Correttore, traditore

Bona part del que conec del català és gràcies a recomanacions, aclariments i vetos d’il·lustres correctors lingüístics, que són els que esmento tot seguit: Quim Pomares, Manel Riera, Ernest Rusinés, Raïssa Martínez-Girona, Mireia Carulla. I encara me’n deixo algun. Tots ells, correctors lingüistes de TV3, alguns en nòmina i altres, col·laboradors o externs o provinents de l’espai exterior, no sé gaire com en diuen. Guardo un arxiu de 106 planes, que consulto sovint, amb totes les correccions dels meus errors, badades, confusions i distorsions presents en escrits meus, des del 1987 a avui. Durant tots aquests anys m’he escoltat i he pres nota de les seves indicacions lingüístiques amb la mateixa atenció i respecte que si es tractés dels consells de l’uròleg. Gràcies des d’aquí, tenen un vermut pagat, Miró de Reus.

Dit això, penso que els correctors lingüístics d’escrits literaris destinats a convertir-se en llibre es prenen sovint unes atribucions que no els pertoquen. Entenc, i considero molt convenient, allò que és una revisió gramatical per aconseguir un grau de correcció notable, sempre dins d’uns límits assumibles i raonables. Perquè si la revisió ha d’esventrar tot el text i l’ha de recosir de dalt a baix, ens indica que l’escriptor és un incompetent. L’admirat Rudolf Ortega (l’únic corrector del món amb una falta d’ortografia al nom de bateig i això mereix un brindis), a l’article La correcció de textos, ofici de modernitat d’El País digital, escriu: “també la pulcritud en el missatge escrit diu molt de nosaltres”. Però si la pulcritud és de lloguer, perquè te l’ha incorporat un corrector amb els seus coneixements aprofundits i exactes, no sé ben bé a qui es refereix aquest ‘diu molt de nosaltres’. Diu molt dels escriptors, als quals els han fet la feina pulquèrrima unes mans alienes? De les editorials? De la pàtria catalana? Dels mateixos correctors, com si fossin un llucet que es menja la cua?

Ortega apunta que és important “garantir una mínima higiene gràfica”. Li dono tota la raó. Només cal llegir piulades pèssimament escrites per adonar-te que sense la intervenció sàvia i decidida d’un corrector lingüístic molts escrits serien detestables. O il·legibles. Passat el xarampió dels fanzines juvenils, que tots ells semblen escrits en panotxo, qualsevol lector amb un gram de seny s’estima més que els escrits siguin correctes des d’un punt de vista gramatical. També per comoditat, per no haver d’estudiar enigmística per entendre un escrit.

Ara bé, en intervencions de correctors lingüístics en escrits literaris que seran publicats, hi he detectat sovint una actitud de correcció d’estil perjudicial i extemporània, al meu entendre. Això és, el corrector s’ha dedicat a eradicar abusos de paraules i expressions (i si l’escriptor n’ha abusat, n’és molt lliure), així com ha substituït paraules i expressions per unes altres per caprici, per actituds ideològiques militants (feminisme, anticlericalisme, cienciologia, etc) o també per un intent benintencionat i un punt demencial de ‘catalanitzar’ l’escrit. I així és com es canvien paraules i expressions completament legítimes per unes altres suposadament més genuïnes o arrelades o que surten a l’almanac Maragall, segons les creences i criteris del corrector, que gairebé sempre és un individu que no li falten ni creences ni criteris i els podria anar regalant pel carrer i no se’n quedaria sense.

També és habitual que els correctors variïn la puntuació de l’escrit al seu criteri (encertat, n’estic convençut) i a més a més en modifiquin la sintaxi per millorar-la, tot calculat per fer l’escrit més fluid o més fresc (això del fresc aplicat al català ja comença a fer escudella, acabarem confonent la llengua amb una peixateria). Tots aquests aspectes que comento pertanyen a l’àmbit estricte de l’escriptor. Se suposa que un escriptor tria acuradament cada paraula que escriu, decideix l’ordre sintàctic, puntua i coma amb tanta precisió com n’és capaç. Aquesta és la seva feina, això precisament és escriure. Que els escriptors deleguin decisions sobre aquests punts en uns professionals, els correctors lingüístics, només devalua la seva feina i la converteix en merament instrumental. El més probable és que tard o d’hora s’hi arrepengin i escriguin a correcuita i de qualsevol manera. D’altra banda, no m’imagino Cézanne delegant en ningú la tria dels colors dels seus quadros.

L’estil de cada escriptor és únic, és el més valuós que té entre mans. Que te l’arreglin els correctors segons amb quins graus d’intervenció, es converteix en una mena d’engany acordat i tàcit. Em refereixo a escriptors literaris per a adults, els redactors són una altra història. Ja que hi som, un dels mals més corrents és que tot sovint no s’acaba de distingir els escriptors dels redactors. Els primers han de tenir llibertat: cada escriptor decidirà els graus que prefereix de correcció gramatical, si fa servir un lèxic o unes expressions normatives o no, els defectes estilístics del seu gust, que si són triats a consciència no són de tan mal pair, com aquells anacoluts persistents que a còpia de repetir-los te’ls acabes estimant com un tiet tonto. En canvi els segons, els redactors, s’han de cenyir a un llibre d’estil i als dictats dels amos o de l’alcalde, si escriu el programa de la festa major, o de l’arquebisbe, si redacta el full dominical. Qui té el cul llogat no escriu el que vol. I escriu prescindint del seu estil, això encara és més amarg. Tot i que si no tens estil et pots considerar afortunat.

La funció principal de la literatura no és ensenyar el català correcte (encara que en algunes obres n’aprenguis), aquesta no ha estat la motivació principal de l’escriptor a l’hora d’escriure. No cal que els contes i les novel·les catalanes serveixin per a fer dictats a les aules, no és l’objectiu clau dels llibres. Mentre entusiasmin, atreguin, encurioseixin i despertin passions –les baixes també-, ja faran el fet. I, si no es demanar massa, ens facin una mica menys ases.