Contra la Corporació Catalana de Mediocritat Audiovisual

12.01.2017

El passat 1 de desembre la Institució de les Lletres Catalanes va organitzar una trobada anomenada “Literatura i periodisme. Jornada sobre la presència de la literatura als mitjans” al Col·legi de Periodistes de Catalunya. La jornada es feia ressò del debat obert arran de la poca presència de la cultura —i de la literatura— als mitjans de comunicació.

El paper de la cultura als mitjans, a debat | Foto: Vidmir Raic

El paper de la cultura als mitjans, a debat | Foto: Vidmir Raic

De la jornada en podem extreure algunes conclusions interessants. La primera: la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ja no pot tirar més de veta. Professionals, periodistes i gestors de la cultura han començat a dir prou. Sigui perquè molts han perdut la por i altres han perdut la subvenció, la canongia o la menjadora, l’ambient general és que s’ha acabat el bròquil. Les crítiques van sovintejant i cada cop són més eloqüents. A Núvol hem pogut llegir els articles de Xavier Vidal, de Miquel-Àngel Codes i els d’un servidor. En altres mitjans trobem els de Joan M. Minguet, Anna Punsoda, Sebastià Benassar, Francesc Serés i Isabel Sucunza. La llista no és exhaustiva —n’hi ha més i el soroll a les trobades i a diferents xarxes socials és considerable— però és plural i demostra l’afartament del personal.

Hem de tenir molt present que se’ns acaba el temps. Correm el risc que la cultura esdevingui una reserva índia cada cop més reduïda, una reserva vigilada per aquells que la menyspreen no pas combatent-la, sinó menystenint-la. Algun dia els hereus d’aquesta colla es lamentaran del seu error però, ai las, el mal ja estarà fet i els nostres mitjans de comunicació públics seran un erm irrecuperable; hauran perdut el talent que encara hi queda.

Per evitar que la cultura acabi encara més marginada al Gulag de les graelles de programació hem de començar a assenyalar-ne els culpables. Per damunt de l’escalafó de la CCMA hi ha els polítics que els nomenen i que avui vetllen per l’incompliment flagrant del seu mandat; davant seu hi ha una oposició que fiscalitza el Govern; heu sentit mai que la CUP, Ciudadanos, el PSC o CSQP denunciïn l’escarransida presència de la cultura als nostres mitjans? Jo tampoc. No ho fan en públic però tampoc allà on més s’hi haurien d’escarrassar, a la Comissió de Control que vigila el funcionament dels nostres mitjans. Sigui per la mala gestió de qui governa o per la deixadesa i negligència del vigilant, cap polític sembla preocupat pel que està passant.

Molt Honorable President Carles Puigdemont, vostè que és periodista, se sent còmode amb les actuals graelles de TV3, Catalunya Ràdio i la resta de mitjans i canals de la Corporació?

Els polítics són culpables actius o passius i els gestors de la CCMA en són els còmplices necessaris. Si els directors de Catalunya Ràdio i TV3 no es van dignar a fer acte de presència el passat 1 de desembre, com podem pretendre que es prenguin seriosament aquest assumpte? Ells formen part del problema.

A l’última taula rodona de la jornada organitzada per la ILC hi van enviar Santi Faro en representació de Catalunya Ràdio i Lluís Cuevas de TV3. Hem d’agrair-los personalment la seva presència perquè amb ells la CCMA va cometre una injustícia; en primer lloc perquè no són els màxims responsables de la programació —encara que l’assumissin com a pròpia— i en segon lloc perquè ambdós tenen o han tingut un bon bagatge en la programació cultural i saben el pa que s’hi dóna. D’això, en l’argot del periodisme de guerra, se’n diu fer servir escuts humans. Van fer el que van poder defensant l’indefensable, van emprar imaginatius eufemismes per salvar una posició perduda abans de començar; també van saber parlar entre línies. Van donar la cara per uns directius que devien tenir coses molt més importants a fer que retre comptes en un acte organitzat per una entitat tan pública com la seva. Vergonya és una paraula que queda curta per descriure el capteniment de Saül Gordillo i Jaume Peral, impropi de democràcies suposadament avançades.

Com que la denúncia sense dades és simple opinió aquell mateix dia vaig decidir ampliar el càlcul de presència de cultura als nostres mitjans; el setembre ho vaig fer amb Catalunya Ràdio i vaig decidir continuar pel mateix camí; fa uns mesos vaig comptar temps i ara volia comptar diners: als pressupostos de la CCMA l’assignació de la ràdio nacional —i més esportiva— de Catalunya (l’eslògan és seu) apareix integrada amb la resta de la Corporació. Em vaig posar en contacte amb el Servei d’Atenció a l’Audiència demanant aquesta informació; que no aparegui als comptes no implica que no existeixi. La seva resposta —al cap d’una setmana— fou aquesta:

Benvolgut senyor Ruiz:

Gràcies per contactar amb nosaltres a través del Servei d’Atenció a l’Audiència.

A partir del 2013 la ràdio i la televisió es gestionen des de la mateixa societat, CCMA,SA i per tant la informació del pressupost de cada mitjà no està diferenciada.

El que podem quantificar és el cost global de la producció audiovisual per a tota la Corporació (i que també inclou Catalunya Ràdio), que ha caigut un 52% des del 2010.

Cordialment,

Laura Baladas

Defensora de l’Audiència

Com a subterfugi és força matusser: que es gestioni des de la mateixa societat no vol dir que la informació no estigui diferenciada, el que vol dir és que no estan legalment obligats a diferenciar-la als comptes anuals. És obvi que poden quantificar el cost global de la CCMA —és la informació que apareix al seu informe anual— i no sé a què treu cap dir-me que han patit un descens del 52% en el seu finançament si no és que es vulgui omplir amb una dada fútil una resposta buida.

Hi ha una dada que no publiquen als comptes però que qualsevol mitjà necessita per una correcta gestió: el pressupost anual assignat a cadascun dels programes. El dia 23 de desembre els vaig demanar aquesta informació; sóc conscient que Nadal no és la millor època per anar fent preguntes però tres setmanes per reunir una informació tan senzilla —és una simple xifra per programa— és una demora inacceptable i ja he enviat una queixa al Síndic de Greuges. Seria un detall que algun partit de l’oposició —o del mateix Govern— intercedís per garantir el nostre dret a la informació.

Patim una Corporació Catalana de Mediocritat Audiovisual que està dilapidant dècades de bona feina. De moment les úniques respostes dels seus responsables han estat triomfalistes, cofois de veure qui té l’audiència més gran. Sembla que tan sols vulguin argumentar sense donar opció a la rèplica directa i, quan en tenen l’ocasió, envien escuts humans que els parin els cops. Tenen el poder, estan perdent l’autoritat i ja no els queda credibilitat.

Recordeu: #OnÉsLaCultura?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Els primers que critiqueu són als polítics, però i els periodistes, sobretot els periodistes estrella líders d’audiència o gairebé? ¿Qui mana a El Món de Rac1, Puigdemont, Junqueras, o és en Basté qui decideix qui entrevistaran o de quin llibre parlaran o no, si seran els amics de sempre: S. Pàmies i R. Nadal (com a molt en català), o la majoria escriptors de best sellers, sobretot en castellà o algun escriptor estranger que s’escaigui de promocionar l’últim llibre? I al Matí de Catalunya ràdio, qui decideix si s’entrevista durant mitja hora Ruiz Zafón o Garrigasait? És un polític o és la Terribas qui ho decideix? I si s’entrevista Garrigasait, Gemma Ruiz, o Joan-Lluís Lluís i no Pérez Reverte i Dolores Redondo, l’audiència ja ho aguantarà o l’importarà un rave i canviarà de dial? Culpem els polítics, però els periodistes de màxima audiència quina responsabilitat tenen en la confecció d’una graella on la cultura és residual? I quina responsabilitat tenim els oients i televidents en no exigir que es parli de cultura als nostres mitjans? I les persones de Cultura i universitat que critiquen tan els mitjans, quina responsabilitat tenen en el fet que el català sigui un idioma cada cop més deteriorat entre els universitaris, i la cultura i la curiositat cultural cada cop més estranyes entre aquest jovent?

  2. Què llegeixen, els periodistes? Tenen temps de llegir? En català ben poc, ja que si ho fessin sovint, la llengua que usen seria més correcta i genuïna, i no el catanyol a què ens tenen acostumats. I si ells ja no llegeixen, l’interès a informar sobre llibres serà nul. I si no assisteixen al teatre ni a concerts i només miren sèries i programes de televisió, quin interès podran tenir a informar sobre els esdeveniments culturals, i quin interès a entrevistar els artistes, editors, escriptors que no siguin els més mediàtics i així jugar a cavall guanyador? Ja que si els “nostres” mitjans no entrevisten o no s’ocupen dels nostres escriptors i artistes, qui se n’ocuparà i quin mitjà de fora els entrevistarà? Ho faran a Madrid? París? Londres? Si fem el mateix en tot no s’estranyin que els oients i televidents escoltem ràdio i televisions de fora, en castellà o en anglès. Què, els faria gràcia? A mi m’agradaria molt sentir i mirar per la televisió els meus escriptors preferits, tal com sentim i mirem en Messi i companyia. A mi m’agradaria saber què pensa de tot en Ramon Solsona, la Gemma Ruiz, en Joan-Lluís Lluís, en Garrigasait, en Todó, n’Adrià Pujol, en Josep Bargalló, Pere Rovira, Fulquet…, entre uns quants que últimament han publicat un llibre o guanyat un premi important. M’agradaria que a les emissores de ràdio es parlés del llibre que s’ha publicat de Josep Carner, del Cançoner de Petrarca traduït per en Desclot, de les traduccions de Shakespeare d’en Sellent… Hi tinc dret? “Costa” tant? Ja que d’esports n’estic ben empatxat i avorrit.

  3. Quan fa que Toti Soler no surt a TV3? I Pi de la Serra? I els nostres cantautors i músics? Quines músiques i cançons sonen als programes de ràdio del nostre país? I d’aquella famosa quota del 25%, què se n’ha fet? Aquest menfotisme té paral·lelisme a França o Itàlia, on mimen els seus músics i cantants? Cal recordar que el vi de la Rioja és el més consumit pels catalans en detriment dels del país? Això no passa enlloc. Doncs aquí, aquest autoodi amb tot.

  4. Totalment d’ acord amb l’escrit!!!
    I per cert ja se que ara no és del tot oportú però fins quant tindrem el Pep Armengol com a director de càsting?????
    No dubto se la seva professionalitat però jo crec que ja ha treballat prou…
    Un dels problemes de la nostra cultura és que hi ha molta gent que fan de tap i altres que no sabem on “endollar”, feu el seguiment del sr. Fèlix Riera i veureu amb
    poc temps el recorregut que ha fet aquest sr.
    Que pasa que no hi més Professionals a casa nostra?????
    Sols hi ha dos crítics de cinema????
    Erc…etc….

  5. Clavat! L’has clavat, Bernat! Ja fa dies que alguns hi esteu fent puntes al coixí amb aquest tema.
    Fa poc que ens ha deixat aquell, el pensament del qual ens ha descrit com ningú en aquest tombant de segle, sí en Bauman. Personalment també fa temps que en silenci ho veig, hi penso i, alguna vegada, fins i tot m’emprenyo.
    No descobriré res, espero, si dic que vivim temps de molta mediocritat, l’intel·lectual també, empesa per la presa, pel figurar, per semblar que tot ens interessa, que estem al dia, que sóm llegits, que tenim una opinió formada de quasi tot, perquè l’enorme informació que ens cau com una allau, la sabem gestionar, i bla, bla, bla… Res, mandangues. Consumim la cultura amb una frugalitat, que és impossible que se’ns posi malament, més ben dit no se’ns posa enlloc. I amb aquesta lleugeresa i alegria amb qualsevol cosa passem, res fa pòsit, i justifiquem l’injustificable i és que la cultura no li interessa a quasi ningú, en tot cas una mica per anar passant i perquè vesteixi.
    Així doncs, us estranya que les emisores de ràdio o les televisions (jo en tinc presintonitzades molt poques) es moguin dins d’aquests paràmetres?
    Això de l’entreteniment, que és una cosa saníssima, ha esdevingut una mena de cosa que alguns en diuen de jajaja, jijiji… i així la televisió pública catalana pot mantenir en hores convingudes programes que recorden allò del “humor amarillo”, de gent que cau que esborrona, o un altre que només ensenya les pífies, o la misèria mental de tota la Península, o ens pot atipar durant anys amb sàtires polítiques i esportives, amb uns caretos que ja cansen i uns guions, que no passarien un control a la BBC, per exemple. I els programes amb cara i ulls, que n’hi ha i molt bons, els deixa pels insomnes o pels “rarillos” que ens agrada aprendre, descobrir, comentar, també distreure’ns, òbviament, però que no acceptem que ens insultin.
    Per això no entenc que us estranyi que ens clavin autèntics banys d’esports, fútbol potser?, (recordeu que també tenen un canal específic) a tort i a dret. En Bernat ho ha comptat, jo no ho havia fet mai i sempre ho havia pensat, sobretot a la ràdio, però és igual, algú ha valorat cóm s’expliquen les notícies diàriament, quins continguts prevalen, amb quina densitat? No ho volen fer millor, o és que no en saben prou, o és que no convé? Molt em temo que haurem d’anar fent la viu viu… perquè ens queixem prou?, demanem prou explicacions els que ho patim?