De llibreries

6.09.2012

En Roger, un home alt i prim, perdia el temps dels dijous a la tarda passejant per la llibreria de sota de casa seva. La Feliciana, que així es deia aquella botiga de llibres usats, no era molt gran, però sempre tenia coses noves. En Roger es preguntava com s’ho feia en Pau, el llibreter, per aconseguir material divers i donar-li, sense problemes, una sortida mercantil.

La tarda del dijous 30 d’abril, però, la Rutina va sortir de la llibreria i va aparèixer l’Espontaneïtat. Ambdues dones es creuaren a la porta d’entrada i se saludaren amb un tímid “hola”. En Roger va observar com allò succeïa i va deixar el llibre que tafenejava a sobre d’una prestatgeria vella. Va agafar un llapis i una llibreta petita, que duia sempre a sobre, i va començar a escriure: “Ella ha marxat, ella ha arribat, s’han saludat, però no s’han mirat. Aquí comença tot el que ha acabat. La Musa ja és aquí”.

Ho va escriure sense mirar-ho. Tenia els ulls clavats en aquella silueta majestuosa que creuava el passadís central. Era una dona d’estatura mitjana, cabells foscos, pell blanca com la lluna i llavis grans i atractius. Va enretirar una pila de llibres amb la mà i va seure sobre el moble que els aguantava. Aleshores, va mirar en Roger i li va dir: “I ara què? Ja m’has trobat. Jo sóc la teva Musa”.

Ell es va posar tan nerviós que les mans li van tremolar i, inevitablement, la llibreta va caure. Ella ni es va immutar. Ell sí que la va recollir i, després, es va quedar de peu davant seu. Portava anys buscant-la. Sabia que sense ella seria, per sempre més, un escriptor de segona categoria. Si tot seguia igual, estava destinat a ser un diamant tan brut que no el voldrien ni els arqueòlegs. Però en aquell moment va creure que la sort podia canviar de bàndol. Davant seu tenia la seva Musa, estava parlant amb ella. Ho tenia tot de cara. Va respirar profundament i va engegar una bateria de preguntes. Totes elles sense sentit ni ordre. Qualsevol persona que hagués escoltat aquelles interrogatives s’hauria pixat de riure. Eren qüestions infantils. Consultes que s’aproximaven més a adoracions que a una investigació. Això sí, el seu posat era del tot detectivesc. Llapis en mà anotava el que li venia a la ment. La mirava, preguntava, anotava. Ella no contestava. Somreia.

Va ser aleshores quan ell, endut per una oratòria sense sentit, es va marejar. Va començar a veure-la dins d’una nuvolosa blanca i després…

Va deixar de ser una. En van ser nou. El rodejaven. L’assenyalaven i se’n reien d’ell. Una duia una tauleta per escriure; una altra un llibre ben gruixut. Va pensar que ambdues podrien ser escriptores, perquè llegir i escriure van agafats de la mà. Una tercera duia una lira, a prop seu una tocava una flauta i, entremig de les dues, una altra feia anar una cítara. Les veia, però no escoltava res, només un xiulet molest i impertinent, per això es va preguntar per què duien instruments, si no podia sentir-les. De totes nou, dues es tapaven la cara, usaven màscares misterioses, una plorant, l’altra rient. Finalment, les dues restants sustentaven, cada una, un objecte: un papir i una esfera. De dins de l’esfera va sortir una llum.

Ell va recuperar la consciència. Va obrir els ulls  i es va trobar, davant seu, un parell de iaies que li ventaven la cara. Nerviós, es va aixecar i va mirar a tots costats. La Musa sortia de la llibreria. Va sortir corrents darrere seu. Just a fora li va agafar la mà i li va dir:

-On vas preciosa? Ara no pots marxar. Vull escriure sobre tu.

-No vull que  escriguis sobre mi. Però escriu, escriu tant com puguis i, mentre ho facis, recorda’m a mi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Retroenllaç: Finalistes del premi Núvol. Primera ronda | Núvol