‘Dansa d’agost’: com captivar a través del que no es diu

12.03.2016

El que li passa a l’antic —modern per l’època— aparell de ràdio Marconi, nom de l’inventor, és el que ara els passa a segons quines connexions d’internet. Si allà fallava l’antena, penjada d’una figuera, o la vàlvula amagada dins la tapa de fullola-cartró, aquí falla la velocitat en megues o el coure, si l’han pispat. Són dues èpoques diferents, la dels anys trenta del segle passat i la d’ara. Però no tant allunyades si es fan algunes comparacions.

La Perla 29 porta 'Dansa d'agost' a la Biblioetca de Catalunya a partir del 8 de març

La Perla 29 porta ‘Dansa d’agost’ a la Biblioetca de Catalunya a partir del 8 de març

El neguit i l’estrès per aconseguir escoltar, ni que sigui amb dificultats, una cançó radiada i de moda d’aleshores és el neguit o l’estrès d’ara per trobar cobertura amb el mòbil i dominar el món. El neguit o l’estrès per anar al ball de la collita d’aleshores és el neguit o l’estrès per ser a tot arreu al mateix temps d’ara. Els temps no han canviat tant, doncs. I l’autor d’aquesta Dansa d’agost, considerat el Txèkhov irlandès, sap que, en fer memòria històrica de la seva gent, situada al llogarret de Baly Beg, no recula al passat sinó que remou les consciències del present.

Brian Friel, en realitat Bernard Patrick Friel (Ornagh, Irlanda, 1929 – Greencastle, Comtat de Donegal, 2015), és un dels autors de la companyia La Perla 29 i, més concretament, del director Ferran Utzet, que ja va visitar el teatre irlandès amb l’obra La presa, de Conor McPherson, el 2011, i amb Translations / Traduccions, del mateix Brian Friel, el 2014, tancant ara amb Dansa d’agost una trilogia irlandesa que no ha decebut mai els espectadors.

Probablement Brian Friel no es podia imaginar que el punt fort de la seva obra serien precisament les cinc germanes —no pas tres, com diria el seu mestre inspirador— més que la història que hi ha de fons, la del germà gran, Jack, el missioner que torna de l’Àfrica amb una noció diferent de les creences, i que s’encarrega de recuperar, uns anys després, el més petit de la família, quan ja s’ha fet gran, Michael, una criatura de set anys a l’any 1936, “fill de l’amor” d’una de les germanes, Chris —una manera subtil d’evitar el terme “mare soltera” de l’època—, i d’un pare absent, en Gerry, que visita molt de tant en tant la granja de les germanes Mundy, i que promet una bicicleta al seu fill, que viu embolcallat en un núvol de fantasia, que se sap treure la imaginació de la màniga i que encaterina veladament una altra de les germanes, l’Agnes, tot i que promet casar-se amb la Chris ni que estigui a punt d’enrolar-se amb les Brigades Internacionals per anar a combatre el feixisme a la guerra d’Espanya.

El dau de les cinc germanes es completa amb Kate, la que exerceix de mestra d’escola a la parròquia del poble i fa de puntal de la casa; la Maggie, la que s’encarrega de les feines de la granja; i la Rose, la que té una lleugera deficiència psíquica o, segons l’autor, la que simplement és una mica ximpleta. Totes sota la fèrria religiositat irlandesa que vetlla per a què que no es perdi la germana Kate, i que els impedeix d’alliberar-se de segons quins prejudicis a l’hora de viure la vida i, com un Marconi de l’època, deixen que la seva vàlvula d’escapament s’escoli a mitges en la dansa i el ball, però sempre a porta tancada.

L’espai escènic on s’ambienta aquesta Dansa d’agost és sempre la cuina de la granja, un espai poètic i gairebé de pessebre vivent on la fusta vella i les fulles del camp pinten un agost que per als espectadors d’aquí té aires tardorencs. És temps de móres i de fer-ne melmelada. I és des de la cuina on el món transcorre lentament, també míticament, com un paradís perdut que recorda Michael i que explica als espectadors amb una introducció que serveix per fer entrar els seus fantasmes en joc, tornant-los a la vida d’aquells temps en què la felicitat passava per construir un estel, ni que no acabés de volar mai, o per escriure una carta als reis abans d’hora o per jugar amb les bromes esbojarrades de la tieta Maggie o per esperar que arribi la bicicleta promesa d’aquell a qui anomena pare i que la mare no li ha amagat mai.

Com en una dansa de debò, en aquesta Dansa d’agost els vuit intèrprets tenen tots el seu compàs escrupolosament marcat. Al pròleg i a l’epíleg de Michael, amb un eficaç Albert Triola a l’hora de fer el salt sense que trontolli entre la infància i la maduresa, hi ha també les intervencions de l’oncle Jack, un camaleònic Ramon Vila que evoluciona des del seu desvari inicial fins a l’èxtasi que protagonitza quan rememora una de les cerimònies de la tribu ugandesa que li va empeltar una altra manera d’acostar-se a la religió. Entre ells dos, el visionari Gerry, el pare de la criatura, és interpretat per Òscar Muñoz, que equilibra el seu joc entre haver-se desentès de la criatura, el rebuig que té d’algunes de les germanes que no el volen veure per la granja, la passió encara iniciàtica per Chris i el flirteig amb la germana Agnes.

De les cinc germanes, seria una temeritat destacar-ne la interpretació d’alguna perquè són cinc perfils tan diferents que cadascun d’ells té el bo i millor del que poden donar: la rigidesa de Kate, que interpreta Mònica López, tancada en un vol i dol sense sortida; el frenesí de la Maggie, amb una Marta Marco que accentua el desig de sortir a fora, la que fuma com un carreter, la que es posa a la cuina, la que té cura del bestiar, la que marca també el compàs dels primers passos del ball, de la dansa irlandesa, amb suaus cops de taló a la cuina fins que s’emporta totes les altres en rotllana; la discreció de l’Agnes, amb Nora Navas, tancada en la seva feina de cosidora a casa com si a fora hagués deixat alguna cosa que encara desitja; el silenci de la Chris, Carlota Olcina, esperant, sempre esperant que el pare comparegui i transmetent al petit Michael una imatge del pare heroica i idolatrada per convèncer-se ella mateixa del que no té a l’abast i voldria; i finalment, la ingenuïtat o, com diu Brian Friel, les petites ximpleses de Rose, amb un paper extremament delicat, el que fa Màrcia Cisteró, perquè no pot permetre que se li escapi de les mans més del compte i que reflecteixi aquell punt entre la bona fe i la lucidesa intel·ligent dels que s’han fet el món a la seva mida.

Dansa d’agost és una obra per paladejar, deixar-se portar, seguir la remor de música cèltica de fons, escoltar i veure un a un cadascun dels personatges, posar-se, si cal, en la seva pell, i no perdre de vista cada gest, cada mirada, cada silenci o cada frase inacabada perquè l’obra amaga en allò que no es diu el misteri de la capacitat que té de captivar durant més de dues hores i mitja els espectadors.

Nota: La primera versió en català de Dansa d’agost, de Brian Friel, es va estrenar l’any 1993 al Teatre Lliure de Gràcia, sota la direcció de Pere Planella, traduïda per Guillem-Jordi Graells, i un repartiment integrat per: Muntsa Alcañiz, Ester Formosa, Anna Güell, Anna Lizaran, Ramon Madaula, Josep Montanyès, Lluís Torner i Emma Vilasarau. Van participar en la coreografia, Montse Colomé; l’escenografia, Csába Antal; i la il·luminació, Xavier Clot. Des d’aleshores, ha estat recordat com un dels muntatges emblemàtics del Teatre Lliure.

Dansa d’agost (Dancing at Lughnasa)», de Brian Friel. Traducció de Ferran Utzet. Intèrprets: Màrcia Cisteró, Mònica López, Marta Marco, Òscar Muñoz, Nora Navas, Carlota Olcina, Albert Triola i Ramon Vila. Espai escènic: Sebastià Brosa i Elisenda Pérez. So: Damien Bazin. Vestuari: Annita Ribera. Il·luminació: Guillem Gelabert. Construcció d’escenografia: Xarli. Caracterització: Àngels Salinas. Dansa irlandesa: Betlem Burcet. Assessorament moviment: Marta Filella. Tècnics assajos: Marc Serra i Guillem Gelabert. Tècnic funcions: Cesc Pastor. Regidora: Anna Cuscó. Regidoria en pràctiques: Núria Frias. Ajudant de direcció: Marc Serra. Direcció: Ferran Utzet. Producció: La Perla 29. Biblioteca de Catalunya, Barcelona, 11 març 2016.