Còmplices

Sempre dic, amb qualsevol dels nostres llibres, que m’és molt difícil vendre’ls i que la millor manera de saber si són bons és llegir-los.

Ja sé que no sóc gaire bona venedora, però sí que em mou la passió pel que fem, així que els meus arguments comercials acaben sent les raons per les quals m’he enamorat d’un llibre i ens hem decidit a publicar-lo. Per què un llibre d’entre tot el que pot ser publicat acaba sent publicat a Raig Verd? Tot llibre té una història. Aquesta és la història de Moo Pak.

Fa dos anys i mig, quan encetàvem el nostre projecte editorial, buscàvem aquells llibres que donarien pes al catàleg i Moo Pak, juntament amb A dalt tot està tranquil de Gerbrand Bakker (Premi Llibreter 2012), va ser una de les primeres decisions, una decisió molt fàcil de prendre, la veritat. Per què? Perquè Moo Pak parla sol, encomana esperit crític, sobretot amb un mateix: et dibuixa mig somriure a cada passa que fas. Moo Pak és reflexiu però també és divertit si saps veure les contradiccions, que són precisament on han de ser per fer-nos veure com som, plens de contradiccions. Renega el protagonista com reneguem nosaltres i, com tothom, no sempre té raó, però ho fa per amagar sentències que podrien canviar-te la vida.

“No és cert que primer formulem els pensaments, que després els polim i que finalment els deixem anar, va dir. Si fos així mai no arribaríem a parlar.”

“Abans pensava, va dir, que si hi havia un problema hi havia una solució. Sé que el que això vol dir en realitat és que sempre pots trobar una manera de convèncer-te que has resolt un problema quan no has fet res que s’hi assembli. Mentre ets jove, va dir, trobes la manera d’endormiscar l’esperit crític per facilitar-te la vida.”

“Quant de temps pot durar, una societat, quan l’impulsa aquesta mena de mecanisme?, va dir. Quant de temps pot sobreviure si els únics valors que reconeix són el poder i els diners? Hem de desviar els ulls de tot això, va dir, i continuar fent les coses en què creiem. Però es fa més i més difícil quan sembla que les coses en què creiem cada vegada estan més renyides amb la manera com va el món.”

Podria descontextualitzar moltes cites més, però això ho deixo pel Twitter, on ja tenim gresca sota #MooPak. De fet, algú deia avui que aquest llibre havia de ser una lectura imprescindible per a professors de secundària. Tant de bo!

Així doncs, nosaltres volíem publicar Moo Pak però en el moment de passar oferta encara no havíem publicat cap títol i érem uns desconeguts. Si una editorial mitjana d’Amsterdam ens va vendre els drets de Bakker perquè els vam recordar els seus primers temps i la seva il·lusió, el resultat no va ser el mateix amb una gran agència de Londres. Esperàvem i esperàvem i com vam saber més tard Juan de Sola (traductor de la versió en castellà) descobria a Còmplices Editorial, aquest llibre. I Còmplices va comprar els drets, tant pel castellà com pel català. Vam perdre, sí, però érem feliços perquè el llibre es publicaria (només sabíem això llavors).

Temps després, i per una altra raó, vam conèixer Ferran Ràfols. Al seu CV constava una traducció al català de Gabriel Josipovici i d’entre totes les meravelles que ha traduït jo només vaig fer esment de Josipovici. Em va alegrar saber que l’havia fet ell, la traducció, i que no passava, com en d’altres casos, que només es compraven els drets en català per bloquejar-los i que no fessin competència a l’edició en castellà (sí, sí, això es fa i no és només culpa de les editorials).

Més temps i una trucada. Era el Ferran dient que la traducció no es podia publicar, estava feta i pagada però ell volia veure-la publicada i Còmplices no podia sufragar l’edició catalana Jo vaig dir alguna cosa semblant a “ens ho pensem i et dic el què” però volia dir “està fet”. Dos dies després arreglàvem comptes amb Còmplices i engegàvem “la màquina de fer llibres”, amb una complicitat (permeteu-me aquest joc de paraules) fantàstica amb el traductor i amb aquesta editorial i la seva versió en castellà, posant-nos d’acord en preu i cobertes; i després, correcció, disseny, revisió… i ja el teníem: Moo Pak. Un llibre rodó, preciós en fons i forma i amb una traducció que la fa fluir. I aquest crec que ha estat el verb més utilitzat en relació al llibre. Perquè el llibre flueix i té vida i, com en la millor literatura, parla amb tu.

Gràcies Ferran per traduir-lo tan bé, però també per recordar aquell breu correu on t’escrivia: “De fet, vam estar mirant Josipovici però no vam tenir sort. Ens agradarà llegir la teva traducció.”

I ara, gràcies a tu, la podem gaudir tots. Felicitats pel premi, és merescut.