Defensem lo masculí

20.03.2013

Com a professor de català i, també, com a usuari de l’idioma, penso que propostes com la d’admetre l’article lo castellà col·laboren a obrir més bretxes en la desestabilització de la norma estàndard i del consens dels parlants d’arreu del territori. Cal treballar per la unitat i per difondre una llengua més rica, no pas dedicar temps i forces a desfer la feina de centenars de persones eminents, divulgada per multitud de professors i reflectida en centenars de gramàtiques o manuals i en tot el que s’ha escrit d’un segle ençà. No oblidem que tal admissió afectaria un aspecte estructural (no es parla ara d’admetre un mot aïllat o l’extensió de l’interrogant inicial, posem per cas). Cal ser molt prudents a l’hora de posar en qüestió la normativa vigent, ja que fàcilment crea en l’usuari perplexitat i, en l’aprenent, desànim i desconfiança envers l’autoritat lingüística en general. Aquests intents, sumats a la greu situació sociolingüística, fan disminuir l’interès per la nostra llengua, considerada més feble encara. I és que l’estàndard, amb defectes i tot, ens fa forts.

Pompeu Fabra

Com a filòleg, i en aquesta resposta urgent i directa que dono, haig de reconèixer que no he estudiat a fons el tema, però no recordo que hi hagi cap llengua romànica fora del castellà que tingui aquest lo (neutre, abstractiu o part d’elements fraseològics) i puc afirmar que el nostre lo (article antic i dialectal, i pronom) és i ha estat sempre masculí fins al desembarcament del castellà. Per tant, adoptar aquesta eina castellana fóra avançar en la subordinació d’un idioma ja massa desfigurat en l’ús quotidià oral, per més que en aquest faci temps que circula la forma que algú voldria fer passar per una evolució pròpia. Però, d’altra banda, quins usos de lo es voldrien admetre? Certament que, fa uns quants decennis, ja es deien als pobles frases com “Això és lo que ha passat”, però no eren corrents oracions amb sentit ponderatiu com “Amb lo bonic que és!”. El lo és un element molt freqüent i idiosincràtic del castellà i la seva entrada oficial en la nostra llengua culta endinsaria més en la nostra la llengua de Cervantes i, pitjor, potenciaria en força parlants l’actitud del “tot s’hi val”.

En conclusió, basar-se en el suport oral que té l’ús de lo per enaltir-lo a norma comuna fóra inoportú perquè obre un front de divisió i, doncs, esdevé un parany que ens posaríem nosaltres mateixos en el ja prou dificultós procés normativitzador i normalitzador. O és que encara hi ha algú que pensi honestament que la distància creixent respecte de la normativa és culpa d’aquesta mateixa normativa?

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Les bretxes es deuen obrir per a l’extracció d’algun mineral intern… Aquí hi quedaria millor “esquerdes”.

    • Amic Ignasi,
      “Obrir bretxa” en sentit figurat és totalment correcte. En el text del professor Jaume Macià aquesta expressió està ben dita.
      3 fig Escletxa per la qual alguna cosa comença a perdre la seva fortalesa o integritat. Batre en bretxa uns raonaments. Obrir bretxa en l’ànim d’algú. DGLC.

  2. Jaume, pareix que lo més important per a vosté és oferir una imatge de solidesa de la normativa vigent, i no dóna tanta importància a l’evidència que eixa normativa és injusta en el tema del “lo” i que fa sentir a tot el món incòmode. Vosté dóna prioritat a les aparences i no entra en el tema lingüístic. A mi, en canvi, em sembla lògic sotmetre a revisió una prohibició que ni parlants ni escriptors de tots els dialectes han assimilat després de cent anys. ¿Vosté no troba que, per molt eminents que foren aquelles persones i per molta faena que feren, és normal sotmetre a revisió, com en qualsevol ciència, el resultat de les seues investigacions?

    • Amic Josep,
      l’article definit clàssic lo no resulta incomode a ningú, des del moment que les formes generals permeten donar solució a tota construcció oracional sense recórrer a aquest determinant en clar retrocés. A més, has de saber que els usuaris de diferents dialectes del català, d’ àmplies zones urbanes, fa temps que, gràcies a la normativa, fan servir les formes generals amb normalitat. El més important és enfortir l’idioma i fer-ho d’acord amb la normativa i sense adulterar-lo amb barberismes.

  3. Crec que la total prohibició del «lo» article crea un problema seriós. Macià diu que si l’admetem, encara que sigui en alguns casos, en tindrem un altre, de problema, i més gros. No ho veig així; penso que s’hauria de rectificar la normativa de manera que ens estalviem les paràfrasis postisses i patètiques a què hem de recórrer si volem seguir la norma.
    Ben segur que totes les llengües cultes presenten casos de desajusts entre la llengua escrita i la parlada. Però en el cas de què tractem el desajust que estableix la norma respon probablement a una decisió precipitada, les conseqüències de la qual es pretén que acceptem per sempre.