Confitura de figa

«Sempre les agafo massa verdes», em deies mentre em mostraves la supuració lletosa. Teníem onze o dotze anys, a tot estirar. Jo m’emparrava a les branques més altes i assolellades de la capçada per collir-te les figues més madures. Era el nostre berenar preferit. Ens en fèiem un tip, fins que els llavis ens quedaven vermells i escaldats i les mans brutes i enganxoses.

La figuera és del gènere Ficus. El seu nom científic Ficus carica i la seva etimologia llatina ficaria són un rastre de la seva procedència de la regió Cària, a l’oest de la península d’Anatòlia i tocant a la Mediterrània. És un arbre ben especial: les seves arrels són fortes, creix en els llocs més inversemblants, és elàstica i a la vegada molt resistent. Sobreviu malgrat totes les adversitats. La seva flaire profunda té un punt d’embafadora, sobretot quan cau el bat de sol de la migdiada i les sargantilles busquen l’ombra a les concavitats del pedregal.

Ens hi trobàvem sovint a sota la figuera i contemplàvem el vell molí de vent de l’hort del Manescal, immòbil a causa del rovell que havia acumulat amb els anys. «Mon pare em va explicar que de jove l’havia vist funcionar, aquest molí. Servia per pouar l’aigua que utilitzaven per regar». Ho deies obrint els ulls, aquests ulls verds tan preciosos que sempre has tingut. «Un dia me n’aniré a viure amb ell, a Barcelona». N’estaves convençuda, perquè no t’agradava viure aquí, amb ta mare i ta padrins. «A Barcelona hi passen coses; aquí sembla com si el món s’hagués aturat». A partir d’aquell dia vaig resar perquè mai no marxessis del poble.

L’estiu que vam acabar l’institut va ser el darrer que vam estar junts. Hi vam tornar uns quants cops a sota la figuera. Hi vam riure, hi vam parlar i finalment ens vam lliurar l’un a l’altre, resseguint cada pam dels nostres cossos roents i revoltats. «Em sembla que et trobaré molt a faltar» em vas dir una nit de lluna plena, mentre jo buscava la figa més madura dalt d’una branca. L’endemà vas marxar: te’n vas anar a viure amb ton pare i a estudiar a la universitat. Potser algun cop em vas enyorar, però imagino que no et devien faltar les raons per oblidar-te’n de seguida.

Quan va morir el meu, de pare, tu eres a Manchester, estudiant anglès. M’ho va explicar ta mare al tanatori. Va ser el darrer cop que vaig saber de tu. Em vaig fer càrrec de les vinyes de la família, treballant i estudiant fins que vaig poder acabar l’enginyeria d’agrònoms. D’això ja en fa sis anys.

El diumenge passat et vaig veure de nou. Baixaves del cotxe a la plaça Major. Jo passava amb el tractor i el cor em va fer un salt. Aleshores vas obrir la porta del darrere i en va sortir una criatura de dos o tres anys. Vaig aturar el motor però no em vaig moure de la cabina. Us vaig mirar de lluny fins que us vau perdre en direcció a casa ta mare.

He comprat la parada que hi ha davant de l’hort del Manescal. Hi plantaré vinya. Amb un soci volem fer vi i tirar endavant un celler, una cosa modesta però de molta qualitat. Encara hi ha el vell molí de vent desmanegat i la figuera en què ens arreceràvem a l’estiu presideix la riba a la vora del camí. Aquest any ve plena com mai. Ara les figues estan al punt, dolces com la mel, morades per fora, vermelles i molsoses per dintre. Avui n’he collit un cubell ben ple. Demà al matí, abans d’anar la finca, les portaré a ta mare. Me la vaig trobar l’altre dia i em va dir que li faria goig fer-ne confitura.

Twitter: @Eduardribera