Conflictivitat

Tant de bo aquesta branca de la sociologia pugui descriure ben aviat un nou model basat en la tenacitat, la voluntat insubornable i la no-violència

Amb el conflicte la cosa va a l’inrevés. La recerca filològica, vull dir. En la majoria dels mots de guerra que hem vist les darreres setmanes la direcció de cerca era del mot cap a la mare, en direcció a l’arrel, i d’aquí altre cop amunt cap a les branques, d’on pengen els altres derivats, tant si en són molts, com el cas d’unitat, com ben pocs, com el d’expulsió.

Però amb conflicte no podem baixar més perquè ell mateix ja és la mare. Per ser exactes, és la primera formulació en català del verb llatí confligere, ‘xocar’, o més literalment, ‘plegar-se mútuament’. És ben bé la imatge aquesta tan suada del xoc de trens. Té parents de segon grau, això sí, com ara afligir i infligir, però el que hauria estat el verb corresponent segons les regles de formació de mots en català, confligir, no ha arribat a existir mai. Per això els altres membres de la família que fem anar actualment, tan poquets com quatre, són tots fills d’aquesta mare: l’adjectiu conflictiu/va és ben corrent, i l’adveniment de la democràcia també ens va familiaritzat amb conflictivitat, una qüestió que, ves quines coses, les dictadures tenen molt més resolta.

Els altres dos ja són molt més rars, no en el sentit formal sinó freqüèncial del terme. El conflictivisme és una perspectiva sociològica que concep la vida social essencialment plena de tensions entre les col·lectivitats, perspectiva que probablement deu sorprendre els unionistes, convençuts com (fan veure que) estan que la visió unionista i repressora del món no causa fractures ni trencadissa. I l’altre és un que deu estar a punt de viure una florida, a jutjar per l’estat de coses d’ara mateix: la conflictologia, que no és sinó l’estudi científic dels conflictes, diu la definició canònica, i de llur resolució. Afegitó que fa suposar que els pobres politòlegs i mediadors que s’hi dediquen deuen viure força frustrats, tenint en compte la persistència de segons quins enfrontaments geopolítics que fa decennis, per no dir segles, que duren. Tant de bo aquesta branca de la sociologia pugui descriure ben aviat un nou model basat en la tenacitat, la voluntat insubornable i la no-violència que podria batejar, per exemple, com ‘la via catalana’.

I aquí s’acaba la minsa família de conflicte. Ah no, calla, que em descuidava un detallet molt interessant. Resulta que la primera aparició per escrit d’aquest mot que registren els diccionaris el localitza ni més ni menys que a les pàgines del Tirant. No em direu que no és simbòlic.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació