traductors amb els quals pugui establir un diàleg fructífer, que ajudi l’obra a arribar a bon port. I també per això, segurament la cosa que més il·lusió fa a un editor, després de descobrir un autor, és descobrir un traductor. Perquè, ¿d’on i com neix, un traductor literari? Se’m dirà: «de les facultats de traducció i interpretació, és clar!» Bé, alguns sí, sens dubte. Desconec, francament, si són la majoria. La mena de virtuts que ha de reunir un bon traductor pot tenir-les algú que ha estudiat Medicina (una de les traductores en les quals més confio, Alba Dedeu, és llicenciada en Medicina) o Enginyeria (això, en un país on els enginyers ens han fet diccionaris i gramàtiques, ho hauríem de tenir més o menys clar…). Com que un traductor et pot sortir gairebé de qualsevol banda, doncs, és fonamental que els editors no badem, que tinguem la capacitat de detectar el talent allà on realment és i no pas on els currículums acrediten que hauria de ser.

Coincidint amb el cent-cinquantè aniversari del naixement de Luigi Pirandello (un aniversari, per cert, que a Itàlia s’ha celebrat —com és comprensible— a so de bombo i platerets i que aquí —i no sé si és del tot comprensible— amb prou feines s’ha ni recordat) Edicions de la Ela Geminada ha publicat la darrera novel·la escrita pel premi Nobel sicilià: Un, ningú i cent mil, una obra que, gairebé cent anys després de la seva publicació en italià, exigia sense més dilació una versió catalana. Alguna alineació imprevista dels astres va voler que, fa cosa d’un parell d’anys, justament mentre em llegia la versió original d’aquesta novel·la amb el propòsit d’encarregar-ne la traducció, rebés la proposta de traduir-la per part d’una perfecta (si més no per mi) desconeguda: una jove llicenciada en Periodisme que es deia Marina Laboreo Roig, iniciada en les arts del món editorial pel mestre Joan Sala, de Comanegra. Amb aquella desconfiança que l’experiència engreixa i que, davant de qualsevol proposta, fa témer el pitjor dels desastres imaginables a qualsevol editor, vaig demanar a aquella agosarada (que, sense haver traduït mai res, pretenia enfrontar-se a Pirandello…!) que m’enviés un parell de capítols de mostra. Acostumat a trobar en propostes d’aquesta mena dues errades greus per línia, vaig ser capaç, només, d’esmenar-li dos detalls menors en tot un capítol. Davant d’un cas així, els caçatalents futbolístics signen immediatament contractes en un tovalló de paper, amb clàusules d’exclusivitat i de rescissió multimilionàries. Els editors ens limitem a dir sí, endavant, posem-nos-hi, que, si entre tots plegats ho fem ben fet, si treballes molt i tens la sort de trobar correctors i editors que t’acompanyin i t’ajudin a fer camí (i, a Catalunya, no te’n faltaran), d’aquí a una colla d’anys seràs la nova Anna Casassas, et donaran el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català i el dia del lliurament, des de l’última fila, un editor d’edat provecta, disfressat amb corbates estrafolàries, remugarà a mitja veu a qui tingui al seient del costat: «Sí, ara tothom ho diu, que és bona, aquesta traductora, però, ¿saps qui li va publicar el primer llibre?». Per si no arribo a vell, amb orgull, ja ho faig constar ara. L’enhorabona, Marina Laboreo, per aquest Pirandello i per tots els títols que ens donaràs en el futur!