La mala llet dels crítics

23.04.2012

Harold Bloom

 

Se m’acosta un jove crític. Em diu que l’última novel·la del Jaume Cabré és una merda, que no l’ha pogut acabar de llegir. “Confesso que només n’he llegit quaranta pàgines”, em diu. Jo confesso en té mil, de pàgines. Tot plegat em confirma en el convenciment que només hi ha dos tipus de crítics literaris plenament fiables. Aquells que sempre l’encerten i aquells que sempre s’equivoquen. Els primers són fiables, esclar, si són intel·ligibles, si tenen un gust que puguis compartir més o menys, però d’aquesta mena de crítics n’hi ha pocs. Del segon tipus, dels que sempre s’equivoquen, n’hi ha en gran abundància, però són igualment fiables perquè de seguida pots constatar, per la feblesa dels seus arguments i l’estretor mental amb què judiquen, que s’equivoquen sistemàticament.

Després hi ha quatre tipus de ressenya. Una bona ressenya ben feta; una mala ressenya també ben feta. Aquests dos primers tipus són els únics desitjables. Llàstima que massa sovint ens haguem de topar amb els altres dos tipus de ressenya: una bona ressenya mal feta o una mala ressenya escrita amb acarnissament i pura mala llet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Bernat, jo diria que, com més jove s’és, també més imprudent i agosarat s’és. La ignorància resulta descarada per definició. De joves crítics ignorants com aquest, n’he conegut més de cent. Jo, sense anar més lluny, ara fa vint anys, m’hauria comportat exactament com el crític mesell. Paciència: el temps ho acaba endreçant tot. Sempre que es prengui la molèstia de llegir (el so-called crític, no pas el temps).

    • En dono fe, Jordi. Fa anys vaig perpetrar (i em van publicar, sense filtres) una mala “crítica” a una antologia teva sobre la poesia catalana de l’experiència quan jo en realitat no en sabia ni un borrall. Més tard, aquell malaurat text meu va aparèixer citat com a exemple del que no s’havia de fer, precisament, en matèria de crítica literària i, tot s’ha de dir, amb tota la raó. Allò em va servir per adonar-me, entre altres coses, de les meves limitacions; en el meu cas, doncs, no va ser una qüestió de sobèrbia, sinó d’ignorància. El temps, en efecte, ho acaba redreçant tot. Salut a tots dos!

      • Xavier, ara no recordo aquella teva crítica a la meva antologia. Però em fa l’efecte que hi estaria d’acord. Ara, vull dir. Fa vint anys, no ho sé. Probablement, també. Una abraçada! (l’Albert Roig, per aquella cosa, em va propinar, també, un mastegot ben merescut.)

        • Bé, Jordi, allò està molt lluny i t’asseguro que jo mateix no sabia de què parlava. Em va faltar maduresa per refusar escriure una sola paraula sobre una matèria poètica que desconeixia. Em va sortir un article dels que fan vergonya aliena (… no en va ser l’únic!), però me’l van publicar igual. I quan més endavant el vaig veure citat en un conjunt d’assaigs sobre literatura catalana recent com a exemple de mala crítica (ja dic que ho era) em vaig voler fondre. Però també vaig tenir la impressió que un error greu però puntual esvaïa tots els intents que havia fet fins llavors de construir-me, escrivint ressenyes de poesia, un discurs amb un mínim rigor analític, per modest que fos. No sé si em faltava metodologia, però sí un munt de lectures. Mirava de defugir els llocs comuns tan odiosos que es prodiguen quan es glossa aquesta mena de textos, però em faltava coneixement… I encara, després, un bon amic escriptor em va dir que les meves critiques sobre poesia s’assemblaven a les bombolles: estaven ben construïdes, però no tenien cap relació amb el món… Va ser així com la poesia em va deixar d’interessar, si és que mai ho havia fet. Una abraçada, però, als amants de la poesia!

  2. Mentrestant, aneu marejant en Cabré, sense mullar-vos. Ara que no sou tan joves, jugareu amb la retòrica. I tal dia farà un any.

  3. Amics, a mi la mala bava em plau, si considero que la crítica és fonamentada. Parlant de Cabré, n’he llegides un parell, de crítiques, i d’un acarnissament furibund, però documentat. Dit al revés: la solidesa de l’argumentari, aombrava la mala llet, i tot quedava equilibrat. Parlo, tanmateix, de crítics granats, d’ofici, i aquí coincideixo amb en Jordi.

  4. “Un jove crític”… amb tots els respectes per la joventut, quantes dotzenes de llibres deu haver llegit? Totalment d’acord amb en Llavina. Ningú hauria de llançar-se al món de la crítica literària sense haver llegit abans uns quants milers de llibres. En altres camps no ho sé, però en el de la crítica l’experiència i, per tant, l’edat compten molt. Una altra qüestió que caldria debatre és l’excessiva condescendència i flonjor de bona part de la crítica catalana. Tot són obres mestres, tot és fantàstic i recomanable, som els més guapos…