Crítica de la crítica

En alguns cenacles teatrals s’hi ha instal·lat la tesi que la crítica no pot ser mai negativa i que, ras i curt, ha de servir per promoure i elogiar els espectacles indiscutiblement genials que s’estrenen. És una perversió de la funció i el sentit que ha tingut i encara té la crítica en els sistemes teatrals més o menys civilitzats i vívids. Només des de l’egocentrisme genialoide, la petulància obcecada o l’abús de poder es pot tenir la barra de defensar una tesi tan totalitària com aquesta.

Com reporta Coses nostres (2014), de Ramon Madaula, la crítica pot ferir moltes sensibilitats en els autors i directors megalòmans. Estrenada a la Sala Àtrium el 2015, Madaula hi acara un director d’escena ben integrat, que dirigeix un teatre públic, i un crític teatral influent, que ha valorat amb duresa el seu darrer espectacle. El duel entre tots dos ventila temes crucials en el món del teatre: els vincles dels professionals amb els poders; l’endogàmia, el nepotisme i la mauleria del sector; les dificultats de valorar les creacions artístiques, o el risc que suposa l’exercici de la crítica.

Tanmateix, el cert és que la crítica teatral ocupa molt poc espai en els mitjans més sòlids i té una incidència insignificant o nul·la en la dinàmica escènica d’avui. A més, cada vegada s’estova o s’edulcora més davant d’un panorama teatral que, fet i fet, reclama una exigència crítica, interpretativa, valorativa, molt més gran. En contrapartida, l’opinió més infundada navega en el magma naïf de la virtualitat (portals, blogs, xarxes, etc.), on els internautes que ho desitgen poden escriure el primer que els rondi pel cap.

Si en qualsevol sistema democràtic l’assaig crític, documentat i rigorós, és primordial per a la reflexió i el debat oberts i plurals, resulta inconcebible que puguem bastir un sistema teatral català amb futur sense un pensament teòric i una crítica ben fonamentats, exigents, vigorosos. Les arts escèniques no neixen en el buit, ni són cap irrupció fortuïta en la seqüència històrica i artística. Els professionals no poden refugiar-se en el cofoisme ridícul, ni tampoc limitar-se a imitar models o, escudant-se en la genialitat, a improvisar a la babalà, com si en cada espectacle descobrissin la sopa d’all. La crítica és més necessària que mai.