De com Jordi Évole definiria “encairellat”

Segons els estudis de l’historiador Albert Garcia Espuche, dels quals extrec les paraules que proposo cada mes al projecte Reborn, l’encairellat era un acabat al pont de la sabata. Val a dir que aquest mes moltes les hipòtesis ludoetimològiques han anat a petar als oficis que practicaven els artesans.

Segons els estudis de l’historiador Albert Garcia Espuche, dels quals extrec les paraules que proposo cada mes al projecte Reborn, l’encairellat era un acabat al pont de la sabata. Val a dir que aquest mes moltes les hipòtesis ludoetimològiques han anat a petar als oficis que practicaven els artesans de l’època. Vet aquí per on han enfilat l’encairellat els parlants d’avui.

Esgrima de gremis

En Víktor Bautista i Roca pren dues línies d’investigació. L’una el porta a la roba i l’altra directament a cal barber: “Referit a peces de roba, guarnit amb cairells. On cairells tindria el significat antic de serrells. També podria referir-se als cabells. En aquest sentit els cairells serien els postissos actuals. La Sílvia, en canvi, apel·la a la memòria familiar per acostar-se al món de la construcció: “El meu pare que era rajoler feia cairons, que eren una mena de totxos. Encairellat deu voler dir enrajolat”. Abans d’aportar una altra hipòtesi, Feliu Torrents associa el mot als gremis de la construcció i l’herboristeria: “Encairellat podria ser un mot derivat decairell: aresta d’una llamborda, d’un maó, etc.; i també és el nom d’una colla de plantes de diverses famílies (poligonàcies, trapàcies, zigofílies)”. I encara en Jordi s’acosta a un altre gremi, el dels armers: “els cairells podrien ser una mena de sagetes i encairellat, per tant, voldria dir ferit amb fletxes”.

De tarannà encairellat

Unes quantes hipòtesis se centren en definir-lo com un adjectiu de caràcter. Danae Orenes Barros: “persona que no fa exercici, sinònim de sedentari”. El Carles, que potser perquè va aportar el primer missatge és el responsable d’aquesta tendència, diu que podria definir “una persona que tenia el caràcter molt marcat i difícil que canviés”. També va per aquí laMargarida, que el defineix com “empipat, enfadat” i afegeix: “Em recorda una expressió que feia servir el meu avi quan un negoci o una discussió a no anava per allà on ell volia o li interessava. Ell utilitzava l’expressió: ‘Això o allo té un mal caire’”.

Hipòtesis historicistes: traïdors o mamats

Enric Dobon elabora la seva hipòtesi fent provenir el mot de l’expressió anar “de gairell” i el situa en el context de 1714: “Se m’acut que ‘encairellat’ podria fer referència a la persona que havia traït la causa austracista i se n’havia passat a les files contràries. Era com una mena d’insult que delatava el traïdor davant tothom. Podríem fer derivar el mot de la locució ‘de cairell’, anar de costat, no anar recte, és a dir, havent abandonat la recta drecera de la causa. Una locució que en determinats contextos la trobem amb la c sonoritzada en g (de gairell), però que aquí, en l’expressió ‘encairellat’ no hi ha raó per pensar en la sonorització, donat que no trobem la c en posició intervocàlica. ‘Encairellat’ = traïdor, delator.” La hipòtesi de Dobon coincideix força amb la que envia Feliu Torrents, que també beu de l’expressió “de gairell”, tot i que va a petar a un altre sentit final: “Penso que el mot primitiu de gairell, en l’expressióanar de gairell (obliquament, de costat), abans que la consonant /c/ es sonoritzés, per ser intervocàlica, en /g/. La frase primigènia, doncs, seria anar/caminar de cairell: “Els borratxos caminen de cairell” diu un diccionari. Encairellat devia ser anar trompa de tal manera que els borratxos d’aquell segle (els d’ara ho fan al fanals) s’arrepenjaven, obliquament, en els cairells de les cantonades de les cases, tot esperant recuperar-se, mínimament, per proseguir el camí o, directament, queien estesos al terra damunt dels cairells dels voravies: “Mira que encairellat està/va aquest!”. Després de la derrota del 1714 i de la destrucció de la propia casa, més d’un/una es devia encairellar d’allò més per obviar la fatal realitat: “El vi fa oblidar les penes”, diuen; potser per això fem tan de vi a Catalunya. Bon vi, per cert.

Fer un Jordi Évole

Finalment, Guillem Rubió i Rosa Marill envien, el 25F, una hipòtesi “en el més pur estil evolià”, dos dies després de l’episodi del documental ful de Jordi Évole sobre el 23F. Gaudim de la seva lectura sense intermediaris:

“En els Dietaris del eximi Joan Ramon Amil, entre els apunts corresponents al període entre juny 1863 i abril 1864 es poden trobar les següents observacions del Sr. Amil (ens hem permès modernitzar quelcom la grafia) i que ens aporten algun indici sobre el seu significat:
Llegint l’obra anònima Caixón de sastre catalán, datada del 1761, he observat l’ús de una expressió que podria ser d’interès pel lector, encairellat (avui en dia diríem emperrucats) que feia referència a aquells petimetres o gomosos ornats amb perruques extravagants i de grans dimensions seguint la moda de la França borbònica, sobre tot des de mitjans del segle XVIII. Al lector intel·ligent no se li escaparà que eren personatges no gaire populars i aquesta paraula s’usava amb un to fortament despectiu. Es possible que es deixés d’emprar paral·lelament a la caiguda en desús de les perruques cap a finals d’aquell mateix segle però la paraula cairell, encara viva avui en dia, conserva la següent accepció: “cercle de cabellera manllevadissa que imita i supleix el cabell natural; per extensió, també serrell de vestit”.
Encuriosit per aquesta paraula fins ara desconeguda per aquest autor, he volgut aprofundir cercant en el lèxic emprat pels nostres avantpassats i he pogut comprovar, també, un segon ús que es donà al mot encairellat en algunes obres costumistes del s.XVIII principalment escrites per clergues, com per exemple l’obra del valencià Carles Ros (1703-1773) Romance entretingut hont se reciten les fatigas y treballs que passan los casats curts de havérs: declarant quant y a quina edat es poden casar los pobres, que per als richs tota hora és bona (1750) per descriure l’enamorament dels mossos, ja que un cairell era una “fletxa curta de cos arestós en quatre o tres costats amb punta pesant utilitzat com a projectil de ballesta” i, no oblidi el amatent lector d’aquestes línies que ens situem a la època del Rococó, s’assimilava a la sageta d’Eros.
Segurament, aquest ús era una versió tamisada de la utilització de cairell com a símbol fàl·lic ja des del segle XIII en poemes anònims sobre la lascívia conventual (els anomenats Maldits) i que perdurà en la parla del poble menut amb desafortunada vulgaritat. No ens estendrem més sobre aquest groller tema, deixant al amable i perspicaç lector que estableixi la adequada relació entre cairell i encairellat.
Podríem avançar, doncs, la hipòtesis de que als volts de la segona meitat del segle XIX es conservava la memòria d’un mot que feia prop de cent anys que ja no es feia servir.”

La paraula REBORN del mes de març és Blanquena. Més info aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació