De ciències i lletres

10.07.2017

Molts encara conjuguem el verb llegir tan sovint com el verb viure. Pensava en aquesta rèplica a les paraules inicials de La por de la literatura d’Ana Blandiana, quan em vaig retrobar, al bar de Ciències de la UAB, un col·lega de física. Vaig compartir amb ell una comissió de treball, fa uns quants anys, per intentar que al màster de secundària hi hagués més presència de continguts específics. No ens en vam sortir, perquè els pedagogs ho monopolitzaven tot i havien pres posicions imbatibles. El resultat va ser el desastre amb què s’ha convertit el polèmic màster de secundària.

En preguntar al professor de física què opinava del nivell amb què arriben els alumnes a la seva facultat, em va desgranar punt per punt tot el que en pensava. Vaig deduir de seguida que era un tema que l’inquietava de fa temps. D’una banda, el meu col·lega constatava les grans llacunes dels estudiants que aterren a la universitat amb la intenció de cursar un grau de ciències. De l’altra, era conscient dels obstacles –de vegades insalvables– que tenien els alumnes per seguir uns graus hiperespecialitzats sense disposar d’una base genèrica prèvia de coneixements científics.

Al seu entendre, a banda d’una adequació millor dels graus que s’oferien, massa especialitzats, la clau de volta era la connexió entre la universitat i la secundària, no prou ben resolta. Els espais on fóra possible de debatre i millorar les transicions entre aquests dos àmbits educatius estan blindats per una estructura administrativa desfasada a mans d’un cos de buròcrates allunyats de les aules i incapaços d’escoltar les raons i les propostes dels professors que saben de què parlen, perquè s’hi troben cada dia.

A més, el meu col·lega de física es queixava amb tota la raó del món de la creixent burocratització kafkiana de la feina del professor, sempre posat sota l’ull de l’huracà de la sospita permanent per les autoritats universitàries i governatives. Les hores dedicades a fer tasques oficinesques inútils i descoratjadores consumeixen molts esforços, energies i entusiasmes. Per la manera com em parlava dels estudiants i la feina, estic convençut que el meu interlocutor fortuït és un bon professor, responsable i rigorós. Feia bo d’escoltar-lo.

La conversa improvisada al bar de Ciències, a final de juny, va ser molt enriquidora per contrastar opinions i experiències. Al capdavall, la problemàtica dels estudis de ciències s’assembla molt a la de les humanitats, tot i que siguin universos paral·lels, massa distants. És ben conegut el plany insistent dels de ciències i dels d’humanitats per la desconeixença mútua, però el cert és que, als uns i als altres, ens aniria molt millor si entauléssim més relacions i intercanvis lleials. Idealment, un historiador o un filòleg haurien de gaudir d’una bona base científica i, en justa correspondència, un físic o un matemàtic caldria que fossin bons lectors de literatura.

En tot cas, des de les carreres de lletres, també podem verificar com els estudiants tenen dificultats cada vegada més insondables per demostrar la maduresa intel·lectual en habilitats bàsiques com ara la comprensió lectora i l’expressió escrita. Curs rere curs, ens adonem que els alumnes, poc amants de conjugar el verb llegir, estan mancats dels coneixements de cultura general necessaris per descodificar una obra literària o, fins i tot, es troben indefensos davant de raonaments complexos. Atònits, els professors hem de tutoritzar-los, molt més que anys enrere, si volem que facin un treball de fi de grau, culminació de la carrera, mínimament satisfactori. L’efecte devastador de l’esosificació ha arribat a les aules universitàries.

Quan exposem aquesta realitat punyent, al·ludim a una tendència genèrica de baixada de nivells. D’estudiants bons n’hi ha i, per fortuna, n’hi haurà sempre, però cada cop són més excepcionals. Les autoritats educatives no poden escudar-se, doncs, en operacions de màrqueting publicitari, en reglamentismes obstaculitzadors o en inèrcies obsoletes per esquivar les problemàtiques –tan coincidents– que evidencien els estudis secundaris i universitaris, siguin de ciències o de lletres. L’educació –en especial, la dels adolescents i els joves– és massa important perquè no s’escolti la veu dels professors que, com el meu col·lega de física, lluny de desinteressar-se del que viuen a l’aula, estimen la seva vocació i, amb la serenor dels savis, procuren adaptar-se als canvis vertiginosos del món d’avui.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Enhorabona. Però m’agradaria que de la mateixa manera que es fan pastissos i es pregunten “quin gust té un gol de Messi?”, algun pastisser es preguntés quin gust té una obra de Shakespeare, d’Eurípides, d’Espriu, d’Estellés, de Fuster, de Rodoreda i Pedrolo o de la Maria Aurèlia Capmany i la Montserrat Roig, etc. Segur que també es vendria molt bé i donaria una altra dimensió a la lectura i al pastís. Algú ho farà per al proper Sant Jordi? El llibre, la rosa i el pastís de…

  2. Tot això que diu el professor Foguet -flanquejat pel seu col·lega de física- està molt i molt bé, però…
    On posarem tots els psicopedagogs que hem fabricat?
    I les ingents quantitats de gomets que esperen a ser venudes per a les aules que treballen per projectes?
    Com podrem arribar a “formar” eficaços cambrers i cambreres, i la multitud de personal de servei que necessitem per al nou Barcelona Hard Rock i per la Barcelona i Catalunya Hard Rock que tenim?
    En què passaran els mesos de juliol els milers de mestres que frisen per anar a dansar, fer espiritisme en rotllana i performances pedagògiques a les Escoles d’Estiu anuals, on gaudeixen de la seva segona infantesa?
    En fi… Quina mena de país volen fer, donant coneixements i formació a una población que no ho necesita, cuan el que cal és formar-los per al mercar de Hard Rock treball?
    Conclusió: quina utilitat té un filòleg (o una filòloga) quan ja no cal llegir i la litaratura és una nosa per al Departament d’Ensenyament (no diré què ensenyen…)? I per a què volem físics, si ja n’hi ha als altres països, menys feliços i subdesenvolupats?
    Està molt bé, això que diuen… al País de les Meravelles!

  3. Moltes gràcies, senyor Foguet, per evidenciar que més enllà d’escisions entre ciències i lletres, hauria de moure’ns un interès general per tal que els estudiants adquirissin una cultura humanística i científica d’acord amb l’exigència que comporta aconseguir una ciutadania mínimament educada. La responsabilitat d’aquest noble propòsit només recau en les autoritats polítiques. Només, sense escuses ni pilotes fores. La veritable innovació en aquesta manera de fer que vostè remarca porta a plantejar-se un canvi urgent i necessari de calat profund: potser el relleu en els que manen? En el camp de la professió educativa estan alimentant la desafecció i poca il·lusió en el seu exercici, malgrat les operacions de màrqueting que, per altra banda, estan afavorint. Esperem que algun dia la ciutadania se n’adoni. Però per a això cal que aquesta estigui ben formada. I és aquí on, per art de màgia, apareix el peix que es mossega la cua. Oi, que m’entén?

  4. Parlem-ne, però, si després de 4 anys a la facultat, cal tutoritzar-lo tant per fer un treball de fi de grau el problema deu anar més enllà de l’ESO, no?

  5. Trist que un escrit tan bo utilitzi el terme ‘màrqueting’ com a sinònim d’engany i/o superficialitat.
    El màrqueting, en realitat, és tot el contrari. Qüestió diferent és que algú el faci servir perversament.