Contra el pensament pragmàtic

22.03.2016

L’habilitat persuasiva de Bernat Ruiz Domènech és envejable. No ho dic només per un dels últims articles que ha publicat a Núvol (“Contra el pensament feble”, 9-III-2016), i que de seguida comentaré, sinó pel conjunt d’impressions que m’ha proporcionat, també, la lectura d’altres textos seus. Ja m’agradaria que, des de l’àmbit que ell mateix anomena “benintencionada esquerra alternativa” (després veurem que aquesta etiqueta té una certa càrrega de mala intenció), aparegués alguna veu amb la capacitat enlluernadora de Ruiz (i no voldria, amb aquesta exclamació, menystenir la prosa politicopoètica de David Fernàndez ni la dolça argumentació d’Anna Gabriel, per posar dos exemples de verb alternatiu francament seductors). Naturalment que hi ha plomes més o menys brillants a la banda dels desafavorits, però se’m fa difícil, ara per ara, recordar algú amb la mateixa capacitat de maniobra literària que la d’aquest murri publicista, prenyada de coneixements (però no pas de raons) i d’enginyosos recursos de provocació que, a tall de paranys furtius per a “alternatius sensibles”, escampa aquí i allà amb encert, com podem comprovar amb algunes reaccions enceses que han desvetllat els seus escrits.

BERNAT RUIZ_A

Bernat Ruiz Domènech

Només amb un control prou sòlid dels recursos narratius (però, també, amb una certa càrrega de temeritat) es pot encabir, en un article relativament curt com el que acabo d’anomenar, un enfilall d’elements aparentment tan dispars com la metodologia de la ciència, l’epistemologia, el llenguatge “políticament correcte” i els efectes inconsistents que es produeixen quan s’aplica al gènere, la plaga cada cop més estesa de les pseudociències, la tragèdia dels refugiats que ara mateix avergonyeix Europa, la Primera i la Segona Guerra Mundial, la crisi del Pròxim Orient, la pràctica del periodisme contemporani de consum, el postmodernisme…

El principal prodigi argumentatiu d’aquest escrit és la tombarella acrobàtica final. Amb un to lleugerament humorístic i servint-se de l’anomenat efecte Dunning-Kruger (segons el qual, la pròpia incompetència ens pot arribar a fer perdre la consciència d’aquesta mateixa incompetència), Ruiz intenta protegir-se de qualsevol possibilitat de reprovació darrere la pretesa paradoxa, de clars matisos carrollians, en què incorrerà qui intenti posar en dubte la seva competència sense poder evitar convertir-se, també el crític, en un incompetent. Evidentment, aquest cercle viciós no s’aguanta per enlloc: la majoria de les persones, tot i saber-se pocatraces en moltes disciplines, poden advertir en altres persones incompetència en algunes arts i, alhora, aptitud en unes altres, cosa que fa saltar enlaire l’escut paradoxal darrere el qual pretén refugiar-se Ruiz, si no és que creu que tota la població pateix el trastorn de McArthur Wheeler, el malaurat atracador que va motivar l’estudi de David Dunning i Justin Kruger.

L’altre encert del joc narratiu de l’autor és el tipus de fil amb què uneix les perles que conformen el seu discurs i que ha batejat com a “pensament feble”. Tot i que n’afirma un cert parentiu, sembla que Ruiz vol distingir la seva noció de la del pensiero debole de Vattimo. Segons l’autor, el pensament feble seria una característica de la gent inculta, mentre que el pensiero del filòsof torinès promouria “una manera de pensar oberta i flexible”. No és casual que Ruiz faci aquesta subtil distinció, ja que, si bé procura deixar clara la seva predilecció pel pensament rigorós, l’estructura dels seus arguments no l’allunya gaire de la debilitat analítica del postmodernisme.

Probablement, el camí per arribar-hi ha estat molt diferent, però haig d’admetre que, malgrat tot, comparteixo una bona part de les preocupacions que Ruiz exposa en aquest article. Evidentment, el fenomen que ell etiqueta com a pensament feble és l’origen de la majoria de despropòsits que concatena en la seva exposició. Ara bé, segons el seu criteri, el pensament feble que ha provocat aquest reguitzell de bestieses (els ‘donanatges’, el reiki, la medicina ‘alternativa’, l’oposició a les vacunes, l’homeopatia i l’estrafolària ‘memòria’ de l’aigua —magnífic, l’exemple de l’aigua del vàter amb què ens obsequia l’autor!—, etc.) és, al seu torn, una conseqüència de la incultura i de la mandra de pensar de molta gent… i prou. S’“oblida” que, darrere d’aquestes bajanades hi ha, sobretot, l’interès per mantenir els privilegis dels qui s’aprofiten de la credulitat. Carregar la responsabilitat de les seqüeles del pensament feble exclusivament a la gent en tant que individus, obviant el fet que moltes persones no disposen ni del temps necessari per “documentar-se i pensar”, és un primer indici de superficialitat o d’intencionalitat en les reflexions de Ruiz.

Un altre esquer que ens ofereix aquest article són les pinzellades amb què descriu el funcionament de la ciència. Però, també aquí, el conjunt de l’esbós no és prou reeixit. Estic convençut, com també sembla estar-ho Ruiz, que el pensament científic (no pas l’activitat científica en general) és una de les consecucions més importants de la humanitat. Ara bé, la imatge que se’ns en vol donar des de l’article sembla excessivament asèptica, impol·luta, neta de protuberàncies ideològiques. I la tria de l’autoritat que l’autor vol fer servir per reforçar els seus arguments no ajuda gaire a dissipar aquesta sospita. Sens dubte, Popper va escriure un llibre important sobre la metodologia científica (La lògica de la investigació científica, 1934), però el falsacionisme del filòsof vienès ha estat bastant controvertit entre altres autors no menys importants (Thomas Kuhn, Paul Feyerabend o Imre Lakatos, entre d’altres). Afirmar, per tant, en relació amb el mètode científic, que “des de Karl Popper la cosa està força explicada”, o bé és el símptoma d’un coneixement excessivament elemental de la història de la filosofia de la ciència (molt en consonància amb els plans d’estudis secundaris d’aquest país des de fa dècades) o bé posa en evidència una certa precipitació a l’hora de buscar informació a la Viquipèdia.

Karl Popper

Karl Popper

Però quan el publicista rellisca escandalosament, en el sentit de no poder aparentar la pretesa neutralitat ideològica que creu que existeix darrere del coneixement científic, és a l’hora d’intentar ficar en el mateix sac dels supersticiosos i febles de pensament els “benintencionats” que exigim als governs europeus una política digna per als refugiats de la guerra de Síria. Una vegada més, talment com si hi tingués una fixació malaltissa, Ruiz apel·la a la incultura de les persones, aquesta vegada per desqualificar les expressions de solidaritat i de rebuig a les polítiques liberals de l’Europa comunitària. Aparentment convençut que tots els crítics vivim en la ignorància respecte a la història europea dels últims dos segles, l’autor ens etziba una pseudolliçó d’història contemporània (que, de fet, no passa d’una simple enumeració de capítols i personatges) per fer-nos entendre que la realitat és “molt, molt, molt complexa” (així, per triplicat).

En realitat, el missatge que hi ha darrere d’aquesta desafortunada dissertació sobre la complexitat històrica europea no és altra cosa que l’intent de fer callar la veu de les persones que ens indignem: “Si no coneixeu la majoria o cap dels factors que he esmentat” diu Ruiz, referint-se als diversos episodis històrics que ha llistat una mica més amunt, “ni tan sols esteu en disposició d’entendre què passa, molt menys de receptar solucions.” És a dir, de la mateixa manera que, en el cas de la ciència, els “incultes” hem de deixar fer als entesos, en el cas de la política, també.

No cal ser gaire avesat en ciències polítiques per veure que la proposta de Ruiz, a part de neutralitzar la democràcia (fins i tot la parlamentària burgesa) a favor d’unes idees tecnocràtiques tan velles com la República de Plató, no té en compte un fenomen que per a molts és essencial: l’ètica. Certament, és molt complicat emetre un judici moral sobre el fet que “l’isòtop més comú de l’hidrogen té un protó i un electró”. Però, per a la gent normal (instruïda o no), és molt fàcil fer valoracions sobre la injustícia. Dependrà del grau d’alienació ideològica (conscient o no) de cada persona que aquesta valoració sigui favorable als interessos de l’statu quo o a les necessitats dels desafavorits. Però la capacitat de discernir l’ultratge està estretament lligada a l’empatia. I, gràcies a les ciències cognitives, cada cop tenim més clar que l’empatia és inherent a l’espècie.

Gianni Vattimo, que va encunyar el concepte de 'pensament dèbil'

Gianni Vattimo, que va encunyar el concepte de ‘pensament dèbil’

Efectivament, com diu Ruiz, pensar costa. I quan algú se sent còmode amb els preceptes del liberalisme, el pensament es relaxa. Aleshores és fàcil abraçar la mena de pragmatisme radical que protegeix els poderosos, menystenir els aspectes ètics de la realitat social, ironitzar amb arrogància sobre els moviments populars d’esquerra (que, efectivament, estan carregats de bones intencions), deixar-se seduir per la feblesa analítica del postmodernisme, afirmar circularitats tan absurdes com ara que el “periodisme epidèrmic” és, alhora, “la causa i conseqüència [sic] del pensament feble”, etcètera, etcètera. I és una vergonya que, des d’aquest acomodament mental, i en nom de la cultura, ara que Europa ja ha tancat les portes als fugitius de la barbàrie, es desqualifiquin les expressions de solidaritat i indignació, i fins i tot s’arribi a insinuar la necessitat d’una invasió militar de Síria per resoldre el “problema” (el problema d’Europa, esclar).

Certament, si existís algú que, des de l’altra banda, la de la indignació social, fos capaç d’emetre un discurs tan fascinador com el de Bernat Ruiz Domènech, tenint en compte que la superioritat dels continguts d’aquest hipotètic orador seria, èticament i culturalment, molt superior a la de l’expublicista d’Abertis, l’efecte de les seves arts oratòries causaria un dany irreparable a aquesta mena de fanfarroneries intel·lectuals. I creguin-me: això seria molt beneficiós per a la humanitat sencera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Ondia! Em dec explicar fatal. Però bé, hauré de posar-hi remei. Aclareixo, en tot cas i aquí mateix, que no soc ‘liberal’ (en el sentit que sembla emprar Farinyes), que més aviat soc esquerranós i que no crec en la tecnocràcia. I de cap de les maneres encaixo en el retrat dels últims dos paràgrafs.
    Europa es pot permetre, fins i tot en crisi, allotjar a milions de persones i jo crec que és el que hauria de fer; alguns països, com Alemanya, Austria o Suècia ho estan fent. El que discuteixo és que això es pugui defensar només amb llagrimetes, fotos tendres i cares indignades.
    No estic gens d’acord amb aquesta tendència a titllar com a ‘còmplice del sistema’ a qualsevol que discrepi del credo –i aquí l’aproximació amb la religió és intencionada– de l’esquerra alternativa.
    Ah! I ja no soc publicista. D’això ja en fa deu anys. A Abertis era editor de publicacions corporatives. Jo no duia –ni feia– la publicitat.

  2. “Certament, si existís algú que, des de l’altra banda, la de la indignació social, fos capaç d’emetre un discurs tan fascinador com el de Bernat Ruiz Domènech, tenint en compte que la superioritat dels continguts d’aquest hipotètic orador seria, èticament i culturalment, molt superior a la de l’expublicista d’Abertis, l’efecte de les seves arts oratòries causaria un dany irreparable a aquesta mena de fanfarroneries intel·lectuals. I creguin-me: això seria molt beneficiós per a la humanitat sencera.”

    Sr. Farinyes, vostè hi ha posat la primera pedra. El felicito.

  3. Ja tenim aquí, formulada en termes platonitzants, la típica i tòpica superioritat moral de l’esquerra. Actualitzada amb termes com empatia de l’espècie humana, que és el nou sucedani del dret natural dels vells teòlegs cristians, l’ús de l’estigma “liberal”, que per aquest inquisidor marxista deu ser equivalent a heretge demoníac, l’analfabetisme econòmic que identifica pobresa i explotació, la manipulació d’emocions primàries per atribuïr-se una connexió preferent amb la realitat, l’acusació de sofista viquipedista a qui gosa pensar fora de la Santa Mare Església cupaire, la cita dels sants Fernàndez i Gabriel com a estilistes de la pietat esquerranosa… En fi, tota la constant argumentació pietista dels calvinistes hodierns, barreja

  4. Que deixa l’altre com un aficionat manipulador, un sofista, i de retruc té la pretensió d’enfortir els articles de fegens demostrats ni argumentats com si fossin veritats incontrovertibles que la moderna ciència albira un cop depurada de la seva inconscient defensa dels interessos de classe. Marxisme de tota la vida, catecisme previsible amb uns tocs de cuina moderna deconstruida que no enganyen ningú.

    • “A prop d’allí passava un marxista escuat, patrip, patrap…”

      Gomollón: els seus comentaris m’animen. Gràcies.

  5. Farinyes: de res. Molt content d’esperonar la seva fe. Que de segur que produeix infinits fruits de salvació i elogis magnífis dignes de figurar en epitafis kremlínics. Afortunadament tindrem Bernat per estona. Que ja sé que es declara d’esquerres, però què hi farem, ningú no és perfecte.

  6. Caram, no sé qui deu ser aquest tal Thomas Kunt, però potser el sr. Farinyes faria bé de trobar temps de llegir la Viquipèdia abans d’escriure un altre article al Núvol, per si de cas: https://ca.wikipedia.org/wiki/Thomas_Kuhn

    Per cert, molts dels “a mi em funciona” esmercen una quantitat ingent de temps i recursos en “documentar-se” sobre la homeopatia. Aquest argument de la falta de temps em sembla força pobre. No hi ha pitjor ignorant que el que no vol saber.

    • Disculpi que hagi llegit tan tard la seva resposta, Joana. Li agraeixo que m’hagi fet veure aquest patètic error que vaig cometre en el meu article. En aquest cas, sí que m’hauria anat bé mirar la Viquipèdia (si hagués tingut consciència que podia equivocar-me). Malgrat la seva amable recomanació, continuaré escrivint cosetes sense fer-la servir exhaustivament, tot i el risc d’equivocar-me.

      Salutacions cordials.