Cosmopolitisme barat

7.06.2012

La història va ser més o menys aquesta. Un dia abans de l’inici del Primavera Sound, el crític musical Jordi Bianciotto va publicar una columna d’opinió a El Periódico de Catalunya, en què sota el títol “Una ‘delikatessen’ sense denominació d’origen” venia a dir que l’únic que li mancava al festival per ser perfecte era una major presència de bandes locals i que aquestes, programades normalment en horaris delictius (les cinc de la tarda, quan al Fòrum no hi ha ni una ànima), rebessin més bon tracte per part dels organitzadors. Que el Primavera Sound no només fos reclam dels més rellevants artistes de l’escena del pop independent a nivell internacional, sinó que també s’erigís en un aparador del bon moment que travessa l’escena musical catalana.

“¿Hay alguien más retarded que Jordi Bianciotto? No hay nada que odie más que el provincianismo disfrazado de nacionalismo barato”. Aquesta va ser la reacció a l’article de Jordi Bianciotto que va tenir en Gabi Ruiz, un dels codirectors del festival, a través de Twitter.

El periodista, sorprès amb la resposta del promotor, va retuitejar la piulada. Fet que sembla que també va molestar a un Ruiz que va tornar a colpejar novament fent ús de la xarxa.

“Y encima el muy gilipollas lo retuitea”. Va ser la seva segona piulada. Per acabar amb una tercera on recorria al tòpic: “Eso sí, entradas no ha pagado en su puta vida”.

Cinc minuts després de la publicació d’aquest darrer tuit, en Jordi Bianciotto rebia un correu electrònic on se l’informava de la cancel·lació de la seva acreditació per al festival. Un culebrot que es va anar allargant amb diverses reunions, i que va finalitzar amb els organitzadors tolerant finalment l’accés del periodista a l’edició d’enguany del festival.

Mesos enrere llegia una entrevista al Gabi Ruiz on es definia, per sobre de tot, com a culer. Imagino, doncs, que deu ser una de les poques persones del país contentes i satisfetes amb la marxa d’en Pep Guardiola, però alhora decebut amb la designació de Tito Vilanova com a primer tècnic del conjunt blaugrana. Per les seves maneres, per la seva forma de pensar, parlar i actuar, suposo que hauria preferit que la directiva barcelonista hagués fitxat algú més de l’estil de José Mourinho.

Imagino que en Gabi Ruiz, hauria apostat per un entrenador d’aquells que es miren la pedrera amb recel, preferint conformar el seu onze amb figures internacionals, en lloc de somiar guanyar la Lliga de Campions amb un equip format per paios de la casa, tant si enraonen en català o castellà al vestidor, com les bandes de les quals parlava Jordi Bianciotto al seu article, on citava a grups tan odiosament nacionalistes com La Estrella de David, Pegasvs i Cuchillo.

Imagino que en Gabi Ruiz hagués contractat a un entrenador d’aquells que quan van mal dades fica el dit a l’ull i espera els àrbitres a l’aparcament. Un entrenador d’aquells que quan no li agrada la pregunta d’un periodista a la roda de premsa, el veta (segurament el fet més trist d’aquesta història: que un festival negui l’entrada a un periodista que s’ha mostrat mínimament crític amb la seva manera de fer).

El Primavera Sound és un festival gairebé perfecte (tot i que després d’aquesta columna qui sap si m’acreditaran per la propera edició), i en Gabi Ruiz és el puto amo, però hi ha alguna cosa més odiosa que el provincianisme disfressat de cosmopolitisme barat?

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. He seguit molt de lluny els avatars d’aquests gestors culturals (que sospito que també paguen poques entrades) amb el periodista de El Periódico. Però tot plegat empudega. El Primavera Sound aposta per relíquies com New Order (que al final acabaran fent-se una casa a la capital) i per altres autors més o menys desconeguts.
    Tal volta, havent esguard les retallades que tots patim, i que aquest negoci només sobreviu gràcies al diners públics -per això se la va haver d’envaina el senyor gestor i tornar la invitació a Bianciotto), tenint en compte, doncs, el context econòmic i les llumaneres que l’endeguen, tal volta no seria molt descabellat tirar pel dret i clausurar-lo fins que vinguin millors èpoques, o potser, seguint les directrius d’una musa de l’aital organitzador venjatiu, fer el festival a porta tancada.

  2. Crec que cadascú és lliure de pensar el que vulgui, i de decidir què li agrada i què no. Ara, les dades són les que són, no ens aferrem al tòpic. David Mallol: New Order no actua al Primavera Sound des de 2005, crec. I dir que és un festival que es sustenta amb diner públic és no saber absolutament del que es parla. La inversió pública al PS és del 5% del pressupost, i aquesta petita part es destina a la part professional del festival i als concerts gratuïts que es celebren per tota la ciutat. A més, el PS té un impacte de 65 milions d’euros a la ciutat. Xifra a beneir tenint en compte els temps que patim. I, finalment, catalogar la qualitat artística d’un certamen musical per si els grups són “relíquies” o “autors més o menys desconeguts” em sembla força poc seriós.

  3. Com tothom, estic totalment en contra de la reacció d’en Gabi Ruiz. Ja no tant pels insults i descalificacions, que evidentment no m’agraden, però que es podien excusar tenint present que es tracta d’un twitter personal i no de l’organització, si no per la retirada de l’acreditació, fet que em sembla molt i molt greu. M’alegro però que el tema sembla que va arribar a bon port després que en Bianciotto i crec que l’Abel Suarez parlessin.

    Ara bé, tot i que no trobo l’article de Biancciotto excessivament ofensiu, és un tema que es diu i rediu continuament sobre el Primavera Sound. I no ho trobo del tot cert. Fa 7 anys que hi vaig entre Primavera Sounds i Primavera Clubs. Molts d’aquests que critiquen el festival, no parlo per l’autor de l’article, no sé si sabien qui eren ni Mishima, ni Manel, ni Sanjosex, ni Mazoni (per exemple) quan van tocar en aquest festival en alguns casos fa ja uns quants anys. A més dels concerts de tot any a La [2] on pots entrar gratis amb l’abonament i s’aposta per grups locals sovint, el Primavera als bars, el Primavera al Metro, o bé, també molt important, la participació al famossíssim SXSW d’Austin acompanyant bandes catalanes que fa l’organització del festival.

    També és curiós, i en això vull respondre a David Mallol que aquest tema hagi portat a comentar sobre el PS gent que sembla que no té massa idea dels festivals catalans. Per exemple, si no recordo malament, David, el PS va portar a New Order l’any 2005. El festival que porta aquest any a New Order és l’altre gran festival de Barcelona: el Sonar. Si no tens clar això, que vols que et digui. A més, pel que dius, hauries de saber també que el Primavera Sound en comparació amb altres festivals no és tant subvencionat. Sempre n’ha rebut de l’Ajuntament de Barcelona però de la Generalitat no, fins ara, que ho rep per la seva versió “professional”, el Primavera Pro, i durant tres anys. L’Ajuntament de Barcelona es fregra les mans amb un esdeveniment que porta tants estrangers i tants diners a la ciutat, així que dubto molt que el clausurin encara que ho desitgeu uns quants.

    Bé. en conclusió, que les maneres i el tracte, inadmissible, però el Primavera Sound continua sent un festival gairebé perfecte.