Degeneració lingüística

3.03.2015

“Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure […], una llengua subordinada”

(Discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya l’1 de juliol del 2009)

¿Degeneren les llengües? Hui en dia sí que degeneren. I molt. I les que, com la nostra, estan en una situació de feblesa manifesta, encara degeneren més i ho fan, per a desgràcia nostra, molt més ràpidament que les que tenen una posició més sòlida, més forta, més segura. Tots hem sentit dir moltes voltes allò de “les llengües no degeneren, les llengües evolucionen”. Això, que ha sigut veritat al llarg de la història de la humanitat fins fa poc més de mig segle, ara ja no és pas veritat. Ara sí que degeneren les llengües. I tant que degeneren.

Joan Solà

Joan Solà

Evolucionar és canviar gradualment, mudar de manera lenta, continuada. Els canvis que es produïxen en una evolució no són, per regla general, ni bons ni roïns, no tenen connotacions positives ni negatives. Són únicament i exclusivament canvis, només canvis i res més que canvis. A més, com que són molt lents, el canvis evolutius no arriben a notar-se en períodes relativament curts i, per tant, una persona difícilment arribarà a apreciar cap canvi evolutiu –lingüístic o de qualsevol altre tipus– al llarg de la seua vida. Els canvis es noten al cap de molts anys i, en no pocs casos, d’alguns segles. Degenerar, al contrari, implica sempre evolucionar a pitjor, mudar-se en més roín. La degeneració sempre té connotacions negatives, sempre implica empitjorament, degradació, descomposició, desfiguració, deformació, deturpació, corrupció, perversió. Degenerar significa canviar a pitjor, perdre les qualitats que es consideren pròpies d’alguna cosa, que la caracteritzen i la diferencien de la resta. A més, les evolucions sempre són lentes, molt lentes. Les degeneracions, en canvi, solen ser ràpides. En alguns casos, malauradament, són rapidíssimes.

Totes les llengües les han fetes els seus parlants al llarg de segles i segles de parlar-les. Contínuament s’han produït canvis i més canvis i la manera de parlar ha anant mudant, evolucionant. Però això, els parlants, ho han fet sempre de manera inconscient, involuntària. El poble a poc a poc ha anat modelant la llengua i ha creat les lleis que la regixen, lleis que, posteriorment, els gramàtics han estudiat i han codificat. Però els gramàtics no han creat la llengua, no se l’han inventada, només l’han estudiada, l’han analitzada, l’han descrita i l’han exposada. I l’han codificada, és a dir, han elaborat una normativa lingüística. I eixa normativa l’han elaborada, com no podia ser d’altra manera, per inducció, és a dir, partint de l’ús real de la llengua, i no per deducció, partint d’un ús hipotètic ideal però no real.

Però les lleis que fan que parlem la llengua d’una manera determinada han nascut del poble i els que tenien el poder que dóna la intel·ligència, els coneixements, els diners o la força –els intel·lectuals, els savis, els reis, els nobles, els grans propietaris, els banquers, el clero, els militars, etc.– sempre han parlat com parlava el poble. Les lleis lingüístiques internes –digueu-ne regles o normes si us fa més feliços– que contenia implícitament una llengua i que, per tant, emanaven del poble, les acceptaven els poderosos i les feien seues. La llengua sempre ha fluït de baix cap amunt, del poble cap als poderosos, cap als intel·lectuals, cap als estudiosos, cap als il·lustrats, cap als dirigents, d’una manera completament lliure i democràtica. Mai ha sigut al revés. Però eixa democràcia de fluir la llengua de baix cap amunt que ha imperat durant molts segles, actualment s’ha tornat tirania que la fa anar de dalt cap a avall. Ara són els mitjans de comunicació –la televisió, la ràdio, la premsa (escrita o digital), el cinema, internet, etc.– els que potencien –i a voltes fins i tot s’inventen– determinades paraules, expressions, exclamacions, construccions gramaticals, etc, i el poble, per mimetisme, les fa seues. Actualment els mitjans de comunicació tenen una influència sobre la llengua que parla la gent que és molt superior a la que té el sistema educatiu. I les persones que són responsables d’eixos mitjans de comunicació així com les que hi comparéixen, hi parlen i hi escriuen –periodistes, presentadors de televisió, locutors de ràdio, guionistes, actors, esportistes, polítics, cantants, famosos, etc.–, en molts casos, en saben ben poc de llengua i la supèrbia i la ignorància que tenen fa que no es molesten en assessorar-se, en preguntar als que sí que en saben, i així es popularitzen paraules, expressions i construccions que desplacen i arraconen les que ens hem transmés de generació en generació des de fa segles i segles. D’eixa manera la llengua es desfigura, s’emprobix, es mistifica, s’adultera i es deforma. Es convertix en una llengua degradada, deturpada, falsificada. Això és una degeneració en tota regla, malgrat que sempre hi haurà qui dirà que és una evolució, que les llengües evolucionen i que cal respectar la manera de parlar que s’usa en qualsevol moment, fins i tot si es donara el cas que tots acabarem parlant com si fórem cavernícoles prehistòrics.

Eixe problema el patixen, en major o menor grau, totes les llengües, però la nostra, per la seua situació de llengua minoritzada, el patix amb molta més intensitat. No faré cap relació de la quantitat tan immensa d’incorreccions, deformacions, errors, barbarismes –i, fins i tot, m’atreviria a dir barbaritats– que he observat al llarg dels darrers anys –i que, malauradament, continue observant cada dia– en el valencià parlat i escrit en els mitjans de comunicació i que, per a desgràcia nostra i de la nostra llengua, han estat assumits per una bona part dels valencianoparlants, especialment els més jóvens, i que, en no pocs casos, han penetrat en l’escola i fins i tot en la universitat i en les obres literàries. La llista seria massa llarga i massa depriment.

Observeu una cosa ben curiosa. Si algú es preocupa per la bona qualitat de l’aire que respirem, de l’aigua que bevem i dels aliments que mengem, tothom pensarà que és una persona responsable que es preocupa per la salut dels éssers humans. Si una persona és respectuosa amb els animals i amb les plantes, si vol que es conserven els boscs verges, si fa tot el possible per defendre la natura, tothom pensarà que és una persona sensible, amb consciència ecològica, que es preocupa per conservar el nostra planeta en les millors condicions possibles a fi que siga habitable i agradable a les generacions futures. Si algú es preocupa per conservar el patrimoni tant històric com artístic de la seua ciutat o del seu país, si vol que les obres d’art es conserven intactes i que els monuments es restauren, tothom pensarà que és un amant de l’art, de la cultura, de la història i de la seua terra. Ara bé, si una persona es preocupa per conservar la seua llengua tan intacta com siga possible, si lluita per evitar canvis negatius que la deformen i li facen perdre la seua fesomia, de seguida li diran despectivament que és un purista i el ridiculitzaran dient que pretén que les generacions jóvens parlen com parlaven els avis i que en aquesta vida tot canvia i que les llengües també canvien i que cal adaptar-se als temps nous. El criticaran, es burlaran d’ell i el desqualificaran. Ja és curiosa aquesta asimetria, ja.

Jo considere que lluitar per defendre la conservació, la puresa i la inalterabilitat de la meua llengua és tan noble i tan digne com lluitar per defendre la conservació, la puresa i la inalterabilitat de la natura, de la salut de les persones, de les obres d’art o de qualsevol altra cosa. I mentres puga, continuaré fent-ho.

 

Nota: De la degeneració lingüística en parlaran avui Pau Vidal, Enric Gomà i Ramon Solsona a la seu d’Òmnium (Diputació, 276, 19h) durant la primera sessió del cicle sobre l’estat de la llengua que se celebrarà cada dimecres durant aquest mes de març.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

26 Comentaris
  1. M’ha agradat molt l’article. Heu recollit la relació de d’incorreccions, deformacions, errors, barbarismes i barbaritats, que ha observat al llarg dels darrers anys? m’agradaria llegir-la. Gràcies

  2. Estic totalment d’acord que cal lluitar i esforçar-se per mantenir la llengua tan digna i pura com puguem, però trobo poc encertada la comparació amb la puresa de l’aigua, perquè si avui dia podem gaudir d’aigües netes i poc contaminades és perquè la fesomia dels rius ha canviat molt d’ençà de l’època dels avis, i s’han anat omplint d’embassaments i depuradores. Si mon avi fos viu i pogués remuntar el seu estimat Llobregat des de Barcelona fins a Manresa, em fa l’efecte que s’enduria les mans al cap cada mil passes.

    Si són metàfora de res, els rius més aviat ens diuen que, per a gaudir de puresa en aquesta època nostra, cal fer determinades concessions impensables fa 100 anys (ni mai abans).

  3. Em sorprèn la contundència d’aquestes dues frases: “La llengua sempre ha fluït de baix cap amunt, del poble cap als poderosos, cap als intel·lectuals, cap als estudiosos, cap als il·lustrats, cap als dirigents, d’una manera completament lliure i democràtica. Mai ha sigut al revés.”

    Veritablement ha estat així? M’agradaria trobar arguments que ho sustentessin.

  4. No he acabat de llegir l’article perquè m’estic posant negre. En cap lloc he vist escrites tantes animalades juntes sobre l’evolució de les llengües. El senyor Reig ha fet una gran tasca com a lexicòleg, però es nota que no té ni idea sobre lingüística general, i el pitjor de tot, es posa a escriure sobre allò que desconeix totalment. Les llengües poden evolucionar més ràpidament o més lentament, i normalment evolucionen ràpidament per contacte amb altres llengües.
    És totalment legítim que els parlants d’una llengua vullguen evitar ser influenciats per la llengua veïna, però per a fer-ho no cal argumentar tota una sèrie d’afirmacions sense trellat.

    • En primer lloc afirmeu una tesi sense justificar-la. En segon lloc, empreu el terme “influència” amb un, sembla, peculiar significat. En terç lloc, feu un judici purament formal, és a dir, univesal i així negligiu el cas específic de què es parla, a saber, la llengua catalana.
      El que dieu no arriba ni a sofisma.

  5. En Valéncia concretament, la llengua degenera per eixa puta mania de fer-mos parlar i escriure com mai ho em fet. Lo me fill, marejat entre el valencià que yo li ensenye (el que en va ensenyar ma mare i a ella sa mare) i el que li ensenyen es l’escola ha acabat per parlar en castella. I saps que? preferisc que ho faça en castella ans que en catala.

  6. L’article d’Eugeni va aparéixer en El Punt Avui el 31 de desembre del 2012. Allí vaig deixar la meua petita rèplica i unes referències («La idiosincràcia d’alguns valencians»; «Segones edicions foren millor encara») a altres intervencions semblants d’Eugeni Reig sobre esta mateixa qüestió.

    Eugeni ha fet i fa una gran faena com a lexicòleg, però és evident que té debilitat per l’estètica i que el seu sentit estètic es situa molt per damunt del seu objecte d’estudi. En l’art hi ha sempre eixe debat permanent, podem recordar que es parlava d’«art degenerat» no fa tant. Això és el valencià que ell observa, segons Eugeni Reig, un art degenerat. Coses de l’estètica.

    • M’ha vagat de llegir la rèplica que esmenta. Jo la hi respondria així:
      ¿Pares a fills?
      Intergeneracionalment.

      ¿Un conjunt o diversos conjunts?
      Un conjunt de conjunts?

      ¿S’adiuen amb quina idiosincràsia?
      La lingüísitca.

      ¿Com és eixa idiosincràsia?
      Radicalment històrica, com la llengua. Però no amb la llengua com a causa sinó com a condició de possibilitat.

      ¿Per què expressen més bé i no més malament la nostra visió del món?
      Per “nostra” entenc la de la llengua mateixa, la que s’expressa en la llengua mateixa.

      ¿No s’ha deixat de dir cap mot durant estos 800 anys?
      La llengua ha fluctuat amb normalitat.

      ¿Quins valencians no han dit mai «aviat»?
      Certs actuals.

      ¿Què és una llengua intacta?
      La que no és substituïda per una altra. O bé, la llengua que no ha perdut la capacitat d’interpretar les aportacions externes.

      ¿Parla ningú en este món una llengua degenerada, degradada, empobrida?
      Els catalans, per exemple. O els occitans. Totes les que estan en perill d’extinició.

      ¿Des de quin punt de vista?
      El de la substitució linguística.

      I ara tinc unes questions per a vós: Què és per a vós una llengua? Si no existeix res com ara “llengua”, com es pot aprendre? Quin lloc té la noció de diferència si no exeisteix res com ara “llengua”?

      • Estimat Marc,Estimat Marc, heu tingut molta faena responent a alguns dels missatges. Espere que vos hajau llegit l’article d’Eugeni Reig «El lèxic popular en la llengua culta» (El Punt Avui, 24.10.2011), perquè és són originen les meues preguntes retòriques a Eugeni Reig que heu trobat en un dels meus apunts.

        Valore molt la tasca lèxica d’Eugeni Reig. Fins i tot la seua preocupació política pels problemes legals i socials que tenim els catalanoparlants del Pais Valencià (intente posar un poc de la meua part per millorar això). En canvi, les meues opinions «estètiques» sobre la forma i l’evolució de la llengua són prou divergents i procure no barrejar-les en la tasca lingüística.

        Dit això, no m’he parat a millorar la definició de llengua que hi ha en els diccionaris, però si l’entenem com a sistema de signes orals, pot ser que en tingam prou. La resta de trets que la delimiten són aportacions que trobem en disciplines diverses (com ara la política, la biologia, el dret, la sociologia, l’estilística, la història…).

        Sí que hem pogut definir una entitat que denominem llengua, ja que és el que hem identificat com a sistema de signes orals. Eixe suport biològic (i psicològic) és on disposem la resta dels elements que, des de fa uns segles, hem conjuntat i hem convertit en llengües adjectivades: llengua catalana, llengua francesa, llengua espanyola, etc. I una volta adjectivades tendim a oblidar que eixe compost va aparéixer quan vam deixar el paradís i qui tot ho veu mos va recompensar amb això mateix que demaneu, la diferència a força de mutació biològica.

        Naturalment, el conflicte que hauríem d’encara no és lingüístic ni de degeneració de cap llengua, sinó de caràcter polític, jurídic i social, que és on mos juguem les garrofes. Les lamentacions sobre la pèrdua estètica de la llengua són molt interessants i entretingudes, però em sembla que no pertanyen a la lingüística. Hi ha qui es pensa que sí. És un debat que supose que algun dia es resoldrà.

        • Si la llengua és un “sistema de signes oral”, els so que emet l’ocell, l’esgarip del simi o el lladruc del gos és una llengua. La pretesa mateixa de definició de la noció de llengua és un esgarriament. En qualsevol cas, la definició que heu intentat és un tòpic de certa disciplina i és obscura no per fonamentalment errada sinó per manifestament insuficient. Les disciplines que esmenteu no tenen cap possibilitat d’abordar la qüestió perquè són esencialment externes a la cosa mateixa en la mesura que són ciència.

          Titllar d'”estètic” el problema que formula Reig és trivialitzar-lo. La gravetat de l’assumpte rau en el fet, totalment nou en la història de la llengua, de l’influx descomunal de la llengua de Castella. En aquest sentit, em sembla que penseu més aviat en termes generals i més aviat ni poc ni gaire en el cas concret de la llengua catalana.
          Potser és interessant de parar esment en què diu l’antropolingüística sobre el procés d’extinció de les llengues.

          • Sí, Marc, el que és interessant és la decisió sobre el manteniment de l’ús de la llengua. Cal pensar si això depén de les decisions polítiques, jurídiques, social, etc., que adoptem o del manteniment dels trets que més mos agraden estilísticament. Qui trivialitza la qüestió és qui es centra en el que és secundari, la bellesa de la llengua, la llengua que parlava son pare, la llengua dels llauradors quan era menut… Secundari és preocupar-se de dir o d’escriure «cec» i «llur» en lloc de «cego» i «seu» (o al revés) però practicar la submissió lingüística quotidiana contra eixa mateixa llengua.

            En resum, això que es denomina extinció de les llengües, tampoc no té res a vore amb una suposada degeneració.

  7. A tots els crítics amb l’article de l’Eugeni, quatre ratlles.
    Si trobeu que l’autor exagera, tan sols heu de provar d’enviar una petita correcció als diaris digitals. Feu-ho amb un llenguatge correcte, sense insultar, però feu-ho. Ja em sabreu dir els resultats.
    Jo, per endavant, i parlo per experiència pròpia, m’hi jugo doble contra senzill que rebreu tota llei de qualificatius poc amigables (purista, lletraferit, mestre-tites, “troll”…) i, si el web disposa d’aquella icona d’una mà que diu “m’agrada” o “no m’agrada” (ja tindrem sort, perquè moltes vegades veurem “like”), obtindreu un pilot de vots negatius.
    La llengua, la nostra, funciona sempre amb un “tant li fa”. Si fos espanyol, no. Llavors se us tirarien a sobre si us deixéssiu un accent.
    Meditem, germans!

  8. Gràcies Sr. Reig.

    Gràcies Sr. Reig
    No ho podia dir millor.
    Ja he escampat el seu article.
    L’he enviat a d’altres corresponsals
    ben conscients com nosaltres dels perills
    que corre la nostra estimada llengua.

    No desesperem. El poble jueu va poder
    recuperar el seu hebreu. ¿ Per què no ho
    podem fer nosaltres ? Ànims.

    ació de la nostra llengua.

  9. Completament d’acord amb el senyor Reig. Degenerar o vulgaritzar una llengua, no és evolucionar. Perdre vocabulari…etc, no és evolucionar.

  10. Ailàs, s’obsèrva la meteissa causa per l’occitan, e pensi que deu èstre tres còps pièger que per lo catalan…
    D’exemples… ?
    Non es “evolucionar” de formar l’imperfach dels vèrbs del segond grop sus lo modèl del primièr grop per incompeténcia totala (*consistava !! *prenava !! en plaça de consistissiá, preniá).
    Non es “evolucionar” de prononciar totes los e dubèrts “a la francesa”, non es “evolucionar” de prononciar las a finalas mudas “e” a la francesa. Non es “evolucionar” de prononciar e escriure “eurò” a la francesa, en plaça d’èuro. Non es evolucionar de remplaçar totes los preterits per de passats compausats… a la francesa. Non es “evolucionar” de metre un indicatiu en plaça d’un subjonctiu (per incompeténcia totala a formar los subjonctius)
    Non es “evolucionar” de creire qu’òm pòt “castigar una còpia d’estudiant” en plaça de “corregir una còpia” !! D’exemples, n’ai ailàs a centenats, que relèvon justament pas d’una evolucion. .Totas aquelas incompeténcias linguisticas abissalas son pasmens prononciadas, difusadas, ensenhadas, escrichas, cada jorn a la ràdio, a l’escòla, dins la premsa, e mai encò dels escrivans ! Per canha absoluda (tenir mandra en catalan…) dels Occitans d’aprene sa lenga, de legir una gramatica, de dorbir un diccionari per verificar, de legir d’autors seriós, de s’assabentar sus sa lenga, coma se deu faire dins tota lenga.
    Incompeténcia quasi generalizada e reïvendicada “au nom de l’evolucion” !! Donc en realitat en mena d’autoabsolucion.

    Josiana Ubaud – Lexicografa e etnobotanista en domeni occitan

    • Hola Josiana. Voldria demanar-vos si coneixeu cap llibre que estudiï el paper de l’occità en la formació del francès. Alguna vegada he sentit dir que la influència de l’occità en la formació d’aquella llengua és descomunal però que no hi ha cap estudi.

  11. M’agradaria suggerir a Eugeni S. Reig i tots els que lloen l’article que agarraren un manual de lingüística històrica general i llegiren un poquet sobre com evolucionen les llengües. Potser vos adonaríeu que el que diu este article no té trellat. No té trellat la part que parla de l’evolució de les llengües en general. El fet de voler evitar que la llengua pròpia resulte massa influenciada per altres llengües fins al punt que en poc de temps perda una gran part del seu vocabulari i les seues característiques és un tret humà que sempre ha existit, i en el nostre cas està molt bé que s’intente evitar esta influència, però per a donar arguments cal estar una mica informat. No es pot voler defendre una idea des de la ignorància i amb arguments que farien riure (o plorar) qualsevol amb un mínim de coneixements sobre lingüística històrica general. Cal estar ben informat per a parlar.
    I per cert, els cavernícoles tenien llengües perfectament desenvolupades, com qualsevol de les vora 6.000 que es parlen hui en dia al planeta.

    • La qüestió de què opini la lingüística modena sobre l’evolució de les llengues en general és totalment irrellevant en el context de l’article. De fet, es podria dir que és del tot irrellevant en absolut atès que el que sosté la lingüística és purament formal.
      El cas del català no és el cas de l’anglès ni el de cap altra llengua. La cosa és molt nés complexa que la formulació del problema que fa la lingüística que, per cert, no ha posat llum -perquè no l’interessa ni ho podria fer sense autosuprimir-se-, sobre els seus fonaments hel·lenístics.
      Per cert, només per posar un exemple de la insuficiència de la lingüística moderna: entre el grec clàssic i el “grec” modern hi ha incommensurabilitat, no són la mateixa llengua. Què passa ací amb la noció (espúria, a més) d'”evolució”?

      • Evidentment, Marc, no tens ni la més mínima idea del que parles. El que diu la lingüística sobre evolució de llengües tracta sobre com evolucionen les llengües, i això és el que s’anomena lingüística històrica, disciplina que estudia totes les maneres d’evolucionar les llengües, inclòs el català, que crec que és una llengua humana i no ve d’un altre planeta. El que anomeneu “degeneració” és un tipus d’evolució, evolució negativa si voleu, ja que evolució es pot definir com canvi d’estat.
        Jo critique que el senyor Reig es posa a parlar d’evolució de llengües sense tindre ni idea del tema. Les llengües no evolucionen totes al mateix ritme, evolucionen molt més de pressa per contacte amb altres llengües, com és el cas de la nostra, i una persona perfectament pot adonar-se de com canvia una llengua. Això de que una persona no apreciarà un canvi en una llengua, s’ho ha tret ell de baix de la mànega, perquè dubte molt que ho haja llegit en cap treball seriós. Igual que això de que la llengua va de baix cap a dalt, s’ho ha tret de baix de la mànega. L’adopció massiva de préstecs d’altres llengües, o la influència d’una llengua en el sistema fonològic i gramatical d’una altra són formes d’evolució. Evidentment, quan una llengua perd molts dels seus trets característics, els parlants senten que es perd part de la seua identitat, i en molts casos hi ha una reacció en contra d’esta pèrdua de trets, que és el que anomenen en anglés “language attrition”, que es podria traduir com “erosió o desgast lingüístic”. Així doncs, el fet d’intentar evitar que la llengua pròpia perda trets característics per influència d’una altra és tan antic com la humanitat, és a dir, és tan antic com el fet que la llengua és un element definitori de la identitat de grup, i les persones senten que perden part de la identitat quan es perden els trets característics de la seua llengua. Això és el que el senyor Reig anomena “degeneració”, i pot dir-li com millor li parega, però per favor, que no es pose a parlar d’evolució de llengües sense haver llegit res sobre el tema i sense tindre ni idea de lingüística històrica. La llengua no es defén des de la ignorància.

  12. Molt cert! Potser sí que en 50 anys solament hi haurà l’anglès i el xines… la resta seran empastifades, o sigui, dialectes triturats d’aquestes llengües barrejades amb el que quedi de totes les altres. De totes maneres cal mirar endavant amb els peus a terra. Les llengües o bé evolucionen o bé es moren. Durant Franco pocs varen poder aprendre a escriure bé el català, jo en sóc un exemple. Exigir una puresa tan profunda pot desanimar a molta gent de parlar o escriure la llengua… els anglicismes són gairebé inevitables i molts castellanismes també… i ni cal dir que els milions de text que s’escriuen avui dia a través de els telèfons mòbils, a corre cuita, i sovint amb poca llum a poc a poc estan creant un llenguatge nou. Cal fer pressió a les escoles a través dels clàssics de literatura, és la feina dels vells protegir els joves però amb marges amplis. La puresa dels grecs va fer escultures agradables a la vista i als sentits però cap d´elles hauria pogut caminar o moure’s.

  13. Senyor Reig bravo per la vostra tasca en general, malgrat que vos s’escapen castellanismes com “apreciar” per Notar o veure.