Conte d’un sol ús

7.10.2012

Baixava de la pomera feliç de sol. Raptava l’instant amb avidesa, les mans aspres de grimpar per l’arbre assedegat. Tantes branques, tants desigs; tants anhels; tantes frisances. L’estiu, aquell temps meravellós, obert, lliure. L’espai vast, seductor, enigmàtic. La infantesa: el temps nou, etern, radiant.

 

 

Amb passió els dits llegien totes les textures mentre el cor s’exaltava amb cada descoberta. Els marges, la llera del riu, l’ombra de la font, la bondat humida del vell safareig, l’oreig ensordit i lleuger del fullam dalt dels arbres… Un reialme comunal.
—Digues, què vols ser quan siguis gran?
—Viatger cap enlloc, però passant per tot arreu. I vós?…
—…Jo  vull ser com els arbres: fort i acollidor, arrelat i pacient, fruitador, flexible i feliç.
Avi i nét entreteixien la saviesa de cada vida.
De la llum clara de la tarda naixien els relleus vegetals com delicats origamis.
Ben endins, el lirisme i la gràcia de Schubert impregnaven la vida, com una fragància.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris