Contra la Corporació Catalana de Mediocritat Audiovisual

El passat 1 de desembre la Institució de les Lletres Catalanes va organitzar una trobada anomenada “Literatura i periodisme. Jornada sobre la presència de la literatura als mitjans” al Col·legi de Periodistes de Catalunya. La jornada es feia ressò del debat obert arran de la poca presència de la cultura —i de la literatura— als mitjans de comunicació.

De la jornada en podem extreure algunes conclusions interessants. La primera: la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ja no pot tirar més de veta. Professionals, periodistes i gestors de la cultura han començat a dir prou. Sigui perquè molts han perdut la por i altres han perdut la subvenció, la canongia o la menjadora, l’ambient general és que s’ha acabat el bròquil. Les crítiques van sovintejant i cada cop són més eloqüents. A Núvol hem pogut llegir els articles de Xavier Vidal, de Miquel-Àngel Codes i els d’un servidor. En altres mitjans trobem els de Joan M. Minguet, Anna Punsoda, Sebastià Benassar, Francesc Serés i Isabel Sucunza. La llista no és exhaustiva —n’hi ha més i el soroll a les trobades i a diferents xarxes socials és considerable— però és plural i demostra l’afartament del personal.

Hem de tenir molt present que se’ns acaba el temps. Correm el risc que la cultura esdevingui una reserva índia cada cop més reduïda, una reserva vigilada per aquells que la menyspreen no pas combatent-la, sinó menystenint-la. Algun dia els hereus d’aquesta colla es lamentaran del seu error però, ai las, el mal ja estarà fet i els nostres mitjans de comunicació públics seran un erm irrecuperable; hauran perdut el talent que encara hi queda.

Per evitar que la cultura acabi encara més marginada al Gulag de les graelles de programació hem de començar a assenyalar-ne els culpables. Per damunt de l’escalafó de la CCMA hi ha els polítics que els nomenen i que avui vetllen per l’incompliment flagrant del seu mandat; davant seu hi ha una oposició que fiscalitza el Govern; heu sentit mai que la CUP, Ciudadanos, el PSC o CSQP denunciïn l’escarransida presència de la cultura als nostres mitjans? Jo tampoc. No ho fan en públic però tampoc allà on més s’hi haurien d’escarrassar, a la Comissió de Control que vigila el funcionament dels nostres mitjans. Sigui per la mala gestió de qui governa o per la deixadesa i negligència del vigilant, cap polític sembla preocupat pel que està passant.

Molt Honorable President Carles Puigdemont, vostè que és periodista, se sent còmode amb les actuals graelles de TV3, Catalunya Ràdio i la resta de mitjans i canals de la Corporació?

Els polítics són culpables actius o passius i els gestors de la CCMA en són els còmplices necessaris. Si els directors de Catalunya Ràdio i TV3 no es van dignar a fer acte de presència el passat 1 de desembre, com podem pretendre que es prenguin seriosament aquest assumpte? Ells formen part del problema.

A l’última taula rodona de la jornada organitzada per la ILC hi van enviar Santi Faro en representació de Catalunya Ràdio i Lluís Cuevas de TV3. Hem d’agrair-los personalment la seva presència perquè amb ells la CCMA va cometre una injustícia; en primer lloc perquè no són els màxims responsables de la programació —encara que l’assumissin com a pròpia— i en segon lloc perquè ambdós tenen o han tingut un bon bagatge en la programació cultural i saben el pa que s’hi dóna. D’això, en l’argot del periodisme de guerra, se’n diu fer servir escuts humans. Van fer el que van poder defensant l’indefensable, van emprar imaginatius eufemismes per salvar una posició perduda abans de començar; també van saber parlar entre línies. Van donar la cara per uns directius que devien tenir coses molt més importants a fer que retre comptes en un acte organitzat per una entitat tan pública com la seva. Vergonya és una paraula que queda curta per descriure el capteniment de Saül Gordillo i Jaume Peral, impropi de democràcies suposadament avançades.

Com que la denúncia sense dades és simple opinió aquell mateix dia vaig decidir ampliar el càlcul de presència de cultura als nostres mitjans; el setembre ho vaig fer amb Catalunya Ràdio i vaig decidir continuar pel mateix camí; fa uns mesos vaig comptar temps i ara volia comptar diners: als pressupostos de la CCMA l’assignació de la ràdio nacional —i més esportiva— de Catalunya (l’eslògan és seu) apareix integrada amb la resta de la Corporació. Em vaig posar en contacte amb el Servei d’Atenció a l’Audiència demanant aquesta informació; que no aparegui als comptes no implica que no existeixi. La seva resposta —al cap d’una setmana— fou aquesta:

Benvolgut senyor Ruiz:

Gràcies per contactar amb nosaltres a través del Servei d’Atenció a l’Audiència.

A partir del 2013 la ràdio i la televisió es gestionen des de la mateixa societat, CCMA,SA i per tant la informació del pressupost de cada mitjà no està diferenciada.

El que podem quantificar és el cost global de la producció audiovisual per a tota la Corporació (i que també inclou Catalunya Ràdio), que ha caigut un 52% des del 2010.

Cordialment,

Laura Baladas

Defensora de l’Audiència

Com a subterfugi és força matusser: que es gestioni des de la mateixa societat no vol dir que la informació no estigui diferenciada, el que vol dir és que no estan legalment obligats a diferenciar-la als comptes anuals. És obvi que poden quantificar el cost global de la CCMA —és la informació que apareix al seu informe anual— i no sé a què treu cap dir-me que han patit un descens del 52% en el seu finançament si no és que es vulgui omplir amb una dada fútil una resposta buida.

Hi ha una dada que no publiquen als comptes però que qualsevol mitjà necessita per una correcta gestió: el pressupost anual assignat a cadascun dels programes. El dia 23 de desembre els vaig demanar aquesta informació; sóc conscient que Nadal no és la millor època per anar fent preguntes però tres setmanes per reunir una informació tan senzilla —és una simple xifra per programa— és una demora inacceptable i ja he enviat una queixa al Síndic de Greuges. Seria un detall que algun partit de l’oposició —o del mateix Govern— intercedís per garantir el nostre dret a la informació.

Patim una Corporació Catalana de Mediocritat Audiovisual que està dilapidant dècades de bona feina. De moment les úniques respostes dels seus responsables han estat triomfalistes, cofois de veure qui té l’audiència més gran. Sembla que tan sols vulguin argumentar sense donar opció a la rèplica directa i, quan en tenen l’ocasió, envien escuts humans que els parin els cops. Tenen el poder, estan perdent l’autoritat i ja no els queda credibilitat.

Recordeu: #OnÉsLaCultura?