Des d’un balcó

27.08.2012

Geranis, és clar, un parell d’hortènsies i una menta que, puntual, li rebrota cada primavera. A banda de la cadira metàl·lica i el cavallet, els dos metres quadrats de balcó no donen pas per més. I així i tot, la senyora del davantal rosa passa llargues estones suspesa sobre el carrer estret en el seu petit batiscaf d’exploració domèstica.

Les reivindicacions, adhesions i protestes dels veïns –vet aquí una estelada, ara una bandera espanyola, la republicana que ho rebla, una de tibetana, tres d’argentines, sis “Fora obres il·legals”, un “Tourist, go home”, dos “Benvingut, Papa”– van variant segons la temporada. L’única constant, entatxonada al balcó de davant del meu, és ella. Camuflada rere els testos, mai no l’he vista sencera, però ara a l’estiu, que és quan s’ho deu passar millor amb els esbossos d’anatomia, se li endevina la pelleringa blanca de sota el braç, frenètica, com un metrònom embalat. De vegades, quan surto a fumar, fins i tot sento, entre el brogit dels cotxes, el dring nerviós del pinzell dins el pot d’aigua.

Potser a causa d’aquesta perseverança, o de vés a saber què, és una dona a qui sembla que deu costar molt dir que no. Un migdia de l’abril passat, uns crits excitats em van fer sortir, com a la resta de veïns, a fora. A la façana del davant, fent tentines damunt la barana de ferro del balcó de dos pisos més amunt del meu i un més a la dreta, una noia amb el maquillatge tot escorregut bracejava i mirava el buit. Una frase seca i autoritària va estroncar la nostra xerrameca exaltada. “Vol estar-se quieta, jove, que així no hi ha manera”. La noia va mirar de biaix cap a la dona i va quedar-se admirablement immòbil amb les cames eixarrancades. La senyora del davantal rosa em va semblar que assentia amb el cap i va acabar de fer quatre traços decidits.

No fa gaire, entrant al casinet a fer la partida, em vaig adonar que havien tornat a canviar les làmines enganxades amb pinces que sovint, sense haver demanat l’opinió a ningú, atapeeixen el vestíbul. Eren tot variants d’un mateix tema: gent vista des de dalt caminant per un carrer, de vegades amb flors insinuades al marge o amb pancartes i banderoles indefinides penjades als balcons tot just apuntats. Escarmentat d’altres vegades, ja m’afanyava per evitar que se m’hi entretingués la vista, quan em va estranyar veure un clatell inclinat massa jove pel lloc. Dissimuladament me l’hi vaig posar al costat i vaig comprovar que era el de la noia de l’episodi del balcó. Es mirava, amb una ganyota difícil d’interpretar –potser d’estar a mig mastegar un xiclet– l’única aquarel·la que tenia un escorç en sentit contrari. Figurava una noia amb la cara bruta, enfilada dalt d’una barana i retallada contra el cel. Quan vaig acabar d’entrar al local em va semblar que deixava enrere una certa bafarada de menta, no sabria dir si sintètica o no.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Retroenllaç: Contes d’estiu a Núvol | Núvol