“D’en Quim Monzó no, que ja en té un”

19.11.2012

Des d’un punt de vista evolutiu, el llenguatge humà fa la funció del que en altres grups animals, com ara els papions, és el desparassitament: socialitza. Tenim la sort –en principi- de tenir una escorça cerebral com alguns guants de rentar plats: amb més capes que els primats no humans,  fet que ens integra en l’etiqueta de raonables. El llenguatge humà, però, té la característica que és capaç d’elaborar una estupidesa exquisida. Cap altre animal arriba tan lluny. I no és una tendència negativista de la comunicació, és un fet: com més complicada és una cosa, més perversa pot arribar a ser. Encara que evidentment no podem obviar la comunicació positiva que ens fa evolucionar de tant en tant.

“Al carrer” és un tractat de les possibilitats de la comunicació amb protagonistes involuntaris que aporten dades en una forquillla de frases, que tant poden ser excel·lents com ingènues o excessivament relaxades (el combinat lapsus més inconscient és francament curiós). Pensem, però molts cops parlem sense pensar.

Si la primera paraula inventada hagués estat “calla”, la parla estaria en desús, però no és així i “Al carrer” n’és la prova: Pensaments indignats, filosofía infantil, frases amb seny o meditancions que són exponents de nous conceptes… per dir-ne uns exemples. D’aquestes últimes, vet aquí una frase que vaig poder caçar en una llibreria: Dues noies volen regalar un llibre a un amic, i una d’elles responent a l’altra, que sospesava un llibre de Quim Monzó, li diu: “D’en Quim Monzó no, que ja en té un”. Darrera d’aquesta frase hi ha més que llenguatge, hi ha socioeconomia del consum confús. Només per això, “Al carrer” hauria de ser assignatura obligatòria a les escoles.

@joantharrats

 

Joan Tharrats