Crítiques literàries? L’ou o la gallina

Molt interessant l’article de Roger Vila Padró “La fi de la crítica”, tot i que, segons el meu modest entendre, mostra una certa tendència a la generalització. Obre un debat no només molt atractiu, sinó imprescindible: quin és —o, més aviat, hauria d’ésser— el sentit i la funció de la crítica literària?

Certament, per dir-ho amb un eufemisme discret, no està vivint el seu millor moment, a casa nostra —i a fora tampoc, molt em temo. I trobar una crítica negativa d’un llibre sembla cada vegada més difícil.

Però, abans de provar de trobar raons per aquest fet, potser —a banda de plantejar-nos quin és el lloc que, en general ocupa la cultura al país— ens hauríem de fer una pregunta prèvia: a qui li interessen, de veritat, les crítiques literàries? O el que és el mateix, qui les vol llegir? O, si ho preferim dir-ho d’una altra manera, existeix una demanda real de crítica literària comme il faut?

En aquest temps del fast food, del fast made i del fast read, on tot ho volem de pressa, ràpid i breu, on demanar paciència o exigir atenció és una heretgia, la crítica literària com a tal pot reclamar el seu lloc a les pàgines impreses o digitals dels mitjans de comunicació? Mal acostumats, la majoria de lectors no prefereixen una ressenya o fins i tot, una valoració basada en estrelles —com les que il·lustren, des de ja fa any, la majoria de les crítiques de cinema— que no pas una crítica que cal llegir, ai las!, de cap a peus?

La meva experiència —que, per descomptat, no és extrapolable, però entenc que sí que és prou indicativa— em diu que quan intentes defugir la simple ressenya o la (semi)crítica a l’ús (al primer terç, expliques el que ha escrit l’autor abans; al segon, resumeixes l’argument; al darrer, hi inclous alguna mínima i fàcilment intel·ligible pinzellada crítica) i pretens fer una anàlisi literària amb una mica de cara i ulls, amb un cert valor acadèmic o professional, ho tens ben cru.

Cada vegada te les demanen més curtes —«La major part dels lectors no acaben cap article de més de 4.000 caràcters»— i, sobretot, més simples —«Tothom es perd, amb tanta frase subordinada!, no pots eliminar els parèntesis i els incisos entre cometes i anar al gra?». Talment com si existís una mena d’acord tàcit que asseguri que, sempre, menys és més.

Si, al damunt, se t’acut incloure referències a altres obres i autors, amb les citacions que consideres que són més adients per situar millor l’escriptor i el seu llibre, per ajudar al lector a saber, més o menys, amb quina mena d’ecosistema literari es podria emparentar, malament rai. Si algú s’hi fixa, és per asseverar que ho has fer per donar-te to, que és informació supèrflua, que no tan sols no aporta res, sinó que descoratja i allunya els lectors.

Si, a tot plegat, hi afegim que esperar que algú et pagui una crítica literària és gairebé un miracle —quin dia fundarem l’associació de Crítics Literaris Sense Fronteres (ni salari)?—, que quan el mitjà corresponent té la generositat de pagar-te no cobreix ni l’estona que t’has passat llegint el llibre, a qui pot estranyar que la majoria de les crítiques siguin positives?

No tant per raons capellístiques o amicals —ésser crític literari amb consciència i tenir (i, encara més, mantenir) amics escriptors és pràcticament tan impossible com guanyar un premi literari important sense haver venut milers de llibres abans o sense ésser (molt) conegut per motius extraliteraris— sinó de necessitat (deixeu-m’ho dir) espiritual: amb tot el que llegim, amb les hores que costa fer una anàlisi literària amb cap i peus, i confegint-la, gairebé sempre, gratia et amore (i, també cal dir-ho, amb els disgustos de tota mena que comporten les crítiques negatives) no és lògic que ens permetem dedicar el nostre temps als llibres que creiem que paguen la pena?

Perquè, tot i que preferiríem que no fos així, els mitjans de comunicació ofereixen —i paguen per— el que demana el públic. I si la majoria del públic lector no té interès en una crítica seriosa, professional i aprofundida, com podem, els analistes literaris, ajudar els lectors a formar-se un criteri i a saber destriar el gra de la palla? Com podem fer allò que voldríem (i creieu que hauríem de) fer?