Crònica breu d’un ésser estàtic

5.07.2014

La revista Mètode ha publicat l’antologia ‘Científics lletraferits’, que aplega narracions escrites per autors catalans que treballen en l’àmbit de la ciència i la investigació. Si vàrem començar amb Una bona reputació i Gènesi, us oferim avui un altre relat signat per Jordi de Manuel, escriptor i coordinador del volum.

A la memòria de Carles Ferrer Guimerà,
professor estimat i biòleg

 

Des que naixem tots portem dins la mort, com una bella poma el seu cor.

Rainer Maria Rilke

 

Tebior percebo de primers raigs de sol que persiana escletxes traspassen. Respiració compassada escolto. Rebeca costat de llit meva esquerra és.

Si girar cap i obrir ulls pogués amb lentitud observaria seu il·luminat serè rostre per claror que irrompre acaba. Dorm probablement incòmode seient ajaçada. Seva cara acariciaria. Per penombra meva mà fins a seu ventre prenyat passejaria. Fa temps d’intentar-ho he desistit. Imagino només.

Que desperta sento. Feixugament badalla. Braços estira. S’alça.

De matí parla no. De nit només. Ara marxarà. Vindrà infermera i persiana pujarà. Vespre tornarà. Parlarà i escoltaré.

Noto meu front dos càlids punts. Seus llavis que matí cada em besen.

 

Avui fa nou mesos que som aquí. El temps ha passat tan lentament, David… No he deixat de parlar-te ni un sol dia. Des de molt endins, sento que m’escoltes, que em pots entendre.

Nit deu ser. Ella que escolto sap. Cansada veu li noto. Com jo. Exhaust infinitament.

Fa una nit preciosa i he decidit venir caminant.

Potser per això cansada veu.

Al llarg d’aquestes dues-centes setanta nits t’he dit coses que mai abans, en cap altra situació, gosaria dir-te. M’agrada parlar-te quan ens embolcalla la foscor, quan cap altre so em contamina les paraules.

Dues-centes nits setanta. Cap mesura altra de temps que sensacions poc precises tinc. Fred calor sons només percebo. Successius períodes de letargia sé no si tinc. Instants potser. Hores potser. Dies potser. Sense llum sense rellotge només sensacions tèrmiques i fets trivials meva oïda percep. Parlar escoltar-la. Dormir sentir-la. Arriba menja se’n va. Tot que sóc de records està fet. Memòria fragmentada de veu efímera. Paraules d’ella que nit cada escolto.

Que em parla quan ens embolcalla foscor diu. Claror diürna fa inquietant meu aspecte suposo. Què meu cos deu semblar ignoro. Sospirs d’infermeres xiuxiueigs quan residents metges m’exploraven he sentit. Ja ho fan no perquè sento no fredor de seves mans suades. Condols d’amics i feina companys primeres setmanes que van venir també recordo. Comentaris que Rebeca censurava. Hi han tornat no.

Saps, David? De vegades penso que tot el que t’explico és una llarga confessió, que només són paraules d’expiació per redimir-me.

Ara sento ella prop però tot sovint lluny l’escolto. Veu en off. Crec que en meva imaginació tot neix. Certesa que és real només quan l’escolto tinc. Comprenc paraules que meva ment ordir no pot. Que és seva veu sé. Jo no. Altre ningú ni.

Cada nit t’explico com va l’embaràs. Em coneixes prou, David, per saber que aquests són els únics instants del dia que gaudeixo. El fetus es desenvolupa amb normalitat. M’encantaria que poguessis posar les mans sobre el meu ventre per poder-lo sentir. Pots estar tranquil. Tot va bé.

Diu que embaràs bé va però experimento no emoció. Només records que em curtcircuiten. Que em confonen. Pateixo no. Gaudeixo no. Seu ventre tocar puc no. Calor copsar. Fred sentir. Això només.

Fa uns quants mesos eren papallones a la panxa, després un peix que cuejava a la peixera, ara són mans, peus, genolls i colzes que em deformen el ventre. T’encantaria veure-ho. ¿Ja t’he dit que cada dia li parlo, com et faig a tu? ¿Ja t’he dit, també, que serà un nen?

Sí. Que nen serà havia dit. També que li parla. Nit cada m’ho explica.

I tant que t’he dit que serà un nen! Abans et parlava més, David, però és que ho saps gairebé tot, de mi. Tinc la sensació que em repeteixo massa, i fa tant de temps de l’accident… però no em vull deixar res d’important. Avui, molt especialment avui.

Avui? Amb ahir diferència entenc no. Temps transcorre diferent quan consciència tot sovint perdo. Sencer dia com fracció de segon passa. Ahir. Avui. Demà. Sé no moment en què sóc. Calcular pas de temps només puc a través d’ella perquè sé que dia cada em parla. Segur si dia cada estic no. Si setmana cada. Si mes cada. No. Mes cada no perquè criatura nascut hauria. Desorientat continuo. Cop cada costa més raonar amb coherència pensaments encadenar. Per seves paraules només memòria conservo. Consciència de minvada lucidesa prenc.

Encara estic cansada. Tinc set.

S’aixeca. Fins a lavabo camina. Rajolí aixeta que omple got sento. Meu costat torna. Seu. Com beu sento.

També cansat estic. Esgotat. Gana no. Set no. Alimentar meu cos per forats de nas deuen. Per fredor de tub ho sé.

Coneixes cada cosa important que faig, potser fins i tot millor que abans de l’accident.

Nit aquesta és segona vegada que d’accident parla. Recordo no res. Moments previs només imatges tinc. Per corriol d’alzinar camino. Humit racó m’ajupo. Mostra sòl prenc. Brogit que s’apropa sento. I foscor. Submergit em veig en negror que dura encara. Recordo no dolor, només obscuritat. Silenci. Silenci fins que Rebeca em parla.

Temps enrere ella m’explicà. Quatre rodes vehicle quad que muntanya fa malbé. Damunt revolt on terra jo gratava. Se’m va damunt llançar.

Noi vehicle quad conduïa prengué no mal.

Em ve al cap quan somiaves amb els grans mamífers: cetacis, herbívors de la sabana, carnívors… i ves per on, vas acabar educant adolescents i fent-te expert de col·lèmbols, uns diminuts habitants del terra que gairebé ningú no sap que existeixen ¿Saps que fins i tot a mi m’han arribat a fascinar, aquests animalons? Jo, en canvi, tenia clar que la meva feina no aniria més enllà de les parets grises del laboratori, que sempre estaria envoltada de tubs d’assaig, pipetes, plaques de Petri i microscopis.

Juliol, just dia d’accident. Disset anys ella i jo conegut ens havíem. Recordo cop primer veure ens vam a cua de secretaria de facultat per primer curs inscriure’ns. Va ella ser qui conversa inicià: «Trobes normal la lentitud amb què avança aquesta cua?». És ara com si sentís seva veu. Gràcies a lentitud cua conversant vam continuar. Ara contingència aquesta succeiria mai no. Inscripció telemàtica és.

«Tu, de bata; jo, de bota». Primeres meves paraules en cinquè optatives triar. I ella: «Em fan riure els biòlegs de bota; s’entusiasmen amb la floreta més insignificant, amb la bestiola més repulsiva… fins i tot les pedres us emocionen. Espero no veure’t convertit en això». I això convertir-me vaig. Meu dins en algun lloc profund duia. «Tu, de bota; jo, de bata». Dia vam anar viure junts abans de fer amor Rebeca amb gruixut retolador en cartolina a capçal de llit va escriure. Sé no si penjada encara deu ser. Hauria no suportat laboratoris. Inspirar aire fresc necessitava. Palpar terra. Olorar pluja. Tocar roques. Plantes. Ella no. Rebeca coll avall tenia ciència «de bata» faria.

Saps? Avui m’he discutit amb el doctor Rovira. Ell vol que torni a ocupar el lloc que vaig deixar al laboratori després que vas tenir l’accident, però li he fet entendre que no hi puc tornar, que amb el nen tot serà més complicat. No sé si m’ha entès, però sé que em donaries la raó, malgrat aquesta mania tan teva que he d’arribar ben amunt, fins dalt de tot… una dèria absurda que mai no he aconseguit treure’t del cap.

Agra discussió hores abans accident tinguérem. Jo còmode fent classes granelluts adolescents em sentia. Satisfet amb meus col·lèmbols estudiant. Però ella oportunitat tenia d’abandonar rutinària recerca assistida reproducció. Fer salt nou camp d’investigació que ella anhelava. Ignoro per què va decidir fer no pas. «No és pels diners que vull continuar en el programa de reproducció», argumentà. I jo: «T’imagines treballar en neurociència, en l’expressió dels gens que modulen el comportament humà?». I ella: «Potser et sembla que això és més important que ajudar les persones a tenir fills?». I, de nou ella, amb de canó bala: «O potser trobes que el cervell humà és més interessant que els teus col·lèmbols?».

Sóc ésser de records fet. Esdeveniments dispersos. Volia animals estudiar des que nen era. Conèixer secrets de grans mamífers em delia. Blaves balenes. Orques. Negres rinoceronts. Elefants. Lleons. Búfals… Però petit país nostre tenim no bèsties grans. Artròpodes sí. Menuts. Cosmopolites. Incomptables. Campen arreu pertot. En món gairebé mig milió de coleòpters espècies hi ha. Escarabats quarta part de vida. Recordo haver llegit que coleòpters Déu encisaren. Per això tants creà. Jo volia saber no de Déu res. Col·lèmbols vaig preferir.

Sé no si llimbs sóc. Durant tot aquest temps Déu cap visita m’ha fet no. Instant d’accident tampoc vaig veure no túnel per llum blanca acabat. Aquell que diuen alguns que amb tractes amb la mort han estat. Des de llavors en foscor immers. Potser ja mort sóc. Amb mort hi ha cap tracte a fer no.

Trobo a faltar tantes coses de tu, David… Sé que tu també ho deus trobar a faltar tot… Les caminades pel bosc, les classes, els col·lèmbols…

Puc dir no que trobi faltar caminades. Classes ni. Col·lèmbols ni. Veure verds ulls d’ella ni. Riure ni. Sentir-la ni. Enyorar-la ni. Res a faltar ni. Res.

Saps, David? Al llarg de tot aquest temps he arribat a la conclusió que no són necessaris tants sacrificis per arribar a saber el que un vol i poder decidir el que convé.

Re-beca. Sempre havia ella seu nom fet honor: beca sol·licitava, beca concedien. Amb seu acadèmic historial impossible donessin no beca. De sacrificis parla… Ella en va fer sí. Nits. Setmana caps. Senceres vacances d’estudi. Sé no ve a què això «d’arribar a saber el que un vol» i encara menys «poder decidir el que convé». Crec que més que seus ulls va fer que d’ella m’enamorés com era capaç d’entusiasmar-se sense comú sentit perdre.

Tot el que un fa, per petit que sembli, té valor si un hi creu. Tu sempre podràs dir que vas estar fent allò que t’apassionava, allò en què creies fins al darrer moment.

Ha arribat l’hora de la veritat, David, el moment de prendre la decisió que els metges em demanen. No sé si l’aprovaràs, però estic convençuda que en el meu lloc faries el mateix. Ja te n’he parlat altres vegades. Per a mi no és gens fàcil, de debò que…

Per què seva veu ara s’esquerda?

No sé com podré viure si deixo de parlar-te, no m’ho puc imaginar…

Si pogués comunicar-me temps fa que hauria demanat que màquines aturessin. Posés fi a prolongació d’imaginari estat en què em trobo. Quan no ella hi és sento només bleix de bomba d’aire que respirar em fa. Reflux de tub que per meu nas entra. Bip-bip de monitor cor freqüència em controla. Sóc no més que estàtic ésser negat capacitat de rebre. De donar. Decisió que ella ha pres encertada és. Si jo pogut hagués mesos fa que l’hauria presa.

Sé que encara em sents, David, sempre he tingut aquesta certesa; la mantinc, però no ho he dit a ningú perquè em prendrien per boja.

Aquesta nit t’he de fer la meva darrera confessió. Demà ja no podré.

De cadira s’alça. Suau remor seu caminar fins a meva dreta banda de llit escolto.

Sempre he cregut que em sents millor des d’aquesta banda.

Equivocada està. Igual de totes bandes hi sent.

He pensat molt com dir-t’ho; fins i tot ho vaig escriure, però he estripat el paper. Et conec, estic segura que t’adonaries que llegeixo i sé que no t’agradaria. Abans t’encantava sentir-me llegir, però després de l’accident no he tingut esma de fer-ho. Només t’he parlat i és per això que ara tampoc no llegiré.

Barana llit seus dits tamborinar sento. Neguitosa. Respira fondo. Parla.

Demà, a primera hora de la tarda, tot s’haurà acabat.

El cor, els ronyons, el fetge i les còrnies dels teus ulls permetran viure millor o qui sap si salvar altres persones. He signat tots els papers, perquè sé que és el que hauries desitjat.

Ella millor decisió ha pres. Cal que prolongui no agonia a qui òrgans puc donar. Que demà mateix disposin. Puc no dir que ho desitgi perquè tinc no sentiments. Cap desig, tinc. Hi veig no. Hi oloro no. Hi toco no. Sento no gust a boca ni a cap altre lloc. Trempo no. Estimo no. Penso només i crec que tenia no raó savi francès que deia «Penso; aleshores existeixo». Amb pensar n’hi ha prou no. Tenia no raó.

T’haurà resultat difícil, David, comprendre el meu embaràs si fa setze anys, poc després de començar la universitat, aquell tractament contra la tumoració òssia que patia em va incapacitar per produir òvuls d’una manera irreversible. Saps prou bé que salvar-me em va condemnar a la infertilitat… I així i tot em vas estimar.

Calla. Fondo inspira.

Hauràs deduït que la criatura que duc a dins no és nostra. Has de saber, però, que té molt de tu.

Ho sabia, que no nostra era. Entenc no què pot de mi tenir.

L’explicació no és senzilla. Escolta’m atentament, perquè jo sé que em sents.

I tant. Rebeca sento.

Vaig decidir-ho quan els metges em van assegurar que no hi havia cap possibilitat que et despertessis, quan em van dir que més tard o més d’hora un procés infecciós, o qualsevol altra complicació, se t’enduria i cap màquina ni fàrmac tornaria a fer bategar el teu cor. Va ser com un llampec: vaig veure clar què havia de fer.

Rebeca innat talent té de veure amb claredat què fer.

Sempre havia desitjat un fill, però no podia tenir-ne…, potser per això, des del principi, vaig encaminar cap a la reproducció la meva carrera. Poc després que tinguessis l’accident, al laboratori disposàvem de desenes d’oòcits de dones joves; jo en duia la supervisió. Coneixia totes les tècniques per extreure’n el nucli i per introduir-ne un altre amb tota la dotació cromosòmica. Ho havia fet abans a Escòcia amb ovelles, a l’Argentina amb vaques, a Corea amb embrions humans; finalment, a Oregon. Recordes aquelles estades meves a l’estranger que tant et desagradaven?

Massa llargues recordo. M’agradaven no. Corea apropar-s’hi van. Després frau resultà. Farsa. Oregon sí.

Una nit —crec que va ser l’endemà que els metges em deixessin clar el teu estat—, no va resultar difícil treure’t la mascareta durant uns quants segons i fer-te un raspat a la geniva per obtenir centenars de cèl·lules teves.

Recordo no. M’han tret tantes vegades mascareta que tampoc cap olor percebo. Ni de meus excrements quan bolquers canvien.

La resta de la història pots imaginar-te-la: posseïa la teva informació genètica; disposava d’un nombre considerable de cèl·lules meravelloses, ben equipades per produir embrions; i un bon lloc per acollir-ne algun. I tenia clar que això últim passaria dins meu: vaig preparar a consciència el meu úter per rebre’t.

Ara embaràs entenc. Aprovo no. Ni saber si m’agrada puc. Però sóc no ésser que ella en seu úter implantà.

Dins meu creix el teu calc genètic, David. Només he manipulat els telòmers d’alguns cromosomes perquè de jove no pateixi malalties de vell. Si tot va bé naixerà trenta dies després de la teva mort legal. L’educaré com hauríem educat el nostre fill i et prometo que mai no li diré qui és. Tu, per a ell, hauràs estat el seu pare. Jo, la seva mare.

Sé que tenir fill nostre agradat m’hauria. Ignoro emocions existència de meu clònic ésser em genera. Sensacions que veure’l néixer ni em causaria.

Ha arribat l’hora d’acomiadar-nos, David, i no sé gens bé com fer-ho. Durant tots aquests mesos cada nit t’he dit adéu com si fos la darrera, perquè no sabia si l’endemà continuaries respirant. No crec en els miracles, ja ho saps, però des del començament he cregut, potser ingènuament, que m’has entès sempre que t’he parlat. Per a mi parlar-te ha estat una confessió continuada, la redempció dels meus actes, de les meves decisions. Demà tot s’haurà acabat i quan arribi el moment no vull ser-hi, no ho suportaria. Els teus òrgans viuran en altres persones i escamparé les teves cendres pel terra d’una fageda perquè es barregin amb els col·lèmbols. Crec que és el més digne que puc fer per tu, per nosaltres.

Sí.

No sé si t’ho havia dit: el nen es dirà Adam i durà els nostres cognoms.

Adam? Recordo no que res m’hagi dit. Sé no si meu calc genètic aquest nom mereix. Tan pròpia idea de Rebeca és.

Adéu, David. Sé que em sents, sempre ho he sabut. T’estimo tant…

Únicament tèrmiques variacions percebo. Febles sons. Somier llit puc sentir. Grinyola. I sanglots d’ella.

Plora Rebeca. Escalfor d’alè sento meva cara. Tebior de llàgrimes que vessen per meu front. Abraçar-la i adéu dir-li suposo que consolaria ella. Però puc no. Sóc no.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris