De què parlo quan parlo de periodisme cultural

7.07.2015

Els últims dos articles que he publicat a Núvol parlen del nostre periodisme cultural. Han generat reaccions a favor i en contra. Algunes de les reaccions en contra m’han dut a pensar que quan jo dic periodisme cultural molts pensen en una altra cosa. He llegit aquesta mena de reaccions a Facebook i a Twitter, però n’hi ha una que condensa l’equívoc. En Xavier Ros va escriure un comentari en resposta al meu últim article del qual destacaré un fragment:

“[…] Escolto el Basté i la Terribas i donen molta volada a molta cultura catalana. Que si la Sala Beckett, que si el TNC, films de petit format, llibres d’editorials catalanes petites. […]”

La redacció de The New York TImes, 1942

La redacció de The New York TImes, 1942

Sembla que per a en Xavier i per a molta altra gent periodisme cultural equival a “donar molta volada a la cultura catalana”. I prou. El problema és que això és propaganda o promoció cultural, però no periodisme.

Què és el periodisme? La cerca d’una definició aclaridora als diccionaris de l’Institut d’Estudis Catalans i de L’Enciclopèdia Catalana és decebedora. No hi entrarem. La definició de la Viquipèdia és força millor, especialment l’anglesa, però prefereixo els tres primers punts del codi deontològic publicat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya:

“1. Observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d’ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets.
2. Difondre únicament informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones […].
3. Rectificar amb diligència i amb tractament adequat a la circumstància, les informacions —i les opinions que se’n derivin— que s’hagin demostrat falses […].”

El periodisme pot ser moltes més coses però, si no inclou com a mínim aquests tres punts, no és periodisme. En podrem dir opinió, divulgació, entreteniment, promoció o ‘Guía del Ocio’, formats tots ells completament legítims, però que no són periodisme encara que hi treballin periodistes. Que un periodista faci bricolatge no converteix el bricolatge en periodisme, a veure si ens entenem.

Anem a pams: quan un dels nostres periodistes entrevista un cantant, un escriptor o un actor observa habitualment una distinció clara entre els fets, les opinions i les interpretacions? Es difonen únicament informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient? Es rectifica amb diligència i amb tractament adequat a la circumstància aquella informació que s’hagi demostrat falsa?

No. Habitualment no graten perquè no és grat. No es cansen de gratar quan els implicats són polítics, empresaris i financers perquè han estat identificats per una part molt important del públic com a “sospitosos habituals”. Sol dependre de la corda de cada mitjà, però sempre trobarem un mitjà que grati en la direcció que ens interessa. Excepte en cultura. En cultura no grata (gairebé) ningú.

Possiblement no opineu el mateix. Si és així penseu en les següents afirmacions, força habituals quan els mitjans parlen de cultura:

1. Els catalans llegim (molt) poc
2. Les Administracions Públiques no ajuden prou la cultura (catalana)
3. El públic no ha entès la proposta de (aquí poseu l’artista que vulgueu)

Comencem per l’índex de lectura. Un país llegeix poc o molt en funció del seu context històric i en comparació amb d’altres. No vàrem assolir la plena alfabetització fins a principis dels anys vuitanta del segle XX, qualsevol cosa semblant a una política educativa moderna és contemporània a l’esmentada fita i la nostra història no és sueca. Els suecs són suecs, han tingut una història i un PIB suecs i gaudeixen de plena alfabetització des del primer terç del segle XIX (sí, no m’he equivocat de segle). Ens duen 150 anys d’avantatge, però mentre la seva taxa de lectura habitual es va aturar fa anys al voltant del 81% la nostra taxa de lectura augmenta a una mitjana anual de l’1% i ja ronda el 63% segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística. No tan sols no llegim poc atenent la nostra història, és que cada cop llegim més. Però els periodistes prefereixen fer el manta i donar per bons els missatges d’aquells interessats a fer veure que som una colla de rucs illetrats. Casualment acostumen a ser gremis més interessats a vendre llibres que no pas que algú se’ls llegeixi.

Les Administracions Públiques ajuden prou la cultura? No sé què significa aquesta afirmació perquè s’empra en casos molt, massa, diferents. Estic convençut que les Administracions Públiques haurien d’invertir més en cultura de base perquè és la única manera —i aquí sí que podem demostrar certes afirmacions— que hem de fomentar una ciutadania culta i amant de la cultura. El que em fa desconfiar és que aquesta afirmació és la de molts artistes que es queixen que les Administracions Públiques no els ajuden. Quan veig un artista demanant diners públics per a un projecte privat amb ànim de lucre m’enduc la mà a la cartera, encara més si el periodista que té al davant es limita a compadir-lo.

Molts artistes tenen la mania de justificar un fracàs tot dient que “el públic no ha entès la nostra proposta”. Obviant la indecència de considerar idiota el mateix públic a qui et dirigeixes, no hi ha periodista que faci la pregunta que es mereix: serà, potser, que el teu espectacle no ha agradat i que, per tant, la propera vegada t’hi hauràs d’esforçar una mica més?

Són tan sols tres exemples, però són potser els que més sovintegen i demostren que la majoria de periodistes culturals no fan periodisme sinó una altra cosa. Una cosa molt legítima però que no compta amb els contrapesos informatius amb què sí que compten altres àmbits com el polític, l’econòmic o els successos. Per què els nostres periodistes mosseguen amb tanta facilitat la malversació de quantitats modestes de diners —uns vestits, unes dietes, una bossa de senyora— però en canvi no es molesten a preguntar si tal o qual subvenció pública ha rendit com tocaria? Certes produccions teatrals i de cinema gaudeixen de subvencions de cinc i de sis xifres. Algunes subvencions editorials en tenen quatre. No sembla que a ningú li importi si aquests diners s’empren correctament.

És com si l’art i la cultura estiguessin lliures de l’escrutini periodístic. Estic segur que la primera perjudicada per aquest ambient permissiu és la cultura i en segon lloc la ciutadania que paga la festa. D’això parlo quan parlo de periodisme cultural. Si el periodisme no fiscalitza, no grata ni mossega, no és periodisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Si sempre que algú parla de cultura en públic, només sap abocar-hi un allau d’elogis, llepades i afalacs, la cultura es converteix en insuportable.

  2. Estic d’acord amb la idea global de l’article. Tot i així, la comparació amb Suècia, des del meu punt de vista, no és equànime. Per qüestions climàtiques, bona part de les activitats de les persones que viuen als països nòrdics s’han de limitar a l’àmbit casolà (indoor) cosa que afavoreix que es llegeixi. És obvi que el clima no és l’únic element que condiciona la taxa de lectura. Però em pregunto: quins deuen ser els índex de lectura amb països amb condicions climàtiques semblants a Catalunya?

    • L’índex de lectura dels suecs en particular i dels escandinaus en general no té res a veure amb el clima. La raó és sorprenent i té a veure amb un precepte religiós: per casarse, a suècia, era obligatori que els contraients sabéssin llegir la bíblia. Per als luterans escandinaus era molt important que cada fidel pogués interpretar, per sí mateix, la paraula de Déu. Com que llegir la bíblia era com llegir qualsevol altre llibre, ben aviat tot el país sabia llegir i, bona part també, escriure.

  3. Totalment d’acord, mestre. No som a Suècia i sí que llegim. Poc, però llegim. Cada vegada més. Ara, em penso que també ens estem estupiditzant amb força celeritat amb tanta pantalleta i tant de mòbil amb candicrashos pertot arreu. No sé on anirem a parar.

    • Jo no crec que ens estiguem estupiditzant, al contrari. El que passa és que ara, els estúpids, tenen mitjans d’expressió tant potents com els no estúpids i sembla que siguin més que mai, quan en realitat tan sols s’expressen més que mai. Deixo a judici de l’audiència decidir qui és o no estúpid.

  4. Bernat:
    Estic d’acord amb la base del teu article, però (Ja se sap que tot el que es diu abans d’un però no té cap importància):
    De la mateixa manera que cal contextualitzar, com dius, per exemple els índex de lectura, de la mateixa manera caldria contextualitzar el periodisme cultural (si existeix).
    Si el periodisme cultural tingués ni que fos una quarta part d’espai de difusió que té l’esportiu podriem parlar més de gratar, qüestionar, fiscalitzar, etc.
    Però en l’ínfim espai que té, per ara, crec que no pot passar gaire més de fer falques publicitàries o de difusió de les iniciatives culturals. I prou falta els fa.
    Per altra banda no és pas el cultural l’únic àmbit en què no es fiscalitza el bon ús del diner públic.
    Jo encara no he llegit, sentit, vist, en cap mitjà mínimament gran (valgui l’oxímoron) que es qüestioni l’ús de la despesa en armament i en l’exèrcit.
    Ni les subvencions de set o vuit xifres a la indústria de l’automòbil, les empreses energètiques, l’obra pública, o la despesa en propaganda electoral, per posar uns exemples. Sí que d’aquests darrers exemples se’n parla una mica de tant en tant. Però mai en proporció al que ens costen, I sense gratar tant com convindria. Sobretot si ho comparem amb la despesa en cultura.
    Ja sabem que la llibertat d’iformació consisteix en què es pot parlar de tot mentre no es contradigui la línia editorial i els interessos dels accionistes i dels que paguen la publicitat. (Chomsky?)
    Estic d’acord, insisteixo, en què cal parlar de tot i de manera precisa i crítica.
    Però així com un polític pot ser qüestionat i criticat pels mitjans, també té (per desgràcia en funció dels vots obtinguts) grans espais per defensar-se, aclarir, mentir o el que li plagui.
    Els artistes i agents culturals no ténen aquest espai. I cal tenir-ho en compte.
    Estaria bé que hi hagués mitjans (i polítics) obertament favorables a un o altre model cultural i que en parléssin sovint, i que hi hagués debat. Però per ara, si bé es poden destil.lar aquests models a partir d’accions concretes (el PP n’és un bon exemple), no hi ha gairebé ningú que en parli obertament, amb programa, amb projecte.
    I així anem.

    • Fa dos article ja vaig demanar que el periodisme esportiu cedís espai al cultural. Tanmateix, crec que un dels motius de la manca d’espai del periodisme cultural és que és tou, avorrit i llepat, alimentant el cercle viciós de la seva decadència.

      No estic d’acord que, per exemple, ningú fiscalitzi l’exèrcit. Un programa com ‘Salvados’ va dedicar-hi temps i els grans mitjans –i no tan grans– se n’han ocupat en més d’una ocasió. Els mitjans es miren amb ulls crítics qualsevol cosa, menys la cultura.

      També s’ha parlat, i molt, de tot el que tu esmentes. De forma recurrent. Potser no sempre amb la profunditat necessària, però se n’ha parlat abastament.

      Actualment la cultura tan sols té mitjans a favor, però no críticament a favor, sino simplement a favor. Sí a tot, amén, compassió i acompanyament. És molt avorrit i empobridor. No fa bona la resta, però la simple comparació és molt depriment.

      • Una flor no fa estiu, ni dues primavera. Un sol programa de gran difusió parlant de l’exèrcit no em consola. I encara, pel que m’han dit, jo no el vaig veure, no entrava a fons en el tema de la despesa i indústria armamentística, de la qual és sinistre representant l’actual ministre (cacofonia volguda) de “defensa”. Però… “glissons…”
        Només una altra coseta sobre la cultura (perquè el tema em preocupa i apassiona).
        Diu que VanGogh no venia ni un quadre en vida. Algú li devia dir: “Potser t’hi hauries d’esforçar una miqueta més?” Què hauria passat si li hagués fet cas?
        Antonin Artaud va ser xiulat, vilipendiat i fins i tot agredit per espectadors.
        A Alfred Jarry també li van dir de tot pel seu “Merdre!”
        A una companyia que teniem als anys 70 la censura franquista ens va voler prohibir una obra “Por mal gusto” (Per descomptat que la vam fer igualment).
        I tants casos.
        El problema (em sembla que insoluble) és: Com destriar el gra de la palla?
        D’un raïm que sembla fet malbé no en pot sortir, amb el temps, un exel.lent vi?