L’islam avui

19.01.2017

Des que l’octubre passat Fragmenta Editorial va publicar el llibre L’islam avui. Alguns aspectes controvertits, de Dolors Bramon, diverses veus qüestionen l’enfocament adoptat per l’autora. Això no tindria res de particular ni motivaria cap escrit de l’editor del llibre si no fos perquè algunes d’aquestes veus han proposat la prohibició del llibre, han escampat que Bramon justificava el terrorisme i l’han desqualificada fent servir termes impropis d’una discussió intel·lectual.

Dolores Bramon, autora del llibre ‘L’Islam avui’.

El llibre de Dolors Bramon és obertament desmitificador. Davant un Occident que es mira l’islam com un perill i el musulmà com l’altre, com un terrorista en potència, Bramon diu: l’islam no és això. L’autora escriu precisament per discutir visions de l’islam que considera deformades. Quan qüestiones el mite d’un islam intrínsecament pervers i violent, és lògic que els servidors d’aquest mite no vulguin acceptar els teus arguments. Si ho argumentessin, rai. Però només ofereixen desqualificacions i tergiversacions. Ramon Sargatal, a El Punt Avui del 8 de gener passat, glossava la presentació del llibre a Girona parlant dels habituals islamotours de Bramon (!), a qui qualificava de «conferenciant a temps complet» (!). ¿Què és aquest to? Si un professor no surt de la universitat, li retraiem el seu entotsolament acadèmic. Si s’esforça a divulgar, diem que fa islamotours. Sisplau: volem arguments, que la frivolitat es desqualifica sola.

Sargatal atribueix a Bramon una relativització de la pederàstia a propòsit d’Aixa, la segona esposa de Muhàmmad. Segons Sargatal, Bramon hauria dit: «Muhàmmad va desflorar una nena de 9 anys, però hem de tenir en compte que al desert fa molta més calor i que la menstruació hi arriba abans.» El fet és que, segons els diferents cronistes musulmans de l’època, Aixa tenia 9, 10, 13, 16, 18, 19 o 21 anys quan va contreure matrimoni amb Muhàmmad. Hi ha polèmica entre teòlegs musulmans a propòsit de l’edat d’Aixa, i els detractors de l’islam sempre tiren a la baixa. Sabem, en qualsevol cas, que Aixa és un personatge central del primer islam, que era la segona dona del Profeta, després de vint-i-cinc anys de monogàmia i enviudar, i que Muhàmmad consumà el matrimoni amb ella tres o quatre anys després del seu casament. Bramon no va dir en absolut el que Sargatal li atribueix, però sí que ho va contextualitzar: els usos matrimonials de l’època eren diferents dels d’avui i la monogàmia del Profeta resultava, doncs, fora del normal. També va dir que possiblement les condicions geogràfiques condicionaven els hàbits i els funcionaments hormonals. ¿Quin és el problema d’aquesta explicació (que no justificació)? Posats a aplicar esquemes del present sobre el passat, també hauríem de parlar de les pràctiques sexuals amb menors a la Grècia clàssica, bastió per excel·lència de la nostra civilització. ¿Ens posem a buscar conculcacions de drets fonamentals en textos jueus, cristians, medievals, moderns? ¿O del que es tracta simplement és de presentar un islam salvatge davant un Occident immaculat?

A Sargatal s’hi ha afegit l’article de Jordi Galves publicat a El Nacional el passat 10 de gener: «¿Com [sic] no prohibiu aquest llibre?» El títol, que sense castellanismes sintàctics hauria de ser «¿Com és que no prohibiu aquest llibre?», apunta directament a la retirada del llibre per ordre administrativa (això ja no és possible, la censura franquista es va suprimir i encara no s’ha restaurat) o judicial. En deu anys de dedicació a l’edició i amb 132 llibres publicats per Fragmenta, mai m’havia trobat amb cap petició d’aquesta mena. S’ha lluitat massa per la llibertat d’expressió per creure’ns ara que algú proposa seriosament la prohibició d’un llibre. No dedicaré ni mitja ratlla a reivindicar l’evidència. ¿Per què, doncs, aquest titular extemporani? ¿Concessió al sensacionalisme? ¿Voluntat d’épater? ¿Cerca desesperada de lectors? Ignoro les intencions de Galves, però no em crec que proposi de debò la prohibició del llibre. Si fos així, hauria enviat una denúncia a la fiscalia, no un article a un diari.

Si Galves vol que es prohibeixi un llibre, bé hem d’esperar que ho argumenti amb rigor i honestedat. Ben lluny d’això, l’articulista limita el seu text a desqualificar Bramon titllant-la d’arrogant, esnob, «bleda assoleiada»… Però a part d’insultar cal aportar algun argument i alguna prova. És aquí que el text de Galves s’aprima, s’aprima molt, gairebé desapareix. Senzillament, perquè vol fer dir a Bramon el que Bramon no diu, i com que no ho diu, poques proves pot aportar. Segons Galves, Bramon condescendeix i justifica la violència, i per fer-ho aporta una sola citació de la pàgina 69: «crec que una explicació ben plausible radica en la tristament famosa intervenció occidental que sofrí l’Iraq l’any 2003». Com que el llibre no està prohibit, qualsevol lector pot cercar-hi la pàgina 69 i llegir aquesta citació en el seu context. Resulta que, completa, diu: «Lamentablement, però, es pot observar com les relacions entre sunnites i xiïtes darrerament estan empitjorant de manera molt greu, amb atemptats i matances, i crec que una explicació ben plausible radica en la tristament famosa intervenció occidental que sofrí l’Iraq l’any 2003.» Fixem-nos-hi bé: Bramon parla d’«atemptats i matances» entre corrents de l’islam enfrontats, deplora aquesta violència («lamentablement») i ofereix una hipòtesi per explicar-la. Em nego a explicar a Jordi Galves la diferència entre explicar i justificar, perquè ja la sap. Per això dic que hi ha no solament falta de rigor, sinó també d’honestedat. Galves sap que manipula el text que glossa, però esclar, del que es tracta és de fer una rebentada. Perquè ja ho sabem, els progres són happy flowers, el bonisme està de moda i els moros són molt dolents. I per això, hi ha llibres que s’haurien de prohibir.

El debat sobre els vincles entre religió i violència no els resoldrem amb quatre articles. Estem parlant d’una qüestió complexa en què cal tenir en compte els textos, els contextos i el seu ús i abús. El broc gros no serveix: cal matisar i filar molt prim. Fragmenta va publicar l’any 2014 el llibre de Jan Assmann Violencia y monoteísmo, en què l’autor, en polèmica amb René Girard, estudia a fons el fet que la irrupció de les religions monoteistes hagi vingut acompanyada de més violència i no de més pacificació. ¿Vol dir això que els monoteismes són intrínsecament violents? Assmann no arriba a aquesta conclusió, sinó que considera que la religió ha de ser un contrapoder a la política fonamentat no en la violència sinó en l’abandonament de la violència. Per la seva banda, a L’islam avui, Dolors Bramon condemna inequívocament la violència exercida en nom de l’islam, com el lector apressat pot comprovar llegint per exemple l’epíleg del llibre. I tot just ha arribat a les llibreries Del teu germà musulmà, de Dídac P. Lagarriga, on se’ns presenta un islam des de dins, silent i místic. Místic, com l’islam que Halil Bárcena va explorar en el seu llibre El sufisme.

Fragmenta, no cal dir-ho, continuarà publicant llibres incòmodes i desmitificadors. Tant de bo es debatin amb rigor, honestedat i respecte. Aquest editor només demana això.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. L’editorial Fragmenta ha fet un pas endavant en procurar per a la nostra societat oberta llibres d’assaig que mostren i exploren espiritualitats diverses com diverses són les cultures que compartim, llibres escrits amb rigor que ens obrin els ulls, que ens permetin veure les escletxes per on passa la llum del discerniment. Llibres per saber, llibres per pensar. O no és això, el que volem?

  2. La islamofòbia avui repeteix punt per punt totes les expressions d’intolerància de l’antisemitisme més barroer. Recordem que només hi ha una cosa que els antisemites odiaven més que als jueus i eren els amics dels jueus. Aquells que durant la persecució van protegir als jueus van ser titllats traïdors a Occident…

    El mateix podríem dir de l’anticatalanisme a València, usant el terme de catalanista o amic dels catalans a qualsevol valencià progressista…

    Avui els perseguidors antisemites, islamòfobs i anticatalanistes viuen vides paral·leles i exerceixen les mateixes manies censores i inquisidores…

    Torna el mal front al coneixement, la cultura i la vida mateixa.

    I aquí seguim, jueus, musulmans, cristians, ateus, catalans, valencians, laics i religiosos, progressistes i conservadors.

    Enfront, els intolerants, els censors, els perseguidors.

  3. No puc menys que aplaudir la resposta de l’editor Ignasi Moreta, i felicitar la gran tasca de Fragmenta. Lamento molt que qui busca recercar a fons i amb inquietid acadèmica rebi una resposta de tan baix nivell de la crítica. Aquesta ha de contribuir al lector, a l’editorial i a la temàtica que aborda, no fer-ne safareig.

    Com a estudiós del pacifisme i la noviolència, i investigador de les Religions i la Pau, els llibres de Fragmenta em semblen indispensables i el rigor, honestedat i bona feina de Moreta i Fragmenta són ja una contribució imprescindible per a apropar-se a les religions amb una qualitat impecable i una categoria dels seus autors, reconegudíssima.

    La pau al món arribarà, deia Hans Küng, quan les religions dialoguin, i només les podrem fer dialogar si les coneixem a fons sense proselitismes ni interessos particulars o etiquetatges prejudicials.

    La ingent tasca de Moreta i Fagmenta és, decididament i innegable, IMPRESCINDIBLE.

    Dr. Xavier Garí de Barbarà
    Facultat d’Humanitats
    Universitat Internacional de Catalunya

  4. Sabia que Ignasi Moreta dirigia una editorial que, sense cap mena de dubte, tinc per molt seriosa. El que no sabia és que Moreta, en temps de lleure, també era l’advocat oficiós de la Sra. Bramon, esperem que amb la mateixa seriositat. El que ja no entenc és que barregi la seva editorial i la promoció del llibre de la professora amb l’article que jo vaig escriure.

    En primer lloc, dubta que la Sra. Bramon digués el que va dir sobre Aixa, la infantil esposa del profeta Muhàmmad. Deu estar tan capficat en la promoció del llibre que tot ho passa per aquest sedàs. El cas és que la Sra. Bramon no ho va dir (ni jo vaig dir que ho havia dit) en ocasió de cap presentació del seu llibre. Va ser a la Casa de Cultura, l’hivern passat, en una conferència sobre el xiïsme, i amb molts testimonis que li ho corroboraran, si ho necessita. Si continua dubtant del meu testimoni (a parer seu tan frívol), que no es preocupi: concretaré dates i dades amb una simple telefonada a la seu gironina.

    Respecte a la nena Aixa, el Sr. Moreta, tan seriós i tan poc frívol, diu que tenia diverses edats “segons diferents cronistes musulmans”. Bé, jo, que segurament no sóc tan seriós com ell, només li’n citaré dos testimonis. Això sí: els dos acceptats canònicament per l’islam. El primer és un hadís de Muslim (8, 3311): “L’Apòstol d’Al•là es va casar amb Aixa quan aquesta tenia set anys i la va acollir a la seva casa com a esposa quan en tingué nou, i les seves nines eren amb ella (…)”.

    El segon és un fragment de la Sira, una biografia del poeta donada com a oficial pels seus seguidors. Li consigno la referència bibliogràfica perquè entre llibreters ja se sap: de frivolitats, ni una. Mahmmud Hussein, AL-SIRA. Le prophète de l’islam raconté par ses compagnons. Tome 1, Chapitre 8. Pag 461 i ss. Arthème-Fayard 2010. El fragment es refereix a la visita de Muhàmmad a la casa d’Abu Bkr, el pare de la nena i company íntim del profeta i el tradueixo literalment:
    —”Oh, Missatger de Déu, què vols?
    —Vinc a demanar Aisha en matrimoni.
    —Però tenim filles més grans que ella.
    — Vull Aisha.
    (…)
    Aisha va dir més tard aquestes paraules: ‘Vaig casar-me amb el Missatger de Déu quan encara jugava a les nines amb les meves amigues. No em vaig fer càrrec de l’assumpte fins que la meva mare em va prohibir sortir (…) El Missatger de Déu em va esposar quan no era més que una nena en faldilla curta. Però després del matrimoni, i malgrat la meva tendra edat, vaig començar a saber què era el pudor’ (…) “.
    Amb el seu comentari, el Sr. Moreta, que és tan seriós i tan poc frívol (Deo gratias), ha practicat allò que se sol dir: la millor defensa és un bon atac. I és clar, ara jo em veig en l’obligació d’excusar-me en comptes de centrar el meu argument en la tasca de la Sra. Bramon. Bé, què hi farem. Tanmateix, com que ja m’imagino que aquest apartat de comentaris no concedeix un espai infinit, acabaré només amb unes paraules de la filòsofa feminista Elisabeth Badinter, publicades en una entrevista que li va fer Marianne:
    ” (…) No s’ha de tenir por de ser titllat d’islamòfob (…) S’ha de combatre el racisme, l’antisemitisme, el racisme antimusulmà… Però no hem de tenir por al terme “islamofòbia. No vull que em tapin la boca amb aquest terme, que ha esdevingut una paraula clau per aturar tota crítica a l’islam (…) Això és manca de coratge! I no els ho perdonaré mai als meus, als de l’esquerra…”
    Pel que fa a les referències a la Grècia clàssica, només li recordaré que en dialèctica hi ha una fal•làcia que es coneix com “tu quoque”. Moreta, per què em parla dels grecs? I pel que fa a la resta del seu post, espero que Jordi Galves el contesti amb la mateixa seriositat que he intentat fer-ho jo, per bé que vostè m’insulti dient-me frívol.

  5. Senyor Sargatal:

    la seva rèplica, que agraeixo (tota rèplica és un reconeixement, i això val també per mi respecte a vostè i a Galves), em reafirma en el meu posicionament. Per parts:

    . Testimonis de l’acte al qual al·ludeix (que fos una presentació del llibre o una conferència uns mesos abans crec que és irrellevant) m’han negat que la doctora Bramon digués el que vostè li atribueix. I la mateixa Bramon va dir en públic a la presentació del llibre a Barcelona (aviat en publicarem la gravació) que el terme “desflorar” no forma part del seu idiolecte, de manera que el que vostè posa en boca seva entre cometes no pot ser literal (i les cometes indiquen literalitat). De totes maneres, entrem en el terreny del “va dir”-“no vaig dir”-“m’han dit que va dir”… i difícilment en sortirem. Per això sempre és millor polemitzar amb els textos d’un autor que amb intervencions orals o amb entrevistes de premsa, on no hi ha garanties plenes que el que creiem que ha dit un autor sigui allò que aquest ha dit i amb els matisos amb què ho ha volgut dir. Si es vol barallar amb Bramon, ¿li puc demanar que ho faci amb la millor versió de la seva obra, que són els textos que surten sota la seva signatura? Em sembla que és l’actitud intel·lectualment més acceptable (i més difícil, també).

    . No és cap fal·làcia esmentar les pràctiques sexuals amb criatures a la Grècia clàssica. El que és fal·laç és comparar una bona teoria amb una mala praxi (alguns sectors catòlics i occidentals ho fan sistemàticament: tan bo l’Evangeli, tan bona la Declaració dels Drets Humans… i tan dolents els moros!). El que és fal·laç és no contextualitzar. El que és fal·laç és contraposar la bondat dels valors occidentals al segle XXI amb la maldat de les pràctiques sexuals de Mahoma a l’Aràbia del segle VII. L’anacronia és fal·laç. Les comparacions desiguals són fal·laces.

    . Les citacions d’autoritat que vostè ofereix confirmen punt per punt el que jo deia: hi ha fonts islàmiques que defensen que Aixa era molt jove quan s’uní a Mahoma, i els crítics de l’islam s’acullen sempre a les fonts que donen edats més primerenques. Com vostè sap, hadisos n’hi ha centenars de milers. Pot buscar el que li convingui més per defensar les seves tesis, trobarà amb tota seguretat el que necessiti, i el lector incaut potser se’l creurà. Però no pretengui que ho faci jo.

    . Jo puc dir una ximpleria (o una genialitat), però això no vol dir que jo sigui un ximple (o un geni). Vostè pot fer un article frívol, però això no vol dir que vostè sigui un frívol. El que jo he escrit, i m’hi reafirmo, és que en el seu article hi ha frivolitat. Això no és insultar, i vostè ho sap. Jo a vostè no el conec i només li he llegit un text. No desqualificaria mai ningú jutjant-lo per un sol article. No se’m faci l’ofès. Tinc molts vicis, però no el d’insultar.

  6. La sra. Bremon escriu: «Lamentablement, però, es pot observar com les relacions entre sunnites i xiïtes darrerament estan empitjorant de manera molt greu, amb atemptats i matances, i crec que una explicació ben plausible radica en la tristament famosa intervenció occidental que sofrí l’Iraq l’any 2003″. Això no és cert: Els atemptats i matances dels sunites contra els xiïtes ve de molt lluny; i en cap cas es pot dir que l’explicació pugui venir per la “famosa intervenció” del 2003. Abans hi hagué la guerra de l’Irak sunnita contra l’Iran xiïta, on el bandol sunnita rebè el suport dels EUA (tot i la utilització d’armes químiques per part d’Irak).
    No sóc partidari de cap prohibició de llibres, però la cançó de l’hismalofòbia cansa ja una mica.
    Atentament

  7. Jo vaig ser a la conferència sobre xiïsme que la Sra. Bramon va fer a la Casa de Cultura i puc corroborar que, a una pregunta del Sr. Ramon Sargatal sobre el casament del profeta amb Axa, Bramon va afirmar que “desflorar” no formava part del seu vocabulari i es va referir, així mateix, al fet que la calor del desert podia haver fet avançar la menstruació de la noia. Jo crec, com el Sr. Ignasi Moreta, que Bramon va intentar, potser poc reeixidament, situar aquesta pràctica matrimonial en el seu context històric i geogràfic i no pas relativitzar la pederastia. No he llegit el llibre però , tampoc en cap moment de la conferència, la senyora Bramon va justificar la violència gihadista, i al contrari, va criticar el radicalisme del wahabisme. Dit això, és cert que a diferents intervencions del públic, Bramon es va mostar a la defensiva i reluctant ni tan sols a parlar (per rebatre’l si fos el cas) del perill per al laïcisme i la igualtat de drets que pot representar l’avenç de l’islamisme a casa nostra. Fins i tot, en un altre moment de la conferència, Bramon va dir clarament que el wahabisme d’Aràbian Saudita era “el seu problema”. Sembla que el temor de ser titllat d’islamòfob atenalli la defensa , per al conjunt de la societat, de valors amb els quals teòricament ens identifiquem.