Cultura: ser un nus a la xarxa

No és imprescindible reproduir-ho tot a tot arreu. Hi ha equipaments que sí que són imprescindibles, capil·lars i territorialitzats.

Terrassa és una de les primeres ciutats de Catalunya a fer públic el seu Llibre Blanc de la Cultura. Divendres passat es va presentar en una festa celebrada al Teatre Alegria, amb tots els factòtums de la cultura local. El més jove era l’alcalde, Jordi Ballart. Avui recollim a Núvol tres textos del Llibre Blanc signats per Vicenç Villatoro, Pep Pla i Itziar González.

Masia Freixa a Terrassa

Sobretot en els últims cinquanta anys, els canvis tecnològics, les transformacions en les comunicacions i l’evolució dels hàbits personals i familiars han fet que la relació entre la vida cultural i l’espai físic, entre la cultura i el territori, sigui radicalment diferent a la que era. Observem-ho, posem per cas, des de la perspectiva del consum cultural. Només és una de les perspectives possibles, hi ha també altres perspectives més vinculades a la creació, a la participació, a la formació, però la del consum ens resulta especialment clara. Fa cinquanta anys, la major part del consum cultural d’una persona diguem-ne de mitjana curiositat i de nivell formatiu també mitjà es produïa en un espai físic pròxim. Probablement en el seu poble, barri o ciutat. És allà on anava al cinema o al teatre, on sentia música, on anava a veure exposicions, on participava d’una manera o altra en activitats culturals de qualsevol tipus. El consum cultural es feia en un espai públic, d’una manera compartida, i en un espai pròxim. Això convertia un poble, un barri o una ciutat en un sistema cultural pràcticament complet. Certament, es podien produir desplaçaments: no hi havia un gran teatre d’òpera o un museu important d’art a cada ciutat. Hi havia un consum vinculat al turisme o un d’alt nivell on es podien reconèixer tot un sistema de capitalitats concèntriques. En qualsevol cas, podríem parlar d’un consum cultural molt clarament territorialitzat, molt lligat a un territori i on la noció de capitalitat cultural podia ser molt present.

En els últims cinquanta anys, s’ha produït un doble fenomen. D’una banda, bona part del consum cultural s’ha traslladat (a través del que podríem anomenar els “electrodomèstics culturals”, la ràdio, el televisor, l’ordinador, la telefonia mòbil) de l’espai públic compartit a l’espai privat, primer de caràcter domèstic, finalment de caràcter individual. El meu avi va sentir música sobretot en teatres i sales de concerts, a la seva ciutat. Els meus fills i, encara més, els meus néts hauran sentit música sobretot a la seva habitació, al menjador de casa, al cotxe o anant a córrer o al tren amb uns auriculars a les orelles. També hauran anat a concerts a l’espai públic, naturalment. Però el percentatge que aquests concerts representaran en el seu consum musical serà molt menor. Hauran sentit molta més música al llarg de la seva vida que el seu besavi, però en llocs diferents i, per tant, inevitablement també, amb lògiques diferents. Les decisions de programació seran absolutament diferents, amb una pèrdua de pes del món associatiu, de la societat civil organitzada, i un increment de pes de la indústria cultural, de les empreses que tenen la capacitat de posar continguts en els electrodomèstics culturals. Amb una estètica, una llibertat, una soledat, una companyia, una motivació radicalment diferents. En aquesta nova realitat, el concert presencial, que ja no és la manera essencial d’escoltar música, incrementa el seu paper d’esdeveniment social, d’espai de socialització, de lloc de trobada. En qualsevol cas, hauríem de convenir que aquesta dispersió, personalització i capil·larització del consum cultural ha diluït la relació entre cultura i territori. Ha deslocalitzat el consum cultural. I ha diluït o modificat també el concepte de capitalitat.

Però és que a més hi ha hagut un segon fenomen complementari. El canvi en les comunicacions ha fet que hagi esdevingut molt més accessible l’oferta cultural externa a aquell petit espai on consumien cultura els nostres avis. L’oferta cultural ja no es dirigeix als veïns més pròxims: demana mercats més amplis, que permeten una major excel·lència i especialització. Si el Festival de Jazz de Terrassa fos pensat només per als terrassencs, no podria ser el que és. Ni el Temporada Alta de Salt i de Girona. Ni el Liceu. Ni la Fira de Tàrrega. Són òbviament esdeveniments en un lloc, però no per a un lloc. Les activitats de cap de setmana a molts pobles de Catalunya, des de les fires modernistes a les medievals, des dels festivals de circ a les temporades de concerts, actuen com si Catalunya en el seu conjunt o, com a mínim, la gran àrea d’influència de Barcelona i els diversos cinturons urbans que l’envolten fossin un sistema cultural únic, on tot el que es fa en un lloc és fa per al conjunt del sistema i el sistema detecta com a propi tot allò que es faci a qualsevol lloc. També aquí tenim un exemple clar de desterritorialització del consum cultural, o en tot cas de canvi dels paràmetres territorials. Amb una observació important: es fan fires modernistes allà on hi ha Modernisme; es fan fires medievals allà on hi ha castells. Hi ha un aspecte de la cultura que en cap cas es pot desterritorialitzar: el patrimoni. Les pedres, els edificis, els paisatges. Podríem discutir si també forma part d’aquest patrimoni que no es fàcil de desterritorialitzar una certa tradició immaterial, una idea, un mite, un pes de la història i de la tradició que s’associa a un lloc i no a un altre no pas perquè hi hagi unes pedres que ho aguanten sinó perquè hi ha fets culturals immaterials que ho permeten. Potser sí, però en qualsevol cas no en la mateixa mesura.

Podríem dir, doncs, que, a efectes de consum cultural, gairebé tot Catalunya actua com un espai únic, com una mena de Catalunya-ciutat en la línia de la que van desitjar els noucentistes, com una xarxa amb nòduls i nusos diversos, però dins d’un marc en el qual l’espai, el territori, ha perdut pes en la definició dels hàbits de relació amb la cultura, perquè alguns d’aquests hàbits es realitzen fora de l’espai, en el món domèstic i en el núvol tecnològic. Quin podria ser el paper de la ciutat de Terrassa dins d’aquesta nova realitat? Com hauríem d’enfocar la idea de capitalitat cultural o de territori de cultura, enmig de tot això? En primer lloc, i gairebé com una prèvia, distingint entre dues coses importants i desitjables, però de naturalesa diferent, tot i la tendència natural a ser confoses: la capitalitat cultural (o la presència com un nus amb personalitat pròpia dins d’aquesta xarxa on som) i l’atracció de forasters. La política cultural ha d’estar vinculada a la política diguem-ne turística, però no n’és un apartat, no hi està subjecta. La segona prèvia: seria absurd a hores d’ara pensar Terrassa (o Matadepera, o Sabadell, o el barri de Ca n’Aurell, o el carrer de Sant Pere) com un sistema cultural complet, com un espai on hi ha d’haver de tot, on ha de ser possible donar resposta a totes les demandes culturals. D’aquí, i perdó per la mal educada insistència, les meves reserves personals a la redacció d’un llibre blanc de la cultura terrassenca, perquè el mateix concepte de cultura terrassenca (o de cultura a Terrassa, o de cultura de Terrassa) ha perdut bona part del sentit que podia tenir fa cinquanta anys, si és que llavors en tenia gaire.

Amb algunes excepcions a les quals ja arribarem, podem dir que el consum cultural dels terrassencs es produirà inevitablement dins i fora de la ciutat, en funció de les ofertes que hi hagi en el seu entorn. Que la producció cultural feta des de Terrassa no estarà adreçada, si vol ser important i sobretot si vol ser viable, estrictament al públic terrassenc. Que l’aspiració de Terrassa no pot ser fingir que és un sistema cultural complet enmig d’un desert, sinó que l’àmbit d’anàlisi ha de ser necessàriament més ampli. I tampoc pot ser inventariar tota la oferta que tenim i plantejar-se una mena de pla de màrqueting per aconseguir mercats, consumidors o atenció externa i publicitat per a la ciutat. L’aspiració de Terrassa hauria de ser, al meu parer, exercir capitalitats molt puntuals en activitats on hi hagi una tradició o un talent local destacat i capaç de relacionar-se amb un àmbit més general (sabent que aquestes capitalitats passaran a ser fluctuants, provisionals, vinculades a factors de conjuntura, que no seran per sempre) i mantenir un nivell d’activitat d’ambició estrictament local, més com a canal de participació i de socialització que no pas com a eina de producció o canal de consum cultural en el sentit convencional del terme.

Això vol dir inevitablement que algunes activitats amb forta tradició poden desaparèixer, que se’n crearan unes altres de noves i que les polítiques públiques no han de plantejar-se multiplicar les eines com qui va a comprar amb una llista de tot el que necessita perquè al rebost no hi falta de res. El rebost ja no és una ciutat concreta. És un espai molt més gran, que és on certament hi ha d’haver de tot. A vegades una mica més gran, a vegades infinitament més gran. Ni cada carrer pot tenir una biblioteca ni cada ciutat pot tenir un gran teatre d’òpera ni cada país pot tenir el seu Hollywood. Anem a una mena d’especialitzacions territorials complementàries. El que hem de garantir, des de les instàncies públiques, és l’accessibilitat de la cultura per a tots els ciutadans. No que aquest accés no li costi res de res, ni un esforç econòmic proporcionat a les seves possibilitats, ni una proximitat sistemàtica que li permeti no haver de sortir mai del seu carrer. Tant des del punt de vista de les empreses culturals com de les ofertes d’activitat com dels factors culturals d’identificació de la ciutat, Terrassa ha d’aspirar a ser present dins de la xarxa catalana amb algunes iniciatives i centres d’atenció prou ambiciosos, en termes de qualitat i de divulgació, sabent que el seu model cultural no pot ser el de crear una mena de Barcelona en miniatura, a escala, només a mitja hora de cotxe o de tren d’una de les ciutats del món amb una personalitat cultural més reconeguda.

Acabo: en una època en la qual es produeix una certa deslocalització de la cultura, una nova relació entre el fet cultural i l’espai físic, una pèrdua del caràcter estrictament territorial de la creació, la producció i el consum cultural, hi ha com a mínim dos fonaments de la cultura que no poden deixar d’estar arrelats a la terra, a l’espai, a la ciutat, al territori. Un és el patrimoni. L’altre, les infraestructures. En aquest sentit, podem comprovar com bona part de les iniciatives i les ofertes que han assolit allò que podríem anomenar una participació en la capitalitat dispersa, que han esdevingut un nòdul en la xarxa de l’oferta i la demanda cultural, ho han fet damunt d’un patrimoni que és a un lloc concret, que no es pot moure i que no hi és a altres llocs. El patrimoni esdevé així un factor de personalització, d’atracció i de capitalitat. Llavors, Terrassa té bones cartes: el seu patrimoni és destacable, des de l’arquitectura modernista fins al conjunt de Sant Pere, tan valorat i tan desconegut al mateix temps. Però ens adonem també que aquest patrimoni s’ha posat en valor allà on s’ha construït un relat al seu voltant, on a partir del patrimoni real i sense inventar-lo ni contradir-lo s’ha generat una imatge, fins i tot un cert mite. Girona no és l’única ciutat de Catalunya amb un passat jueu, però el call de Girona és el més visitat pels turistes de fora i Girona ha aconseguit construir (per raons objectives, perquè té un centre històric que respon molt bé a la nostra idea de la ciutat medieval, però també per raons subjectives, perquè n’ha treballat la imatge) un arquetip de ciutat jueva. Tortosa ha fet el mateix, sense tant èxit, entorn del Renaixement, i Montblanc entorn de l’edat mitjana. No són només operacions turístiques. Són abans que res operacions culturals amb resultats turístics. Terrassa ha avançat molt en els dos sentits entorn del seu patrimoni modernista. No gaire en el seu patrimoni paleocristià (o com n’hàgim de dir) centrat en el conjunt de Sant Pere.

Finalment, les infraestructures. Les infraestructures excepcionals són apostes. Arriscades i cares, com solen ser les apostes. Bilbao s’ha situat en una xarxa cultural on no estava present gràcies al Guggenheim. Té pegues, també. Però té efectes. Les grans infraestructures són factors de territorialització, de localització. El Museu de la Ciència i de la Tècnica ho és, per a Terrassa, però no diria que ha esgotat tot el seu potencial. Però al costat d’aquestes grans infraestructures que tendeixen a la capitalitat són també importants i localitzadores les infraestructures de servei, per la cohesió i l’accés a la cultura dins de l’àmbit local. També en això la xarxa que representa la Catalunya-ciutat ens ha de fer curosos a l’hora de programar infraestructures: són complementàries.

No és imprescindible reproduir-ho tot a tot arreu. Hi ha equipaments que sí que són imprescindibles, capil·lars i territorialitzats. Una mínima xarxa d’espais escènics i una mínima xarxa també d’espais expositius. Potser el cas més paradigmàtic són les biblioteques. Amb una observació personal: hi ha el risc que una sobrecàrrega de funcions socials per a la xarxa de biblioteques acabi desvirtuant la seva missió fundacional de foment i accessibilitat de la lectura i, també, d’altres consums culturals. És bonic, suposo, que les biblioteques hagin esdevingut una mena de nous centres cívics. Sempre que no deixen de ser també, i sobretot, biblioteques.

Si fa cinquanta anys els terrassencs haguessin volgut pensar la cultura a la ciutat amb criteris compatibles i complementaris de garantir que tots els ciutadans tinguessin vies d’accés a la cultura (és la seva responsabilitat individual decidir si les fan servir o no) i d’exercir funcions de capitalitat cultural més enllà de la mateixa ciutat, ho haurien hagut de fer en termes molt diferents dels actuals. Llavors encara una ciutat mitjana podia aspirar, relativament, a ser un sistema cultural complet. Ara parlar de la cultura d’una ciutat, en un territori tan interrelacionat com el català i en un món on bona part del consum i la producció cultural es fan en un núvol extern a tot territori, és profundament diferent. Hi ha coses en les quals podien somiar els nostres avantpassats que ja no són al nostre abast. Però en canvi n’hi ha moltes, moltíssimes més, de noves. Diferents. També això obre oportunitats als terrassencs que volen tenir una relació activa amb la cultura, creant, produint i gaudint, formant-se i informant-se.

(Pàgines 35 a 39 del Llibre Blanc de la Cultura a Terrassa)

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació