Com qui t’escriu que falta sal

23.08.2012

Entro a la llibreria nerviós però convençut que aquesta vegada serà diferent. Noto les palpitacions del cor apressades, un pessigolleig a l’estómac  i una suor freda que em mulla el front. Engrescat de pensar que aquest neguit que em desconcerta pot tenir final feliç, l’eufòria momentània m’empeny i em disposo a iniciar el ritual d’emergència. Començo la recerca i al cap d’uns minuts tinc, al meu costat, una pila de llibres amuntegats l’un sobre l’altre, de diferents textures, colors i temàtiques però amb una particularitat comuna: avui  el cognom de la persona que l’ha escrit ha de començar amb la lletra p.

No sé l’estona que ha passat des que he iniciat l’exploració en paraules alienes, però segueixo immers en la meva tasca: trobar mots que, agrupats, provoquin  l’alteració sensorial de les meves neurones i engeguin la maquinària de la inspiració.

La psicòloga m’assegura que superaré aquesta obsessió, aquest desfici, aquesta angoixa, però cada vegada tinc més necessitat de fugir d’aquesta pròpia realitat per escriure’n d’altres, i no puc. Qualsevol excusa em serveix per justificar aquesta crisi personal i creativa per no haver d’admetre que, un dia d’hivern, la Violeta em va escriure amb lletra arrodonida i en un “post-it” de color rosa àcid enganxat a la nevera: “et deixo”. Com qui t’escriu que falta sal. Des de llavors, he estat incapaç d’escriure més de cent paraules seguides.

Després de dues hores de cerca i d’haver consultat obres d’escriptors de prestigi i de poetesses premiades, res de res. Avui tampoc trobo la frase escrita que m’ajudi a escriure la meva. Es comença a fer tard. M’aterra la possibilitat de no trobar el que busco. El cor torna a bategar-me ràpidament i l’opressió al pit dificulta el pas de l’aire. Inspiro i espiro , inspiro i espiro, inspiro i espiro profundament, amb els ulls tancats.

A la botiga ja hi queden poques persones. Sóc a la planta baixa, on hi ha els llibres de literatura, exposat a la vista de qui passi per la caixa o busqui la sortida. La filera de llibres disposats l’un sobre l’altre em sobrepassa dos pams l’alçada dels genolls, i la lleugera corba que dibuixa em fa pensar que fàcilment podrien perdre l’estabilitat i caure. Caure sense cap amortiment, com ho vaig fer jo, després que ella em deixés.

M’arriba l’olor de ciutat sota la pluja quan s’obre la porta de l’establiment cada vegada que marxa algun client. També va ploure aquell dia. També era dilluns. Recordo que de bon matí vaig parlar amb l’altra meva editora preferida (tu n’érets la primera), de la que sempre vas estar-ne gelosa, perquè ella va saber veure en la meva segona novel·la, un èxit exorbitant de crítica, premis i vendes, com així va ser. Després et vaig trucar, però per resposta vaig escoltar  la nostra cançó i la teva veu enllaunada. De fet, va ser la darrera vegada que les vaig escoltar. A l’una i a l’altra. Al migdia vam dinar amb en Pau  al Raval, un gèlid i rugós puré de verdures i un olorós entrecot amb regust a formatge blau. Després del cafè i d’un comiat massa efusiu del company inseparable dels darrers trenta anys, vaig tornar a casa nostra. Vaig obrir la nevera per agafar una cervesa  i al tancar la porta,  les set lletres escrites  al  paper que aguantava l’imant que vam portar de Paros l’estiu abans, em va deixar immòbil. Els núvols i els meus llagrimals van iniciar junts una  descàrrega sorollosa i grisa, que duraria hores.

Ja més tranquil, de bon matí, vaig parlar amb la teva secretària. Em va dir que t’havies agafat el dia lliure. En Pau tampoc responia al telèfon. Dies més tard vaig saber que havíeu marxat junts i premeditadament, de viatge a Nova Zelanda. Llavors vaig entendre per què ell havia insistit tant el dia abans a convidar-me a dinar…  en unes hores el meu amic fidel s’enduia la meva infidel parella, amant i editora,  a l’altra punta de món. Mentre ell dinava amb mi, tu esborraves qualsevol rastre de la teva presència a l’àtic amb terrassa que sempre havies volgut.

Gairebé ja és negra nit i tanquen la botiga. Torno els llibres a les estanteries, i  marxo cap a casa caminant amb el cap cot i l’ànim trist. Un dia més me’n torno al nou pis de solter, al  barri que a tu no t’agradava, sense paraules per escriure. Em repeteixo una  vegada més que no pot ser que estigui així. Que no pot ser que no pugui escriure. Que no pot ser que busqui substitutes amb altres noms de flors. Que no pot ser que encara hi hagi a la nevera les teves darreres paraules escrites, en un paper ja descolorit.

Verbalitzo les meves reflexions en veu alta i davant del frigorífic, dic: Violeta, vull canviar la meva vida i per això he d’afegir-hi una paraula a la teva frase:

et deixo ESCRIURE.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

14 Comentaris
  1. Un relat escrit amb sensibilitat i ple de matissos.El final és sorprenent, precís i optimista.Gràcies per fer-nos gaudir!

  2. Un relat amb un vocabulari molt ric, amb paraules molt adients i sensibles. Fins al final es molt sorprenent i he disfrutat molt. Moltes gràcies.

    • Gràcies a tu Maria per llegir- lo i comentar- lo. Escriure és un plaer divertit, i si a més, en gaudeixen els lectors, ja és la pera! ;) Salut!

  3. Retroenllaç: Contes d’estiu a Núvol | Núvol

  4. Molt bonic Sergi! No he pogut deixar de llegir fins al final que, com sempre, és sorprenent, dolç i delicat! Felicitats! :)

    • Moltes gràcies, Anna! Per llegir-lo i per aquestes paraules encoratjadores! Celebro que t’agradi.

  5. M’ha agradat, ves. Diu moltes coses en tan poc tros -moltes i tan ben dites! M’encanta veure que el teu llenguatge va prenent forma d’escriptor “de debò”. La sensibilitat, la teva sensibilitat, fa molts anys que vaig descobrir-la.
    Gràcies per seguir-nos fer gaudint!

    • Hola, Pep. D’entrada, no cal dir que em fa molta il·lusió que hagis dedicat uns minuts del teu temps a llegir el relat, i comentar-lo. M’agrada que t’ agradi. Has de saber, però, que en certa manera, tu també n’ets responsable o “culpable” d’aquesta “dèria” de crear històries (versemblants o no) amb les paraules. I del fet que entengui, o plasmi (segurament de manera inconscient) la sensibilitat també. I per això, t’ estaré eternament agraït. Ensenyar, obrir camins, mostrar maneres d’aprendre i d’imaginar a través de la lectura i d’altres arts, si es fa des de petit, i com tu ens ho mostraves, ja veus que tard o d’hora, dóna els seus fruits.
      Gràcies de tot cor. Si avui sóc com sóc, també és gràcies a tu!
      Sergi.

  6. Sergi,

    Has escrit un relat preciós, carregat d’emoció, sentiment i un reflex fidelíssim del que és la sensació de soledat. M’encanta, m’ha emocionat. I pel mig … Això tan meravellós i necessari en la nostra ida que és la lectura… És curiós com, quan tenim el cor trencat o estem tristos, necessitem sentir-nos millor trobant parada escrites que descriguin el que nosaltres no podem expressar amb paraules… Escriure allibera, escriure ens fa expulsar els nostres dimonis i paar directament amb el nostre subconscient, amb el nostre cor. Però sovint, quan ens sentim malament, el cervell bloqueja amb crueltat aquesta via d’escapament, i és aleshores quan recorrem desesperadament a les paraules d’algú altres que ens facin pensar que aquesta llosa anomenada soledat no l’hem de carregar sols…
    Enhorabona Sergi, gràcies per aquest meravellós text.