Decàleg de l’escriptor

28.01.2013

Etgar Keret ha vingut a Barcelona per presentar l’edició catalana del seu últim llibre, De sobte truquen a la porta. Keret escriu relats curts que en realitat són petites faules que no ensenyen cap moral, tret de com n’és, de complicat, ésser humà. Si visquéssim a Israel no caldria que et diguéssim qui és, perquè és l’estrella literària més gran del país.

mirror-of-the-art-of-writing-after-1620-met

Etgar ens ha fet arribar aquestes 10 regles per a escriptors, però no són ben bé regles. Més que regles, són veritats ocultes. Són coses que ningú no t’ha dit mai sobre l’art d’escriure. Són més aviat com les seves històries: no és el que estàs acostumat a sentir ni les lliçons habituals i en acabat no hi pots parar de pensar. Simon Fuentes i Caterina Fernández ens han traduït el decàleg de Keret al català. Més avall podeu veure un curtmetratge basat en un conte d’Etgar Keret pertanyent a ‘De sobte truquen a la porta’

1. Assegura’t que t’ho passes bé escrivint.
Als escriptors els encanta dir com n’és, de dur, el procés d’escriptura i quant de patiment comporta. Menteixen. A la gent no li agrada admetre que es guanya la vida fent allò que els apassiona.

Escriure és una manera de viure una altra vida. Moltes altres vides. Les vides d’innumerables persones que no has estat mai, però que són del tot tu. Cada cop que seguis per enfrontar-te a una pàgina, prova, encara que no te’n surtis, d’agrair l’oportunitat d’expandir l’espectre de la teva vida. És divertit. Mola. I no deixis que ningú et convenci del contrari.

2. Estima’t els teus personatges.
Per tal que un personatge sigui real, hi ha d’haver almenys una persona en aquest món capaç d’estimar-lo i entendre’l, tant si li agrada el què fa com si no. Tu ets la mare i el pare dels personatges que crees. Si tu no els estimes, no ho farà ningú.

3. Quan escrius no has de donar explicacions a ningú.
A la vida real, si no et comportes, aniràs de dret a la presó o a alguna institució, però quan escrius, tot s’hi val. Si a la teva història hi ha un personatge que t’atrau, besa’l. Si a la teva història hi ha una catifa que odies, cala-li foc al mig del menjador. A l’hora d’escriure, pots destruir planetes sencers i eradicar civilitzacions senceres prement una sola tecla i, una estona més tard, quan et trobis la veïna del pis de baix, et saludarà igualment.

4. Comença sempre pel mig.
El començament és com la vora socarrimada d’un pastís que tocava el motlle. La necessites per tirar endavant, però no és del tot comestible.

5. Intenta no saber com acaba.
La curiositat és una força poderosa. No la deixis escapar. Quan ets a punt d’escriure una història o un capítol, pren el control de la situació i de les motivacions dels personatges, però deixa’t sorprendre sempre pels cops d’efecte de la trama.

6. No facis servir res pel simple fet que “sempre va així”.
L’ús de paràgrafs, de cometes, de personatges que fan servir el mateix nom encara que ja hagis passat de pàgina: tot això només són convencions que et poden fer servei. Si no et van bé, oblida-te’n. Que una regla escaigui a tots els llibres que has llegit no vol dir que també hagi d’escaure al teu llibre.

7. Escriu amb el teu estil.
Si proves d’escriure com Nabokov, sempre hi haurà com a mínim una persona (anomenada Nabokov) que ho farà millor que tu. Però quan es tracta d’escriure a la teva manera, sempre seràs el campió mundial d’ésser tu mateix.

8. Assegura’t que ets sol a l’habitació quan escriguis.
Encara que escriure a cafès soni romàntic, tenir gent al voltant t’influirà encara que no te n’adonis. Quan no hi ha ningú a la vora, pots parlar sol o furgar-te el nas inconscientment. Escriure pot ser com furgar-se el nas i, quan hi ha gent al voltant, l’acció pot ser menys natural.

9. Deixa que la gent a qui agrada allò que escrius t’animi.
I prova d’ignorar la resta. Escriguis el que escriguis, simplement no fa per a ells. Tant se val. Hi ha un munt d’escriptors al món. Si busquen prou, de segur que en trobaran un que els faci el pes.

10. Escolta tothom però no facis cas a ningú (excepte a mi).
Escriure és el territori més privat del món. De la mateixa manera que ningú no et pot ensenyar com t’agrada el cafè, ningú no et pot ensenyar com escriure. Si algú et dóna un consell que sona bé i t’hi sents a gust, posa’l en pràctica. Si algú et dóna un consell que sona bé però no t’hi sents a gust, no hi dediquis ni un segon. Potser és adequat per a algú altre, però no pas per a tu.

 

Traduït per Simón Fuentes i Caterina Fernández

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Fantàstic! i reconfortant, i engrescador pels que comencem… i cert! Et vénen ganes de continuar… amb esperança i il·lusió i… amb aquesta solitud que a vegades no aconseguim perquè els que tenim al costat no ens entenen i ens interrumpeixen… És necessari que ens tanquem amb pany i clau per escriure en pau! Crec que ho faré!

  2. Retroenllaç: Raons per ser feliç | tuli márquez

  3. Absolutament d’acord! què bé, veure-ho per escrit… sobretot dos punts: un, el d’estimar al personatge, crec que aquí rau la diferència de l’escriptor com a oficinista o com a creador. I, segon, el deixar-te sorprendre per la trama! sí, si! aquí hi ha la màgia, l’emoció, la passió per escriure, el no saber ni tu mateix com encaixaran les peces. Tot el contrari de la planificació exhaustiva de capitols, personatges i trames.

  4. Magnífic el decàleg. Escriure és com nadar al mig d’un torrent, sorprenent, divertit i de vagades perillós. Perillós perquè vicia. Sorprenent i divertit perquè és la millor droga del món. La segon millor és llegir.

  5. Un que diu la veritat! Ja era hora…!
    Això és vàlid per a qualsevol manifestació artística, literatura, pintura, música (solos…)…etc. Aquell a qui anomenem “artista”, segurament, és més un descobridor que no pas un creador pròpiament dit, perquè sense saber-ho (o sabent-ho) és guiat tothora pel seu inconscient. Per això cal estar ben sol, ficat dintre de la seva criatura i saber escoltar la veu interior, és a dir: deixar-se anar. Així sorgeix la troballa i se’n pot anar estirant el fil. D’altra manera només surten convencionalismes.

  6. Un decàleg molt discutible.

    No sempre t’ho passes bé escrivint (tant com seria passejar per un bosc, menjar-te un gelat o tornar a veure “Este muerto està muy vivo”) i quan t’ho passes bé no sempre te’n surts prou bé.

    Estima’t els teus personatges com a tu mateix, això és, amb la mateixa distància, ironia, escepticisme i tendresa matisada pel pudor.

    No cal donar explicacions a ningú perquè allò mateix que escrius ja ho són, les explicacions.

    Començar pel mig? Comença per on puguis.

    La idea que l’escriptor no sap on va agrada molt els esperits romàntics. Sovint, quan una novel·la o un conte no t’agrada gaire, intueixes que l’escriptor no sabia on anava. I encara no ho sap gaire. S’ha deixat sorprendre pels cops d’efecte, però els lectors, de vegades, no poden dir el mateix.

    Els personatges, val més que tinguin el mateix nom. Conec una família que tots els seus membres es coneixien per diversos noms i la senyora no sabia mai gaire de qui estaven parlant. En les novel·les russes, amb tots aquells diminutius, passa una mica el mateix. Mantinguem inalterables el nom dels personatges, sisplau.

    Escriu amb el teu estil, si tens la sort de tindre’n algun. Això és indiscutible.

    Sobre escriure sol, completament d’acord. I en canvi, el punt 9 i el 10 s’exclouen. Perquè tampoc t’hauries d’escoltar gaire, o gens, els que t’animen.

    A mi els decàlegs sempre em semblen que no estan mai a l’altura del decàleg original. El de Moisès. Allò sí que és un senyor decàleg.

  7. Un decàleg de ximpleries per als qui utilitzen l’escriptura com a teràpia en comptes de llegir manuals d’autoajuda o anar al psicoterapeuta.