Declaració d’amor

15.08.2012

   21-04-13

Estimada Gemma,

Segurament t’agafarà de sorpresa que t’escrigui.  Ja saps que des de petits hem crescut junts en el veïnat i entre nosaltres tot és transparent. Ens hem comunicat èxits i fracassos en els estudis, hem viscut plegats esplais falaguers i contrarietats de mal suportar.

M’adono que els teus pares no saben apreciar prou l’excel·lència de la filla que els ha caigut en sort. Sempre atrafegats i malagradosos, no et contemplen com et mereixes, i encara que tu et saps molt independent, també t’abelliria que de tant en tant, et reconeguessin algun dels molts mèrits que tens. No puc entendre com d’unes semblants bardisses, n’hagi brollat una tan delicada rosa.

Jo ho he tingut més fàcil. No m’han escatimat elogis, però m’han mantingut en una disciplina tan fèrria, que m’arriba a fer nosa i tot. Val a dir que he sigut bon estudiant i el títol que ara m’obrirà pas a la vida, l’he suat de valent.

Ja fa temps que vaig covant dintre meu una passió que ja es fa irreprimible,  i em domino perquè no se’m conegui. El cas és que no trobo paraules –no n’hi ha- per expressar els sentiments que em governen. ¿Per què no puc fer explícits el torbament, la commoció que em guanyen quan penso en tu? Maleeixo la familiaritat que ens hem tingut sempre; sense aquest obstacle, ho tindria més fàcil. Tinc ganes d’expandir la meva tendresa fins a tu, i no puc.

Em coneixes i saps que no tinc la paraula fàcil, que sóc reconcentrat i massa seriós, poc donat a l’escomesa. Per això cerco la teva rialla i sedejo el capteniment obert que prodigues, com a pal·liatiu dels meus mals.

Potser m’estic imaginant un prodigiós conjunt de dos edificis que cauran com les torres bessones, potser tot acabarà amb una elegia de freda decepció. O potser no, i serem enduts per l’espiral d’una flama que ens unirà en càlid acoblament dels sentits.

Quan et veig avançar cap a mi, serena i riallera, per donar-me la informació o la confidència d’amiga, t’admiro l’harmonia de dona jove i feta, i em sembles una irreal quimera, obra mestra escapada d’un quadre que subjuga, ple de vida. El cor em batega ràpid i vull comprometre’m amb lligams duradors, perquè em reconec prou madur emocionalment i afectiva, per fer el cop de cap.

I tu? No sé endevinar si també t’hi avens tàcitament, o si per contra, estàs ben lluny d’admetre’n la possibilitat. El dubte em tortura i voldria desfer-lo d’una vegada.

Som a tocar Sant Jordi i el meu desig seria que, havent llegit i meditat aquesta carta, te’m presentessis al carrer de casa, en la festa dels enamorats catalans, amb un rosa blanca o vermella a la mà: amistat i carta estripada, o amor i un camí al davant amb projectes il·lusionats i compartits per sempre. No caldrà dir cap paraula.

T’estimo

Carles

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris