De polítics i d’ingenus, o de transparència i arxivers

28.07.2016

Llegint els vehements articles dels meus companys més joves de l’AAC-GD, em ve a la memòria una anècdota de quan vaig començar com a arxivera a l’Arxiu Municipal de Lleida, d’això ja fa més de vint-i-cinc anys. Recordo com, amb la meva cap, la molt estimada Elena González —aleshores érem dues joves professionals— vam proposar-nos com a objectiu immediat reduir els temps de resposta i atenció a l’usuari: de tres dies de mitjana a 10 minuts i escaig, i sense cita prèvia.

Arxius, big data, arxipelagHo vam aconseguir amb una efectivitat anglosaxona, sense cap felicitació de cap responsable polític, però amb l’orgull de la feina ben feta. A finals d’aquell any, vaig tenir el goig de compartir taula nadalenca amb el cap de l’oposició a l’Ajuntament de Lleida, en l’època de l’omnipresent Antoni Siurana. Donat el meu tarannà conversador, vaig fer venir a tomb el fet de millorar l’atenció al ciutadà de cara a l’accés a la documentació pública i com, de retruc, es podia fer la lectura d’una bona actuació de l’equip de govern. Diguem-ne que, ingènuament, esperava una felicitació per l’equip de l’arxiu municipal. Doncs, no. I el raonament que em va fer va suposar que com a ciutadana perdés gran part de la ingenuïtat que tenia envers els polítics i el seu servei a la ciutadania i, en definitiva, al servei públic per al bé comú.

Puc dir que vaig tenir la mateixa sensació i desencís, com el dia que vaig saber que els reis mags són els pares. El meu bon amic polític, em va fer reflexionar sobre el que ara suposava tenir un sistema d’arxiu eficaç i eficient:

1. Fins aleshores el servei d’arxiu responia a la imatge que s’havia treballat des de temps immemorials, és a dir, quan les coses no es troben o no s’hi accedeix amb rapidesa, la culpa de sempre ha estat dels funcionaris, no pas del sistema.

2. A banda, un servei d’arxiu eficient i eficaç feia saltar pels aires aquell plaer inqüestionable que gaudeix qualsevol polític que tingui responsabilitats quan diu allò de: “Tu no pateixis, que jo t’ho soluciono, faig una trucada i en un tres i no res, tindràs allò que necessites”. Com si tenir accés al que es necessita depengués del polític de torn.

Doncs sí, han passat més de vint-i-cinc anys i encara hi ha polítics que segueixen jugant a la viu-viu amb ciutadans i professionals, sobretot amb aquests últims. Professionals més que preparats per assolir i donar respostes a les noves necessitats de transparència i accés, però que se’ns ignora de manera continuada o se’ns substitueix per altres que en saben molt de dissenyar “portals de transparència” en què trobar informació no es més que un gran desori, “navegant” entre dades i enllaços i que fan desistir per cansament i perquè tota cerca esdevé un camí a Ítaca (que també pot comportar uns quants mesos aconseguir l’objectiu i que la cerca ciutadana arribi a bon port…).

Vist, doncs, com se’ns obvia en temes d’accés i transparència, tot i tenir les eines i l’expertesa, en les diferents actuacions en què tenen l’última paraula polítics i parlamentaris, i com seguim dins del Departament de Cultura, amb una Subdirecció vacant des de les èpoques glorioses del Conseller Il·lustrat. Vist que només som aquells dels arxius, que clamen pel retorn dels documents de Salamanca, que són els àngels custodis del patrimoni documental, que fins i tot saben llatí i llegeixen pergamins. Cada cop més i com més gran em faig, veient i parlant amb els que representen els ciutadans, o això ens creiem, em reafirmo amb les teories de Maquiavel, plantejades en aquell ja llunyà sopar de Nadal pel meu bon amic polític, que la il·lusió de l’acció no es l’acció, ni probablement hi hagi interès en l’acció per si mateixa, si aquesta suposa coneixement i transparència.

Per tant, els ciutadans que reclamen saber només tindran la il·lusió de poder arribar a saber, ja s’encarregaran els nostres representants de dissenyar “portals de transparència” que facin de mirall. Però, com molt bé deia el nostre vicepresident de l’Associació, en Vicenç Ruiz, en l’últim laboratori d’Arxius Municipals, què hi ha a l’altra banda del mirall? Doncs això, estimat Vicenç, Alícia al país de les meravelles…

I malgrat tot, vull seguir essent ingènua.

Etiquetes: