De poetes que reciten malament i altres espècies

9.06.2016

Vivim des de fa anys l’època del boom dels recitals poètics, dels festivals, i també de les taules rodones, de les xerrades, dels seminaris i congressos, de les presentacions de llibres —sovint amb lectura de textos inclosa—, d’actes de tota mena relacionats amb la literatura, en general, amb la poesia, en concret, de vegades organitzats per celebrar l’aniversari d’un autor, d’una obra determinada… La tipologia d’aquests actes és molt diversa, i som molts els qui hi assistim —assíduament o de tant en tant—, som molts els qui gaudim com bojos quan ensopeguem un bon recital, una taula rodona interessant i amena, una gran conferència. Quins moments més intensos que es poden viure!

Una imatge del festival de l'any passat | La Costa Comunicació

Una imatge del festival de l’any passat | La Costa Comunicació

Però —sí, ja el vèieu a venir aquest “però”—, ai, ves, no sempre tenim aquesta sort: també som molts els qui un dia qualsevol, després d’haver assistit a algun esdeveniment d’aquesta mena, hem tornat a casa decebuts perquè ens hem hagut d’empassar una conferència que prometia però que ha resultat insofrible, avorrits perquè hem presenciat un recital sense cap engruna de gràcia ni de talent, emprenyats perquè hem patit les conseqüències d’una taula rodona mal moderada o perquè l’acte no ha respost a les expectatives. Llavors ens queden poques ganes de repetir l’experiència, de deixar-nos enredar de nou, i és lògic, esclar, perquè alguns d’aquests actes són un compendi de despropòsits encara que siguin muntats amb tota la bona fe del món.

De vegades, la causa del fracàs prové d’un error en l’organització, com passa sovint en el cas de congressos o festivals que tenen uns programes atapeïdíssims —que no estan dissenyats amb cap dosi de realisme pel que fa als horaris i que no tenen en compte que la capacitat dels humans per parar atenció té els seus límits. També és culpa de l’organització situar al capdavant d’una taula rodona un moderador que no sap fer la seva feina —per exemple, tallar els oradors que s’excedeixen en el temps pactat prèviament—, o, fins i tot, convidar ponents que, tot i ser molt savis, tot i tenir moltes coses interessants a dir, no saben parlar en públic. En altres ocasions, el problema és que l’orador no s’ha preparat la conferència o la fa amb desgana d’una manera notòria; aquí la culpa ja no és pas dels organitzadors, lògicament, sinó del penques que ha acceptat la invitació i que després gosa no tenir cap respecte pels mateixos organitzadors o pel públic que té al davant.

Quant als recitals i festivals poètics, el problema més freqüent és clar i fàcil de detectar: el poeta que llegeix els seus propis poemes no sap dir-los, no té cap gràcia per recitar-los, i llavors passa que no se l’entén, o que costa seguir-lo, o que la seva sonsònia és avorridíssima, i els qui l’escolten acaben desconnectant de l’acte o no sabent donar cap valor als versos que campen per la sala, el jardí o l’espai que sigui. En molts d’aquests casos, el cul dels espectadors comença a remoure’s damunt la cadira, la busca de tots els rellotges alenteix el pas d’una forma exasperant, les gotes de suor llisquen coll avall, l’angúnia creix, i aquella estona, que podia haver proporcionat unes bones dosis de benestar i gaudi a molta gent, es transforma en una cruel sessió de tortura poètica.

El poeta, però, encara pot cometre un altre error, tant o més greu que no saber recitar: no saber triar què ha de recitar. Perquè aquesta és una veritat com un temple: no tots els textos són aptes per ser dits en directe, davant d’un públic. Evidentment, cada recital és diferent, cada situació té uns condicionats particulars; però en el cas habitual d’un públic que no coneix els versos que seran dits és una salvatjada recitar poemes llargs, complexos, críptics, de comprensió difícil en una primera escolta. Se’n pot recitar algun, però serà aconsellable no enfilar un seguit de poemes així si el que es persegueix no és amargar els assistents. Abans caldrà tenir present si es poden repartir còpies del poema perquè els espectadors en puguin seguir la lectura, i fins i tot pot ser una bona idea llegir dues vegades un mateix poema —per què no?

No vull dir en cap cas que els recitals poètics s’hagin de limitar a difondre poemets curts, fàcils i lleugers. Només vull fer veure que és important tenir en compte les persones que hi assisteixen, perquè, per molt que siguin bons lectors, en aquell moment fan d’espectadors, i aquest és un detall que se sol oblidar. Si aquestes persones en surten engrescades segurament tindran ganes d’entrar en profunditat en l’obra que ha estat presentada o recitada; si en canvi s’hi han avorrit com ostres, si n’han sortit fastiguejades, les haurem allunyat una mica més de l’obra i, de retruc, dels recitals futurs a què podrien haver assistit. Dels poetes i dels organitzadors depèn que l’experiència de l’espectador hagi estat reeixida, agradable, i això és important. Per a mi, com a espectador, ho és.

Davant d’aquesta realitat, certa, inqüestionable —l’existència d’aquests actes convertits en sessions de turment i suplici, d’erudits que saben de tot però que no saben transmetre res amb un mínim de gràcia, de poetes que escriuen molt bé però que més val no sentir-los recitar—, convindria que disposéssim de cròniques com les que es fan de concerts de música clàssica i espectacles semblants, on una veu independent comentés els aspectes positius de cada acte, però també tot allò millorable en relació amb els participants, als oradors, als mateixos organitzadors. L’existència d’aquestes valoracions crítiques permetria que certs esdeveniments que tenen lloc cada any milloressin en cada nova edició, que els organitzadors tinguessin eines per saber qui convé o no convé convidar o programar, ja es tracti de conferenciants, de poetes o de rapsodes, que el públic sabés a què s’exposa quan va a certs llocs a sentir certa gent.

Puc imaginar-me algunes d’aquestes valoracions: “En tal ha presentat un gran llibre de poemes, on hi ha versos magnífics, però no ha sabut llegir-los amb l’entonació adequada ni encertar les pauses…”, o “el ponent tal ha aportat al debat idees interessants, malgrat que ha perdut el fil en més d’una ocasió a causa, pel que sembla, d’un guió poc treballat”, etc.

En fi, és una idea.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Bons arguments per posar al descobert que l’art de crear atmosferes, és un art incompatible amb inèrcies, imitacions o repeticions. Voilà!

  2. Una bona crònica.
    Certament no n’hi ha prou en ser un savi, o un bon poeta. S’ha de saber dir la conferència, s’ha de llegir bé el poema. S’ha de ‘procurar’ la comunicació!
    Els actes en directe han de procurar una atmosfera. És com el teatre, la música…

  3. Tothom es veu amb cor de fer-ho tot. De vegades hi ha interessos que es posen per davant de la cosa ben feta, honesta, amb consciència i coneixement. Jo en dic mediocritat i, per desgràcia, en tenim per tot arreu disfressada de mil activitats que es multipliquen alhora que fan créixer la insensibilitat a la cosa mal girbada i bunyols diversos que reben felicitacions interessades, per compromís… Gràcies per l’article!

  4. Aquest mateix escrit ja és una bona crònica crítica. No tinc experiència de recitals poètics, però pel que fa a actes públics en general, i a activitats literàries més concretament, he trobat perfectament reivindicat el sentiment, la vivència que he tingut moltes vegades. Tant de bo en prengui nota molta gent (començant per les editorials, petites i grans).

  5. Més clar l ´aigua.
    No tothom qui escriu sap recitar la seva poesia o la d´un altre. Si els tinc confiança els ho dic.
    Per mi l´ENRIC CASASSES és el mestre. La Mireia Calafell i la Maria Cabrera m´agraden, l´última gran descoberta de recitar va ser en Guim Valls amb el seu poemari QUINCALLA DEL SEGLE.
    Sé que n´hi ha molts més.

  6. Estic absolutament d’acord el que diu aquest article i ho dic com a amant, lectora i escriptora de poesia,per tant he anat a molts recitals i poques vegades n’he sortit ben satisfeta, per les raons que descriviu. Però també és veritat que les excepcions han justificat la norma, per exemple sentint a Francesc Garriga, Jordi Vintró, Laura Lopez, Oriol Prat i molts més, quin gran plaer!!!