Contra Tolkien

Amants de la fantasia, és hora que sortiu de l’armari i confesseu en públic allò que penseu en privat: amb l’excepció d’El hòbbit, l’obra de J. R. R. Tolkien és avorridíssima. El senyor dels anells té una trama lenta i pesada, gairebé cap personatge agafa relleu, i l’excés de solemnitat, barrejat amb la manca total d’ironia, acaben convertint la lectura en molt feixuga. Per no parlar d’El Silmaríl·lion, que directament fa adormir les pedres.

Com pot ser doncs que Tolkien tingui un prestigi tan gran? El seu gran mèrit va ser indiscutiblement la creació d’un món fantàstic complet, extens i coherent, i gairebé parit de cop: una gesta impressionant que fins aquell moment ningú no havia aconseguit. Això el va convertir en el pare de la fantasia moderna, una figura totèmica que ha condemnat el gènere a un conservadorisme que encara avui no s’ha tret de sobre. Si la ciència ficció representa la innovació i el progressisme, el fantàstic ha estat, volgudament o no, de la dreta més conservadora.

Recordem que Tolkien era un fervent catòlic oposat a la modernitat, i que va impregnar els seus textos d’un to nostàlgic cap a un passat rural suposadament idíl·lic. Els hòbbits són una imatge idealitzada del camp anglès de l’època victoriana, mentre que la industrialització queda en mans de Sauron i la legió d’orcs; els quals, evidentment, són derrotats (i no mitjançant una revolució, sinó discretament) per restaurar un règim monàrquic tradicional. Al seu imprescindible assaig Wizardry & Wild Romance, l’anglès Michael Moorcock, creador de la sèrie d’Elric i d’uns quants centenars de novel·les més, escriu: “Els autors com Tolkien et porten al límit de l’Abisme i et mostren el magnífic jardí de te que hi ha al fons. I quan t’assenyalen els graons tallats al penya-segat, et recorden que has de ser curós, perquè la barana és una mica inestable; encara no els han donat permís per canviar-la”. Per ell El senyor dels anells és “Winnie-the-Pooh disfressat d’èpica”.

A partir de Tolkien el gènere de la fantasia anglosaxona es va dividir durant dècades en dues grans branques. Una, l’espasa i bruixeria, estava inspirada en els autors pulp americans (Robert Howard, Clark Ashton Smith), i va ser cultivada per escriptors com Fritz Leiber, Glen Cook o el mateix Moorcock. Són històries amb grans dosis d’humor, sexe i violència, i sovint molt vinculades als canvis socials de l’època en què van ser escrites. Però és l’altra branca, la fantasia èpica tolkeniana, la que va triomfar. A partir dels anys setanta, es va posar en marxa una trituradora que ha anat reciclant els mateixos temes una vegada i una altra, amb petites variacions però sense sortir gaire del motllo original. A més, els títols d’èxit han acabat sent l’origen a sèries inacabables com les de Shannara, The Wheel of Time o Dragonlance, que han reforçat la paràlisi de gènere. No cal dir que la saga de Harry Potter també encaixa perfectament en aquesta visió del món.

Hem hagut d’esperar al tombant de segle per trobar alguns noms que finalment obrissin camins nous, i val la pena mencionar-ne tres. George R. R. Martin no és el més innovador, però Cançó de gel i de foc està massa inspirada en els drames històrics de Shakespeare com per idealitzar el passat o convertir-lo en èpic. Molt més radical és China Miéville, que ha bolcat en novel·les com Perdido Street Station tota la seva ideologia marxista. I finalment la gran reflexió sobre el gènere l’ha feta Patrick Rothfuss a El nom del vent, un llibre esplèndid amb nombrosos elements metaliteraris.

Això no vol dir que la màquina de reciclar s’hagi aturat, i autors com Brandon Sanderson o el nefast Steven Erikson tenen un enorme èxit de públic fent servir els mecanismes de sempre. Però per tal que el gènere fantàstic escapi de la seva gàbia, i pugui volar tan alt com la ciència ficció o la novel·la negra, haurà d’apartar la influència de Tolkien d’una vegada.