Deixeu que els fotògrafs vinguin a nosaltres

20.12.2016

Avui dimarts 20 de desembre a les 19h es presenta a la Central del Raval Dreamland, d’Arnau Valls (Barcelona, 1978), fotògraf que va acompanyar el grup Manel durant la gravació de Jo competeixo a Dreamland Recording Studios, una antiga capella al nord de Nova York reconvertida en estudi de gravació. El cantant de Manel, Guillem Gisbert, fa memòria d’aquells dies al pròleg d’aquest llibre.

Manel | © Arnau Valls

Manel | © Arnau Valls

 

Vam fer un dinar de cortesia amb l’Arnau Valls, bàsicament per dir-li que no participaríem en aquest llibre. No era la primera vegada que ens enfrontàvem a una proposta similar; hem declinat amablement participar en documentals sobre el procés de composició d’un disc, making ofs d’una gira, reportatges corals sobre el floriment d’una generació màgica, única en la història de la música popular catalana… Sabem fer-ho, vaja, i crec que, amb els anys, si els quatre estem d’acord ens hem convertit en una massa bastant granítica: quan algú trontolla davant de l’astúcia d’un interlocutor, l’altre apareix fresc al rescat. Per tot això se’m fa més estrany que, després d’una conversa aparentment entrebancada i casual en el local d’assaig, l’Arnau marxés havent-nos convençut. Ell sabrà fins a quin punt va ser estrateg, si, aprofitant que ens havíem conegut una mica en els rodatges dels videoclips d’«Aniversari» i «Teresa Rampell», va saber triar les paraules adequades mentre pujava pel Torrent de les Flors aquell migdia de principis de novembre de 2015. A mi em va seduir que no tingués ni idea de què volia fer, que no prometés res, que tingués clar que la gravació de Jo competeixo seria una excusa, el mcguffin que el faria comprar un bitllet fins a Nova York i concretar un objectiu abstracte que li rondava pel cap: espolsar-se els tics professionals acumulats durant anys com a director de fotografia de cinema i testar-se en un projecte de fotografia a seques. El seu procés artístic avançaria en paral·lel al nostre, va dir. Potser al final ni sortiu en el llibre, va afegir. No sé si era un farol, però va funcionar.

Amb els anys, la llista de raons per no participar en projectes d’aquesta mena se’ns havia anat fent llarga. Com a usuari gaudeixo dels documentals i els llibres on s’accedeix a la intimitat dels grups de música, que acostumen a amagar bones històries. No crec que la de Manel sigui especialment interessant però, en qualsevol cas, nosaltres de moment mai hem estat disposats a assumir la pèrdua de control que seria necessària perquè algú l’expliqués, el risc de convertir-nos en personatges en mans d’algú altre. Per una banda hi ha la lògica incomoditat de tenir estranys al voltant mentre treballes, quan t’encalles, si discuteixes, si et frustres perquè alguna cosa no rutlla. Després hi ha la certesa que el procés professional és molt més prosaic del que la gent imagina, la sospita, al final, que el misteri sempre jugarà a favor del músic. Hi ha una cançó de Los Secretos, «Ojos de gata». Explica la història d’un músic que sedueix una cambrera, o viceversa, després d’un concert –per alguna raó comparteix molts versos amb Y nos dieron las diez del Sabina–. Bé, tot plegat és força decadent i l’heroi de l’Urquijo acaba massa begut per tenir relacions sexuals –el del Sabina compleix, només faltaria!–, abandonat per la cambrera i lamentant que comentó por ahí que yo era un chaval ordinario, pero cómo explicar que me vuelvo vulgar al bajarme de un escenario… Doncs això, que el misteri sempre va a favor del músic! Finalment tenim un sentit del ridícul saludable que ens fa controlar les manifestacions de la nostra vanitat, tenint en compte la disciplina evidentment narcisista en què treballem. Penseu bé quin llibre teniu entre les mans: és una col·lecció de fotografies magnífiques on, de tant en tant, un servidor i els meus col·legues apareixem esplèndidament professionals amb els instruments, o atractivament reflexius sota una llum càlida en una petita església de West Hurley, NY. Ve implícit que suposem que algú hi estarà interessat i pagarà per posseir-lo… Com a espectador, ho torno a dir, aquestes coses m’interessen. També entenc l’Arnau Valls, entenc que l’escena sigui fotografiable. Com a actor o model, l’acte d’exhibicionisme se’m fa difícil de suportar, la importància que sento que ens estem donant m’activa totes les alarmes del bon gust. Em veig tocant el piano a contrallum i sembla que el toqui molt millor del que el toco, i m’agrada l’efecte, però sóc conscient del mecanisme que s’està activant en el meu cap i no em sembla elegant.

Però potser tot això són punyetes, o arguments sòlids però no aplicables sense tenir en compte les circumstàncies. Potser l’Arnau Valls ens va convèncer perquè en el fons estàvem preparats, cansats de repetir com lloros tot el paràgraf anterior. Acabàvem de contractar per primera vegada un productor, marxàvem a Nova York, potser ens venia de gust tenir estranys al voltant, potser ja no ens feia por desvetllar el misteri, la nostra fragilitat si calia. I, què carai, potser ens feia il·lusió tenir una prova documental de la nostra feina. I si les fotografies les feia un professional que, a sobre, assegurava que es pagaria ell mateix el bitllet, molt millor! Per alguna raó vam prendre la decisió que no havíem pres mai, i vam permetre, així, sorprendre’ns. Perquè, mentre l’Arnau marxava del local aquell dia, ens esperàvem el seu bon gust, la qualitat d’aquest llibre, i la mà esquerra d’una persona tan acostumada a treballar en equips de rodatge. També el valor del record que aquestes fotografies tindrien per a nosaltres –juntament amb els centenars que no han entrat en la maquetació final–. El que no sabíem era com arribaríem a agrair la seva presència a Dreamland, com s’acabava de completar una comunitat pintoresca que, amb en Jake Aron, que produiria el disc, i l’Andrew Lappin, l’assistent de la gravació, ens ajudaria a fugir de la claustrofòbia que temo que és inherent a qualsevol grup de música que porti uns quants anys en dansa. Després de tant de temps treballant els quatre sols en les cançons, com s’agraeix sopar parlant amb cares noves, compartir amb altres éssers humans la pila d’hores avorridíssimes que requereix gravar un disc, encara que un d’ells de tant en tant et cegui amb el flaix i et deixi pensant, mentre la llum s’escampa, si tota aquesta estona que portàveu conversant estava realment interessat en el que deies o només assentia mentre aguaitava el moment de disparar.

I encara ens esperava una altra sopresa, impossible d’imaginar aquell dia a Barcelona davant del local, també per l’Arnau: la tasca paral·lela que el fotògraf semidesconegut tindria en la gravació. Doneu un cop d’ull a la furgoneta aparcada al costat de l’església, pàgina 50. Era d’en Jake, va deixar d’arrencar definitivament un mes després, mentre mesclàvem el disc. Bé, moribunda com estava, per engegar-la era necessari un joc de peus i mans que ningú menys el seu propietari, que es passava el dia dirigint la gravació, era capaç de trobar; ningú menys l’Arnau Valls. Així va néixer la figura del fotògraf intendent a la recerca de queviures, amb qui vaig passar una setmana amunt i avall per carreteres secundàries dels voltants de West Hurley. A l’Arnau ningú li feia fotografies, així que haureu d’imaginar algunes imatges que s’han quedat fora del llibre: el fotògraf sota la llum gèlida del fluorescent de la gran superfície, calculant quant pa de motlle necessitarem; el fotò- graf esperant pacientment que la gravació s’aturi un segon per preguntar quines pizzes ens vindrien de gust; el fotògraf al porxo a les fosques, encaparrat a encendre la barbacoa; el fotògraf patrullant de nit per Woodstock buscant el japonès del take away. Vam passar moltes hores junts aquells dies el fotògraf intendent i jo –en la selecció final de fotografies ha estat prou generós per mostrar-me ocupat, però ell sap que a Dreamland vaig passar una setmana força ociosa; totes les veus de Jo competeixo es van enregistrar una setmana després a Brooklyn, en un petit estudi que podríem descriure generosament com a poc fotogènic–. El fotògraf intendent distraient el cantant del grup, que no és poca cosa.

Entre totes aquestes estampes que no veureu, i ja que érem on érem, acabaré amb una de ben ianqui que crec que cristal·litza bé els dies de Dreamland, que explica com va viure aquella comunitat que va tenir una setmana de vida. És 26 de novembre de 2015, i se celebra el dinar de Thanksgiving de Jo competeixo. L’espai es resisteix a la descripció fàcil, poques comparacions valdran pel clàssic menjador de rectoria rural de finals del segle XIX reconvertit en refectori de grups de rock del XXI. El terra i les parets amb emmoquetat fosc contrasten amb les cadires i els radiadors a tota castanya pintats amb el mateix pot de blanc trencat; sobre la taula de vidre hi ha menys individuals d’espart dels que serien necessaris; algú ha deixat una guitarra bluesera sense cordes, tipus sunburst, recolzada a la butaca de vímet; hi ha discs d’or de bandes oblidades dels vuitanta que un dia van gravar aquí mateix escampats de qualsevol manera, també en l’ampit dels grans finestrals. A fora, el porxo, troncs pelats i la mata baixa més dura de pelar de l’estat de Nova York. A dins, els mediterranis se senten secretament orgullosos de les seves arrels assolellades quan els nord-americans elogien un vi normalet servit en gots i tasses desiguals. En Jake i l’Andrew activen el repertori d’anècdotes familiars, les grans borratxeres del tiet, els parents avorrits que prefereixen no haver vist avui. El gall dindi està bo, ben cuit, de la gravy millor no abusar-ne, i espereu-vos al pastís de carabassa que us farà caure de cul. Però tampoc ens encantem, que el temps és or i tenim unes cançons per gravar. Tothom s’aixeca de la taula i torna a concentrar-se per donar el millor de si mateix en la gravació del nostre proper disc. El fotògraf intendent insisteix que fotem el camp, que els plats els frega ell, i ric per dins pensant en nosaltres, que sempre havíem cregut que estàvem millor sols.