Contra Tolkien

23.05.2014

Amants de la fantasia, és hora que sortiu de l’armari i confesseu en públic allò que penseu en privat: amb l’excepció d’El hòbbit, l’obra de J. R. R. Tolkien és avorridíssima. El senyor dels anells té una trama lenta i pesada, gairebé cap personatge agafa relleu, i l’excés de solemnitat, barrejat amb la manca total d’ironia, acaben convertint la lectura en molt feixuga. Per no parlar d’El Silmaríl·lion, que directament fa adormir les pedres.

J.R.R. Tolkien

Com pot ser doncs que Tolkien tingui un prestigi tan gran? El seu gran mèrit va ser indiscutiblement la creació d’un món fantàstic complet, extens i coherent, i gairebé parit de cop: una gesta impressionant que fins aquell moment ningú no havia aconseguit. Això el va convertir en el pare de la fantasia moderna, una figura totèmica que ha condemnat el gènere a un conservadorisme que encara avui no s’ha tret de sobre. Si la ciència ficció representa la innovació i el progressisme, el fantàstic ha estat, volgudament o no, de la dreta més conservadora.

Recordem que Tolkien era un fervent catòlic oposat a la modernitat, i que va impregnar els seus textos d’un to nostàlgic cap a un passat rural suposadament idíl·lic. Els hòbbits són una imatge idealitzada del camp anglès de l’època victoriana, mentre que la industrialització queda en mans de Sauron i la legió d’orcs; els quals, evidentment, són derrotats (i no mitjançant una revolució, sinó discretament) per restaurar un règim monàrquic tradicional. Al seu imprescindible assaig Wizardry & Wild Romance, l’anglès Michael Moorcock, creador de la sèrie d’Elric i d’uns quants centenars de novel·les més, escriu: “Els autors com Tolkien et porten al límit de l’Abisme i et mostren el magnífic jardí de te que hi ha al fons. I quan t’assenyalen els graons tallats al penya-segat, et recorden que has de ser curós, perquè la barana és una mica inestable; encara no els han donat permís per canviar-la”. Per ell El senyor dels anells és “Winnie-the-Pooh disfressat d’èpica”.

A partir de Tolkien el gènere de la fantasia anglosaxona es va dividir durant dècades en dues grans branques. Una, l’espasa i bruixeria, estava inspirada en els autors pulp americans (Robert Howard, Clark Ashton Smith), i va ser cultivada per escriptors com Fritz Leiber, Glen Cook o el mateix Moorcock. Són històries amb grans dosis d’humor, sexe i violència, i sovint molt vinculades als canvis socials de l’època en què van ser escrites. Però és l’altra branca, la fantasia èpica tolkeniana, la que va triomfar. A partir dels anys setanta, es va posar en marxa una trituradora que ha anat reciclant els mateixos temes una vegada i una altra, amb petites variacions però sense sortir gaire del motllo original. A més, els títols d’èxit han acabat sent l’origen a sèries inacabables com les de ShannaraThe Wheel of Time o Dragonlance, que han reforçat la paràlisi de gènere. No cal dir que la saga de Harry Potter també encaixa perfectament en aquesta visió del món.

Hem hagut d’esperar al tombant de segle per trobar alguns noms que finalment obrissin camins nous, i val la pena mencionar-ne tres. George R. R. Martin no és el més innovador, però Cançó de gel i de foc està massa inspirada en els drames històrics de Shakespeare com per idealitzar el passat o convertir-lo en èpic. Molt més radical és China Miéville, que ha bolcat en novel·les com Perdido Street Station tota la seva ideologia marxista. I finalment la gran reflexió sobre el gènere l’ha feta Patrick Rothfuss a El nom del vent, un llibre esplèndid amb nombrosos elements metaliteraris.

Això no vol dir que la màquina de reciclar s’hagi aturat, i autors com Brandon Sanderson o el nefast Steven Erikson tenen un enorme èxit de públic fent servir els mecanismes de sempre. Però per tal que el gènere fantàstic escapi de la seva gàbia, i pugui volar tan alt com la ciència ficció o la novel·la negra, haurà d’apartar la influència de Tolkien d’una vegada.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

25 Comentaris
  1. Estic d’acord amb tu, Josep. Em sembla que entre els amants de la fantasia amb criteri no trobaràs polèmica. Vull dir entre els que s’estimen el gènere però saben distingir entre un bon escrit i una fotocòpia. Malgrat que el considero un autor d’estil mediocre, tinc molt d’apreci per Moorcock i el prefereixo a Tolkien; els seus mons caòtics no se serveixen de maniqueismes morals, ans al contrari. Un altre de potent és Leiber, aquest molt millor escriptor que Moorcock. Però crec que qui realment val la pena és Ursula K. LeGuin: les seves històries de Terramar estan meravellosament escrites, i tenen una personalitat única. Tolkien, en el millor dels casos, destaca pels valors que has assenyalat, ni més ni menys.

    • Moorcock és per mi molt irregular, però va saber copsar perfectament el zeitgeist dels 60 i 70. Coincideixo amb Leiber i Le Guin, però d’aquesta generació la millor prosa i de llarg és la de Jack Vance:

      “What are your fees?” inquired Guyal cautiously.
      “I respond to three questions,” stated the augur. “For twenty terces I phrase the answer in clear and actionable language; for ten I use the language of cant, which occasionally admits of ambiguity; for five, I speak a parable which you must interpret as you will; and for one terce, I babble in an unknown tongue.”
      (The Dying Earth)

  2. Puc estar d’acord en què el gènere no pot quedar-se estancat en la idea de Tolkien i seguir repetint ad eternum els mateixos tòpics en els lamentables pilots de literatura “juvenil” (no acabo de saber què és) que avui podem veure i sofrir a qualsevol llibreria. Ara, no crec que per això puguem titllar Tolkien de simplista, o de “Winnie the Pooh disfressat d’èpica”, i encara menys d’avorridíssim. Per no parlar ja de l’etiqueta de “catòlic oposat a la modernitat”, no acabo de veure què hi tenen a veure les pròpies conviccions amb l’excel·lència de l’obra: a ningú se li ocorreria dir que Céline va ser un escriptor mediocre per simpatitzar amb els nazis o que l’obra de Hermann Hesse no és vàlida perquè no va tractar prou bé les seves dones… William Blake, per posar un exemple, era totalment contrari a qualsevol mena de mecanització i/o modernització i no veig en aquest fet cap mena d’inconvenient a l’hora de valorar la seva obra colossal; per altra banda, em penso que Blake (com segurament també Tolkien) hi veia bastant més enllà que els “moderns” de l’època i no crec que anés gaire desencaminat.
    Les sagues medievals i nòrdiques, el llegat de Chretien de Troyes, de la matèria de Bretanya, troben en l’escriptor anglès una síntesi memorable, un món que beu de les més profundes fonts de la tradició occidental: de l’aventura cavalleresca, de la “queste” del Grial, l’herència clàssica, etc. En aquest sentit, hi ha alguns articles excel·lents de W.H. Auden on explica infinitament millor del que ho pugui fer jo el valor de la Terra Mitjana i em sembla que una opinió com la seva és digne de tenir en compte. Especialment abans de dir coses com que El Simaríl·lion “fa adormir les pedres” (també alguns consideren avorrida La muntanya màgica què hi farem) o elevar a una categoria que crec immerescuda un best-seller tan irrellevant com El nom del vent.

    • Crec que assenyales correctament alguns dels punts més discutibles de l’article que (en una primera lectura apressada i en una resposta encara més ràpida) no he copsat, però coincideixo amb la idea general que defensa. És veritat que el divertiment o l’avorriment no són paràmetres adequats a l’hora de determinar el valor literari d’un llibre (que un llibre se’t caigui de les mans no li resta mèrits; simplement, a tu no t’interessa i prou), i per tant desacredita alguns dels encerts de l’anàlisi. Però més enllà dels valors que tu mateix n’assenyales (sobretot pel que fa a la síntesi, tan comentada, dels materials antics i medievals), crec que l’obra de Tolkien no té un relleu destacat en la literatura universal (en què sobresurten aquelles que, per la seva gosadia i qualitat, exploren nous terrenys i fan avançar els assoliments artístics), i dins el gènere fantàstic ha esdevingut una mena d’escullera contra la qual, com a lector, t’estavelles una i altra vegada. Si de cas, és un gran exercici paratextual i culte, un apèndix modern a l’estudi de les nissagues que van forjar l’humus de la futura narrativa humana, però dins dels paràmetres de la novel·la contemporània no hi encaixa ni gota. Va ser de les primeres coses fantàstiques que vaig llegir i en general em va agradar, però ara, acostant-me als quaranta, em fa molta mandra, i em motiven autors que proven de dur-me més enllà dels tòpics que Tolkien forja (i d’altres espremen). Sobre El nom del vent no en puc dir res, ni en vull dir res, perquè moltes de les novetats que s’editen emmarcades en el gènere no m’interessen: queden molt lluny de l’exigència que els demano després de llegir durant anys moltes altres coses, no només literatura fantàstica. Aquest és, crec, l’error a l’hora de parlar de Tolkien o del gènere: ho fem des de la perspectiva de la literatura universal o des de l’amant del gènere? En qualsevol cas es cometen errors d’apreciació que no tenen tant a veure amb la qualitat d’una obra i sí amb la condescendència dels uns i les limitacions dels altres… Però això ja és un altre tema!

      • Només dir que la valoració d’una novel·la de fantasia no s’ha de fer ni comparant-la amb la literatura universal ni només amb el gènere, sinó amb la resta de llibres que surten durant el mateix període. Aquesta és la batalla dels autors britànics contra el premi Booker, per exemple.

        • Doncs jo crec que si realment estimem el gènere, hem de demanar-li autors que el transcendeixin per qualitat, o rigor perquè autors que mai el practiquin s’hi atansin. Estan molt bé els artesans, bons constructors de llibres que es gaudeixen amb plaer, però cal ser exigent. Si no, es pot convertir en un ghetto. Si mirem la fantasia bT (before Tolkien, of course), sobretot la del XIX, hi veiem gent de talent com Poe, Ambrose Bierce, Charles Dickens, Thomas Hardy, Henry James, Maupassant… En aquest sentit, la ciència-ficció sempre ha tingut més sort, i les seves possibilitats han interessat més a gent que no necessàriament l’ha practicada sempre.

  3. M’ha agradat molt aquest article. Escrius més sovint articles sobre literatura fantàstica? m’agradaria llegir-los i seguir-te si es així! Si no, saps d’algun web, blog, etc., que sigui interessant per als lectors de Fantasia?

    Gràcies.

    • Sí, de tant en tant espero publicar aquí algun article sobre literatura de gènere (a la dreta en tens algun més d’anterior). Sobre blocs, jo començaria per Les rades grises.

  4. Vinc d’una família de comerciants, tot i que jo sóc, en aquest sentit, l’ovella negra de la família perquè mai m’ha atret el comerç. El cas és que quan era jovenet em va tocar sovint anar a mercat -els meus pares tenien una parada ambulant. Explico això perquè en un dels records d’aquella infantesa em trobo passejant enmig de les parades, i justament en recordo un parell davant de les quals m’aturava sovint.

    Eren dues parades de compravenda de novel·les. M’encantava badar davant les piles de volums vells, atrotinats, rellegits manta vegada, i que la gent comprava o canviava per molts pocs diners.

    En un costat hi havia totes les novel·les d’indis i americans, de l’oest. En un altre, les que explicaven històries de l’espai (en el record no puc dir “ciència-ficció”), entre les quals sempre destaca un nom: Asimov. I en un racó hi havia les novel·les fantàstiques. És en aquesta pila on em vaig acostumar a veure el nom de Tolkien. I, efectivament, durant molts anys, per a mi Tolkien va ser un nom que em recordava aquestes parades de llibres vells de compravenda. Encara ara penso que la relació que vaig establir entre Tolkien i aquelles parades té tot el sentit. Literatura de compravenda per entretenir-se una mica.

  5. Bones Josep!

    Jo, com molts altres que hem llegit l’article, no discrepo en aspectes sobre l’obra de Tolkien, que pot resultar feixuc, molt paisatgístic en alguns moments o amb uns personatges poc carismàtics, fins i tot. Esmentes que era catòlic devot i que possiblement això va marcar molt les línies argumentals de les novel·les, cosa difícilment refutable. Però és un autor del seu temps, apart de ser professor de literatura antiga, no oblidem que va traduir el “Sir Gawain and the green knight” i va treballar profusament sobre el Beowulf i altres textos de les mitologies nòrdiques. Si vols tenir una idea clara del seu catolicisme és molt més evident a “Fulla, de Niggle”.
    A mi, personalment, em continua agradant, tot i que no negaré que si he de triar entre el Senyor dels Anells i algun llibre de George R. R. Martin, Moorcock, Le Guin o Sapkowsky no hem costarà triar, per les coses que remarques, humor, acció, traïdories i uns personatges molt realistes. Però comparar Tolkien amb autors posteriors, que han partit d’alguna de les bases que va establir Tolkien en la literatura fantàstica, pot resultar com comparar “La mort d’Artur” de Mallory amb la Saga de Geralt de Rivia.
    I m’agraden totes dues!

    • Un afegit, que m’ha vingut després repassant la biblioteca…
      un altre tema apart és tota la paperassa que ha anat publicant la descendència de Tolkien, amb Christopher Tolkien al davant, que bàsicament són tots els pedaços, retalls i escorries que han anat trobant, analitzant i etiquetant per a fruïció i patiment d’aquells obsessionats amb tenir-ho tot… Aquí puc dir sense embuts que hi ha alguns volums terribles i indigeribles…

  6. Molt interessant article, i m’alegra veure que en aquest mitjà s’hagi obert tant debat. Advocaré una mica a favor de Tolkien si em permeteu.

    Jo em vaig llegir tota l’obra de Tolkien quan molt jove, i quan dic tota és més enllà dels Contes Inconclosos, les gestes del Tom Bombadill, i Fulla, deNiggle. I per algun motiu desconegut per a mi fins i tot, em va agradar molt.

    Certament, estic molt d’acord que no és el millor escriptor del món, i pot arribar a ser molt carregant amb les seves descripcions profuses -tot i que és un assumpte que personalment m’agrada; per a gustos, colors, que es diu.

    Tolkien era un clàssic. Es trobava en plena època moderna i va escriure quelcom a contracorrent que fins al postmodernisme no es va apreciar (oh, què curiós), tot i que ni de conya és postmodern. Inscrit en una corrent que va sorgir a la Universitat d’Oxford, va estar relacionat amb tota una onejada de reapreciació dels textos de Ruskin i Viollet-le-Duc. Companys seus van protagonitzar, per exemple, noves perspectives a l’arqueologia i l’estudi del passat, incloent l’aparició de l’arqueologia del paisatge. Promovien la necessitat de recuperar i revalorar els paisatges naturals així com rurals, cosa que va quedar massa pal·lesa a la seva obra.

    Potser no serà classificable com a obra universal pel moment, però sí és una obra de gran cal·lat a la cultura actual, senzillament perquè ha cal·lat el seu tipus de món moltíssim a la cultura pop, ens agradi o no.

    Tolkien era un nostàlgic estudiós de la èpica anglosaxona i nòrdica a qui li apassionava tant l’estructura com el contingut d’aquestes obres. Supervivent de dues guerres mundials, va escriure unes obres èpiques d’imitació clàssica per parlar de creences que ell tenia sobre el seu temps en una gran metàfora, tractant de fugir de les al·literacions (també recordem que era catòlic entre protestants, i no té res de malvat ni pervers, siguem de la religió o ateisme que siguem).

    Tothom quan vol ensalçar el més nou de la fantasia estila molt començar a devaluar el paper de Tolkien, ja ho he vist en alguns articles de blogs coneguts de fantasia i ciència-ficció en anglès. Estem d’acord que no era el millor escriptor del món. Jo no hauria estat d’acord que li haguessin donat un Nobel de Literatura com es va rumorejar fa pocs anys que el Lewis (llavors amic seu), el va proposar.

    Sempre mirem la forma d’escriure, però pesi a qui li pesi va fer una opertura al gènere fantàstic , junt a Lewis, molt més potent i important que el que varen fer Robert E. Howard i el Cercle de Lovecraft, per bé i malament, però potser vol dir que lo èpic obria una dimensió de millor cal·lat a la seva actualitat que l’espasa i la bruixeria, que això d’anar a atacar als lectors que llegeixen púrria com a “gent que no té ni idea”, és tenir una visió d’uns lectors amb un coeficient intelectual inferior al d’una cabra. No tenen potser recursos crítics, però tan beneits no són, i si triomfa el llibre de la Meyers, el marketing no és la única cosa que ho explica tot, potser hi ha factors culturals sense caure en determinismes que expliquen les coses. Quan una cosa no encaixa en una cultura, no encaixa de debó…

    Tota la cultura popular fantàstica es va empapar sempre del mateix estil, de les mateixes criatures (recordem que fins llavors els elfs eren unes criatures mitològiques nòrdiques que eren com una mena de follets petits, i de sobte els humanitza i divinitza). Tothom copiant la mateixa cosmogonia tolkiniana, i la fixació amb el medievalisme. Ha impactat en jocs, videojocs, pel·lícules… Mentre que Howard situava Cimèria en una imprecisa Antiguitat/Medievalitat i l’estil Espasa i Bruixeria… Tal com expliques millor cap al final de l’article.

    I estic d’acord que és genial que hagi sortit uns quants Martin i Rothfuss proposant una fantasia una mica més feta a mida pel postmodernisme aka temps actuals. Despreciar a Tolkien senzillament perquè està molt mamat i escrivia “malament” (tampoc exagerem mesclant subjectivitat amb objectivitat perquè a alguns els hi avorria el Silmarillion,…) és un recurs massa fàcil i que no du cap enlloc. Em quedo d’acord amb els comentaris tant del Roger Clarà i la resposta del David Madueño.

    Jo em quedaria senzillament amb l’últim pàrraf: Tolkien pot agradar més o menys, però el cert és que estaria estupend que apareguessin més Mièville per l’escena, massa medievalisme, i espasa i bruixeria o èpica gargantuesca. Ara com a mínim la Weird Fantasy (que a vegades cau una mica en el rollo lovecraftià) es presenta com la nova fantasia, diuen…

    • Com bé dius, a l’article critico dues coses: l’obra del mateix Tolkien, que em sembla millorable en molts aspectes, i la feina dels seus continuadors, que es van limitar a reciclar els temes una vegada i una altra. El primer punt és més subjectiu i discutible, el segon em sembla una evidència que ha resultat catastròfica per al gènere fantàstic.

  7. Deixant un moment al marge el debat sobre Tolkien, vull dir que és una mica trist que molts dels autors que hem mencionat no hagin estat mai traduïts al català. I de fet dos dels noms més interessants i trencadors de la fantasia anglosaxona actual, Jeff Vandermeer i KJ Parker, ni tan sols hi són en castellà. Algun dia les editorials es posaran les piles?

  8. L’article és interessant pel debat que ha encetat i per una sèrie de reflexions que l’autor ens ofereix. És evident que en aquest món tot és (i ha de poder ser) qüestionable. I Tolkien, tot i que el considero un mestre de mestres i l’escriptor que va popularitzar i dignificar la fantasia èpica, també ho ha de poder ser.
    A partir d’aquí vull expressar el meu desacord amb algunes de les afirmacions de l’autor. És evident que l’articulista ens ha volgut “provocar” amb el títol i l’encapçalament de l’article. Però d’aquí a dir que “El Senyor dels Anells” té una trama lenta i pesada o que “el Silmaríl·lion” fa adormir les pedres n’hi ha un bon tros. Com ha dit algú per aquí, tot és qüestió de gustos i jo no vaig trobar en cap moment pesat ni avorrit “El Senyor dels Anells”, ni fins i tot “El Silmaríl·lion”, ans al contrari.
    Com algú altre ha dit, tampoc el fet que fos catòlic i conservador invalida la qualitat literària de la seva obra, evidentment i inevitablement impregnada de la seva ideologia.
    I sí, Tolkien critica la industrialització a la seva obra. Seria un ecologista avant la lettre (o potser més aviat un conservacionista). I que no és bonic això? 😉
    Tolkien era un escriptor que anava contracorrent en la seva època, idealitzava el passat i en aquest sentit no era massa “progressista”. I què? Evidentment evolucionar és bo i és necessari, però hi ha d’haver de tot a la vinya del senyor. Si molts autors han calcat els esquemes de Tolkien i tenen èxit senyal que hi ha un públic a qui li agraden aquestes històries. No oblidem que la novel·la, la narrativa és això, explicar històries, històries que arribin a la gent, històries que la gent es faci seves. I Tolkien ha arribat a milions i milions de persones de tot el món, tot i tractar-se de literatura de gènere i presumptament minoritària.
    Hi hauraà autors que innovaran i altres que seguiran els mateixos patrons que Tolkien. Tot plegat, innovar o no innovar, és ben lícit. El lector ja farà la seva tria.
    Si voleu podeu entrar al meu blog “Cròniques de Neopàtria”, sobre fantasia èpica en llengua catalana:

    http://croniquesdeneopatria.blogspot.com.es/

  9. Si l’objectiu era provocar polèmica, l’article aconsegueix el seu efecte, enhorabona. Un munt de “tuits” i de “m’agrada”. El títol està ben trobat i l’entrada és plena d’afirmacions demolidores contra el “tòtem”. Ara bé, des del principi fins al final, és ple d’afirmacions gratuïtes, poc o gens fonamentades. Només hi ha la cita d’en Moorcock, que no sé si és millor com a novel·lista o com a crític literari.

    És una cosa ben respectable que trobis avorridíssima l’obra de Tolkien, però no cal incloure la resta d’amants de la fantasia dins de l’afirmació. Si més no, sense més dades per fer-nos una idea de quants són, o una mica d’argumentació. Si no han percebut el relleu dels personatges o els moments d’ironia, si els sembla que El Silmaríl·lion “directament fa adormir les pedres”, potser no hem llegit els mateixos llibres, o algú no els ha llegit del tot.

    L’article demostra un bon coneixement de la literatura comercial de fantasia i ciència ficció dels últims temps. Em sobta que això no porti a descobrir que, qui ha “condemnat el gènere a un conservadorisme que encara avui no s’ha tret de sobre”, són una munió d’autors mediocres (alguns, de centenars de novel·les) i les editorials que els han publicat, explotant un filó que ja fa temps que hauria d’estar exhaurit -en això tens raó-. Però no és fàcil trobar autors savis, que renovin els gèneres i que beguin directament (i en llengua original) de les arrels de la literatura fantàstica: les mitologies europees, la lírica i l’èpica medieval. El problema potser no és del model, sinó dels imitadors.

  10. No crec que Tolkien sigui ni la meitat de la meitat de fantàstic de la meitat de la meitat que no es pensa que és aquest article, si és que ho és una mica, en Tolkien, vull dir, és clar.

  11. Creo que el artículo es para generar polémica, lo cual está bastante bien. Sin embargo, a mi parecer, tiene algunos puntos débiles.
    En primer lugar, como ya se dijo, Tolkien retoma las sagas y mitología europeas antiguas, pero más que eso, retoma la idea y la forma romántica del siglo XIX de rescatar tales leyendas, historias, mitos, eddas, etc.
    Entonces, desde una perspectiva romántica no sólo hace un buen trabajo, sino que le da una nueva vida al estilo. ¿Recuerdan a Walter Scott, a Shelley, a Byron, etc? Ellos también tienen ideas deístas, rescatan el pasado medieval y lo idealizan en contra de la revolución industrial y la Ilustración, plantean la lucha del bien sobre el mal, el amor cortés, la mujeres como damas añoradas, etc. Pues Tolkien estaba pensando en ellos al escribir sus historias. Por ello, criticar a Tolkien por crear una saga de este estilo es como criticar a un zapatero por hacer zapatos y no juguetes, es simplemente no entender de dónde está partiendo el autor.
    Segundo, si bien puedo decir que tanto El nombre del viento, como El temor de un hombre sabio de Ruthfuss han sido de los libros que más me han gustado en los últimos años, encuentro que su mundo es mucho más endeble y sigue los clásicos clichés americanos: el héroe que hace todo solo, es atractivo, es un adolescente que con poquísimas experiencias amorosas es el mejor amante del mundo, tiene un amor imposible que es una chica guapísima pero que cae en garras de malvados y es bastante indefensa e inútil; la escuela donde hay un maestro agradable y bueno, uno loco, otro gruñón que jamás sonríe, etc. Así que para considerar que es el autor que ha hecho una gran reflexión en el género… pues para mí se queda corto.
    En cualquier caso, G. R. R. Martin ciertamente me parece mucho más complejo, y además es la inversión de los valores de Tolkien, por lo que quizás para mí sí sea alguien que ha cambiado más el paradigma de la fantasía.
    Ahora bien, estoy completamente de acuerdo con que en muchos casos se hacen copias y copias de lo que Tolkien hizo, sin ponerse a pensar de dónde estaba partiendo ni creando un mundo tan completo como el suyo y ese tipo de literatura fantástica parece una serpiente que se muerde la cola en esos casos y cansa rapidísimo al lector. En pocas palabras, a mi tampoco me gustan los autores que calcan y calcan a Tolkien.
    Pero al mismo tiempo, hay que recordar qué es lo que llevó a que la literatura fantástica haya tenido tan tremendo auge en los últimos veinte años: en primer lugar, el cine. Los libros y las películas de Harry Potter y las del Señor de los Anillos de Peter Jackson fueron los que realmente empujaron a la literatura fantástica en el cambio de siglo hacia volverse un fenómeno mundial y popular. Hicieron que las editoriales se interesaran mucho más en ese tipo de libros, ya que se volvió un gran negocio y abrieron camino para que los autores actuales estén donde están y que haya tanta variedad de personas escribiendo este género.
    Para finalizar, no hago esta comentario pensando que todo mundo tiene que postrarse ante Tolkien y alabarlo como lo mejor de la literatura, ni mucho menos; pero creo que es internaste pensar la literatura no sólo desde lo actual, sino también en cuándo y por qué se escribieron las novelas. Si no, pues todos podríamos decir que la mayor parte de la literatura clásica es aburrida, lenta, maniqueísta, paisajista hasta la muerte, etc, simplemente porque no se adapta a los gustos actuales. Esa es mi humilde opinión.

  12. Com ja han dit per aquí, per a gustos, colors. Jo m’he adormit i he deixat a mitges altres novel·les fantàstiques i amb les d’en Tolkien no he pogut dormir per voler acabar-les.

  13. Retroenllaç: Un mag de Terramar | El Biblionauta

  14. Retroenllaç: UN MAG DE TERRAMAR (1968) – Ursula K. Le Guin | El Biblionauta

  15. Retroenllaç: UN MAG DE TERRAMAR (1968) – Ursula K. Le Guin | El Biblionauta