Concurs

20.09.2012

No sé quin enllaç (no és monyeria, no me’n recordo) em va portar fins a aquesta entrevista a Xabiero Cayarga, poeta asturià de qui no sabia res. Parlant de fa uns quants anys, diu:

“Por desgracia, l’asturianismu políticu nun dio con una o más persones carismátiques nes que pudiera enfotase parte del pueblu asturianu. El movimientu de construcción nacional tendió siempre a la desintegración, a l’atomización. Y ye una pena porque l’asturianismu pudo articulase nun espaciu políticu ermu. Otra cosa sería si tuviéremos delantre d’una clas política d’altura, pero les figures de los partíos estatales son tan ruines y tan mediocres, la so capacidá intelectual tan ramplera, que nos fai más amarga la derrota”.

I em passa pel cap que fa una mica més d’un segle exactament el contrari va passar amb el catalanisme. O el que va passar va ser exactament el mateix però la resposta dels catalanistes va ser, almenys d’entrada, la contrària que la dels asturianistes.

Últimament hi ha articulistes de la ceba, els que van treure un aprovat alt en història contemporània i es pensen que mereixien matrícula, que han comparat el cas espanyol d’aquests dies previs a la intervenció a fons amb l’Espanya del 1898. Doncs bé, una cosa que van fer bé els catalanistes de llavors va ser no afegir-se al clima d’entusiasme probèl·lic. No calia ser uns grans savis per veure que Espanya perdria la guerra davant dels Estats Units; només calia no ser uns incapaços. Dit en asturià per més claredat: els catalanistes es van trobar «nun espaciu políticu ermu», sense una «clas política d’altura» al davant; al davant tenien una colla d’inútils. I, oh miracle, el poble català, que bonhomiós s’havia empassat la propaganda guerrera estatal, va adonar-se amb la sagacitat que el caracteritza que aquells sonats catalanistes l’havien encertat. La guerra s’havia perdut. El prodigi, o conversió massiva a l’única religió veritable, es va confirmar quan els catalanistes es van posar a guanyar eleccions pel simple expedient de fer-les netes (sense caciquisme es deia llavors, i ja qualsevol sap que ara en diem de maneres més coloristes).

La pregunta del concurs d’avui és: ¿què ha canviat en cent anys? Concretament: ¿continuen «ells» sent tan incapaços? Justifiqueu la resposta. Per pujar nota, contesteu aquesta altra pregunta: ¿pot ser que «nosaltres» ens haguem tornat ja tan incapaços com «ells» i que per això no es noti (tant/gens)  la diferència?

Publicat a Sí, però poc. 20-8-2012

Twitter: @carlesmiro

 

Etiquetes: