Com? Que hi ha algú que corregeixi?

29.04.2016

Un any més, amb la Diada de Sant Jordi, el món dels llibres —l’editorial, en general— ha tornat a bullir com mai. És un d’aquells dies en què sembla que la passió per la lectura és una constant en el nostre petit país i que tothom és un lector voraç i incansable de les grans obres literàries que tenim a l’abast en els infinits prestatges de les llibreries i biblioteques.

correccio

En realitat, i em sap greu per si algú pensava tot just el contrari, crec que això no és així, que molt poca gent, per desgràcia, llegeix perquè li agradi i gaudeixi devorant pàgines, perquè s’apassioni assaborint la peculiar olor d’un llibre acabat de sortir d’impremta amb el fi d’evadir-se de l’estrès diari a què l’obsessió pel pas frenètic del temps i la voluntat d’immediatesa ens tenen sotmesos.

Malgrat aquesta reflexió inicial, però, avui no volia parlar exactament d’això, d’aquesta mena d’hipocresia —liderada per rànquings absurds, per cert— que s’observa durant el Sant Jordi i que sembla que s’estén a pas de gegant. No, volia fer una altra reflexió que crec que és pertinent ara que tothom té un llibre a la tauleta de nit que intentarà llegir-se durant les pròximes setmanes o mesos, i en la majoria de casos ja fins al Sant Jordi vinent, res de res.

Us heu plantejat alguna vegada quin és el procés que segueix exactament un llibre abans que el vegeu tot polit i ben enllustrat en un prestatge de la vostra llibreria o biblioteca o a la Rambla de Catalunya en un dia com dissabte passat? Sabeu quanta gent hi participa i quines funcions hi fa cadascú?

Una de les meves principals ocupacions és l’assessorament lingüístic. Seria el terme modern, diguem-ne —i també políticament correcte—, del que antigament sempre s’havia anomenat corrector. La nostra funció és tan necessària i imprescindible com invisible. Deixeu-me que us digui que, sovint, el corrector és tractat com un agent secundari, com algú que fa una feina que no sembla percebuda com a rellevant.

Tanmateix, voldria afirmar rotundament que no és així, sinó més aviat al contrari. Podria omplir centenars i milers de pàgines amb exemples de casos en què un corrector —no necessàriament jo en primera persona, sinó companys de professió que m’han consultat qüestions que els suscitaven certs dubtes— ha millorat infinitament la qualitat de l’obra en què treballava, ja sigui en aspectes estrictament lingüístics —recordo, aquí, les tres paraules màgiques: adequació, coherència i cohesió— o de contingut, tot fent “quadrar” la trama de la història en un punt en què l’autor havia vacil·lat, recomanar algun canvi per donar més versemblança a la narració, etc.

Possiblement tinc massa poc espai per mirar de convèncer segons qui de la importància i la necessitat que sempre hi hagi un corrector al darrere de tota obra susceptible de ser publicada —em consta, diuen les males llengües, que no sempre és així—, però estic segur que els lectors més sensibles em creureu si us dic que això és així. Si algú no en queda convençut que m’ho digui, llavors entrarem —o podríem entrar— amb més detall en el fons del debat.

Ara bé, més enllà de la importància de valorar la nostra feina com crec que caldria, quin tipus de reconeixement tenim els correctors —o potser hauria de dir assessors lingüístics?, ai las!— a l’hora d’avaluar, per dir-ho d’alguna manera, la qualitat d’una obra? La resposta és evident, em sembla: ben sovint, cap ni un! Pot semblar agosarat parlar de la nostra feina en relació amb una hipotètica valoració de la qualitat d’un llibre, però us puc ben assegurar que de vegades nosaltres hi hem ficat cullerada —en el bon sentit de l’expressió— tan intensament que, en alguns casos, quasi que en podríem ser coautors.

De fet, per parlar de reconeixement, en la majoria de casos ja no el tenim ni tan sols en el mateix llibre. Sabeu la pàgina dels crèdits? La que té el famós símbol © en referència a la persona que en té els drets d’autor. Doncs allà, on hi ha el nom de l’autor (i el del traductor, si no és en la llengua original), ben poques editorials hi afegeixen qui n’ha estat el corrector, com si ningú s’hagués passat desenes o centenars d’hores —i no exagero!— intentant corregir alguns aspectes per facilitar l’exercici de llegir al futur lector.

Jo tinc la sort de treballar per a una editorial que sí que té aquest bon costum —i també qui n’ha fet la maquetació, el disseny de la portada, la coordinació, etc.—, però altres editorials per a les quals també treballo no l’han adquirit —perdoneu-me: ja sabeu que es diu el pecat i no el pecador―. Crec que fóra bo replantejar-nos seriosament aquesta qüestió, sobretot pensant en la gran tasca que els assessors lingüístics —ara sí— fem durant tot el procés d’edició d’una obra escrita, sigui literària o no, des del primer pas fins a l’últim, que no és ni fàcil, ni ràpid ni senzill. Sempre som al peu del canó, i és per això que considero que se’ns hauria de valorar més.

No tothom escriu amb la mateixa facilitat. Hi ha qui en sap molt i qui en sap menys, hi ha qui domina millor la llengua i l’ús dels elements lingüístics i també hi ha qui no la domina tant. Però independentment d’això, sempre —insisteixo: sempre; recordeu, aquí, la famosa dita, molt escaient per a la nostra professió, que diu que quatre ulls hi veuen més que dos—, en tots els casos, caldrà que algun expert hi faci un cop d’ull, perquè a tots se’ns escapen errors. I jo m’hi incloc, per descomptat. De fet, aquest article se l’han llegit diverses persones abans de donar-lo per definitiu.1

Així doncs, i seguint el fil del que deia, vull reivindicar obertament el paper que tenim els filòlegs i lingüistes —sovint vocacional— que ens dediquem a treballar amb la llengua a l’hora de confegir i donar forma a un text que de vegades ens arriba en un estat impublicable i que hem de transformar per tal de convertir-lo en publicable.

 

1 Vull agrair a aquestes persones, com és just que faci, els comentaris i suggeriments que m’han fet amb la intenció de millorar l’article en tots els aspectes: Roger Clavero, Carles Masachs i Lluís Pla. Gràcies!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

24 Comentaris
  1. Discrepo de l’autor de l’article. Un corrector ha de corregir l’ortografia, la gramàtica i, si cal, l’estil del llibre… però un corrector NO és algú que hagi de fer “quadrar la trama de la història en un punt en què l’autor havia vacil·lat”. En absolut,

    • Això segurament és perquè no t’hi dediques. Si veiessis segons quines incoherències ens trobem algunes vegades no crec que diguessis el mateix. Deixa’m dir-te que sóc dels que respecta al màxim l’estil i la voluntat de l’autor, eh, però algun cop hi ha cosetes que no són lògiques des del punt de vista de la trama.
      Et poso alguns exemples: personatges que van amb cotxe i de sobte resulta que arriben a un lloc a peu o amb bici; personatges que suposadament són “dolents” i de cop l’autor els defineix d’una manera que crec inadequada si els posem sota aquesta etiqueta; paràgrafs que sovint desencaixen amb el punt de la història que apareix en aquell moment, etc.
      Entenc que sense exemples pot ser abstracte, però amb la meva afirmació no em referia a “reescriure” res, en absolut, sinó a “retocar” (jo en deia “fer quadrar”) algun aspecte que, al meu parer, és millorable i ajuda el lector a seguir la història!
      Gràcies per la teva aportació, de tota manera 🙂

      • Totalment d’acord amb el senyor Abel Carretero. La incoherència textual objectiva (repeteixo: objectiva) no té res a veure amb l’estil, i de fet ni tan sols amb la trama de l’obra. És simplement això: un error objectiu que el corrector ha de… això: corregir. Seria, doncs, un error no fer-ho. Hi surt guanyant l’obra de no fer-se aquesta correcció? I surt guanyant el lector de no fer-se la correcció? No.

        • En el Quixote desapareix el burro d’en Sancho i després apareix, no hi havia corrector.
          De Barcelona diu meravelles, quan a Barcelona l´únic que li fan al Quixote són burles, mofes i escarns un rere l’altre. Els correctors haurien de treure ho que diu de la meravellosa Barcelona ?
          Em sembla bé que si un escrit té errors ortogràfics es corregeixin, però l’obra, digui el que digui crec que ha de quedar com l’autor l’ha escrit.
          Si una obra, un escrit,”arriba en un estat impublicable”,el que hauríeu de fer és no publicar-ho.
          Per cert, pocs llibres , per no dir cap, surten sense errors ortogràfics.

          • Si algunes obres es quedessin tal com ens arriben creu-me que se’t traurien les ganes de llegir (amb tot el meu respecte cap als autors). En tot cas, és evident que discrepem, i això és positiu, senyal que tenim criteri propi i opinió formada.
            Ah, un matís: la perfecció no existeix, de manera que sempre hi ha llibres amb algun error (i sempre n’hi haurà, per molt que ens pesi). La nostra feina no és fàcil, com deia, i hem d’intentar que tot quedi tan bé com puguem i sapiguem. Per pura estadística, en un llibre amb 200 o 300 pàgines alguna errata s’escapa. Jo ho tinc assumit, però això no implica que no intenti seguir millorant dia a dia.

          • Em sembla molt bé el que dius i el que fas, però crec que un llibre no hauria de tenir errates . Si hi ha gent encarregada d’aquestes coses crec que no hauria de passar. He notat que és molt difícil, però.

      • Doncs si detectes incongruències o lapsus, escrius una nota al marge i que l’autor ho revisi o modifiqui. Res de reescriureel llibre. I,, per cert, em dedico a la “correcció” des de 1987 (Ed. 62, Columna, Casals, etc.).

        • En cap moment he afirmat que jo faci cap canvi (i encara menys que reescrigui res!), això ho has pressuposat tu. Per això, en lloc de “corregir”, “assessorem”! 😉

        • Suposo que un llibre costa molts diners i sembla que una vegada editat ningú se’l mira, i si se’l mira passa de corregir-lo si hi ha alguna errata. Crec que els llibres, com es feia abans, haurien de tenir una Fe d’errates.

          • I rellegint el títol d’aquest article: Si hi ha algú que corregeix no ho sembla. O al menys la seva feina no apareix reflectida en els llibres, doncs el 99% tenen alguna errata. Crec que amb una fe d’errates es podria solucionar part del problema. I no cal fer com en la ‘Suma Teológica’ de Santo Tomás, manada imprimir per F. Caccia el 1578, on la Fe d’errates ocupava 111 pàgines.

    • Totalment d’acord, com he raonat en comentari específic. Qui vulgui ser escriptor/a, que s’hi dediqui a fons. O que no se’l llegeixi, esclar.

  2. M’agrada, que ens expliqui això, senyor Carretero. A fe que és un tema que m’atabala sovint, i que m’obligà, fins i tot, a denunciar a l’editorial (crec que aleshores Edicions 62) la pèssima traducció (+correcció ?) catalana que estava a mig llegir, i que era impresentable, d'”El món de Sofia”.
    D’aleshores ençà, i fullejant diaris com LV o ElPeriódico m’hi trobo cada nyap sintàctic, lèxic oi/o estructural que em posa els pèls de punta. No em passsa mai amb l’ARA, entre els que llegeixo habitualment.
    No diguem el llenguatge televisiu i radiofònic de les emissores públiques. N’han desaparegut els correctors ?. Perquè l’assessorament està bé, és com un acompanyament positiu, però corrector curt i ras és el que cal normalment, amb autoritat i poder reals. Dios dies he sentit jo mateix en Toni Cruanyes dir al TN “incloia”, quan em penso que segueix sent “incloïa”, oi ?. Ningú d’apuntador per a en Toni ?
    L’eina de tots aquests professionals, singularment dels escriptors, és la llengua, i no hi ha la més mínima disculpa sobre que no ho facin pulcrament. Com un bomber apagant i rescatant, un metge curant i cosint, un paleta fent una paret dreta. Algú els toleraria el contrari ?
    Altra cosa és que un escriptor/a ho faci malament: ho pagarà venent poc, allà ell/a.
    No els passarà pas, això, als Cabré, Barbal, S. Piñol, Margarit, Moliner, Pàmies,….per sort tanta gent que escriu bé…..
    Acabo: subscric, finalment, la seva reclamació corporativa, tot i haver-s’hi estès tan llargament.
    Gràcies.

    • Els originals (i, posteriorment, els llibres) dels Cabré, Barbal, S. Piñol, Margarit, Moliner, Pàmies… de ben segur que també tenen errors i correccions a fer.

      Els fullets són nombrosos a les impremtes, i la seva feina a vegades és molt difícil de veure (ni utilitzant sis ulls i tres cervells!).
      La feina de corrector és molt ingrata, i no sempre tots els autors són tant agraïts com els autors (molts d’ells professors i mestres de llengua i literatura catalana) d’una revista temàtica d’ensenyament en català.

      Atentament

  3. Hi ha una sèrie de mots frequentíssims que no acabo d’entendre per què un corrector també empra. Entre aquests mots hi ha l’insistents “plantejar” que pot ser substituït per “considerar”.
    “Des del primer moment fins a l’últim”: Del primer moment a l’últim.
    “Fer un cop d’ull”: ultracorrecció per “donar un cop d’ull”.
    “…no és ni fàcil ni ràpid ni senzill”: “…ni fàcil ni prest”.
    “intentar”: tractar de, pretendre, tentar.
    Etcètera.

    Per què no tractem d’anar més enllà dels diccionaris?

    • Quatre coses, Marc:
      Com a corrector que també sóc, em preocupa la miopia a l’hora de distingir les errades fonamentals de les dèries. Per mi una errada fonamental és aquest “se’t traurien les ganes de llegir” (per “et passarien les ganes de llegir”) que algú ha escrit per aquí damunt. I una dèria és que haguem d’escriure “prest”, una paraula que no crec que hagis sentit dir mai a ningú, com a mínim al Principat (ningú que no faci l’empramotaire o el tifa, s’entén, una pràctica altrament molt simpàtica però que no hauria de guiar les decisions d’un corrector). Si tu veus una gran genuïnitat en el “tractar de”, jo, que em dedico a remenar textos grotescament castellanitzats, hi veig més aviat un deix poc propi i em decanto, si més no de tant en tant, per un “mirar de”, i no em passaria pel cap canviar sistemàticament els “intentar”. I algú que encara fos més militant et substituiria l'”últim” que has deixat per “darrer”. I vés a saber què més. Collonades, Marc.
      Jo el que dic és que ens centrem en el gros del conflicte, que t’asseguro que és d’una gravetat estratosfèrica, i no badem tant amb coses com aquestes. Per dir-ho gràficament: hi ha un terratrèmol devastador, ens tens a nosaltres (els correctors) salvant víctimes de la runa com posseïts, que no ens ho acabem, i tu et distreus al setè pis redreçant un quadre de la paret que et sembla que s’ha mogut una mica. No pateixis que quan la terra hagi parat de tremolar ja ens hi distraurem tots, amb el mobiliari.

        • “el que més et plagui”

          Només he llegit fins a “miopia”. Aquesta resposta que fas és sistemàticament la mateixa, la que TOTHOM fa quan es diuen coses com les que he dit. Confons moltes coses. Adéu.

          • -Ajuda’m, que el barco se’ns enfonsa.
            -Que és un vaixell, collons!

            Blub-blub.

      • Ho del ‘plantejar-considerar’ ja ho dius, malament, en l’article de la Mercé Ubach.

  4. Sóc de l’opinió que el corrector no pugui “tocar” res de l’obra literària sense consultar-ho a la persona que l’ha escrit (o a la persona responsable de l’edició). Que el corrector tingui la tasca de fer “coherent” o “fefaent” un text seria donar la raó a un vergonyós article de la Rosa Regàs culpant al corrector de El Periódico per sortir publicat sota la seva signatura que Puig Antich va ser afusellat. A l’extrem oposat hi ha el diàleg entre un aprenent d’auxiliar que va donar compte d’un error de l’autor d’una enciclopèdia d’història a la seva cap (una editora): “-Sra. X: L’autor ha escrit que el senador Casas va ser assassinat per ETA, quan en realitat va ser mort pels Comandos Autonómos Anticapitalistas. Què fem? -Res. Val més no tocar el redactat perquè l’autor és un catedràtic d’universitat amb molt de renom i s’emprenya si li portem la contraria…”.

    Atentament

  5. Qualsevol editor que vulgui ser seriós aspira a editar els seus llibres amb la qualitat més alta possible, de la mateixa manera que un bon constructor (un de bo, no un que vulgui obtenir el màxim de benefici reduint costos i, en conseqüència, reduint la qualitat dels edificis que ven) encarregarà la feina a un bon arquitecte i a uns bons paletes.

    Després poden passar dues coses: que els compradors prefereixin comprar una casa grossa i barateta, però mal feta, o que sàpiguen apreciar que tal constructor fa bé les cases, perquè treballa amb bons arquitectes, bons paletes i bons materials.

    Els correctors som una mica com els paletes: la nostra feina, quan l’arquitecte (l’autor) és bo i els materials (la llengua), també, no té gaire mèrit artístic, i per això no sol sortir el nom dels paletes que fan els grans edificis (les grans obres de literatura). Polim aquí i enrajolem allà (corregim), sota les ordres dels superiors (arquitectes, mestres d’obres, etc.), i quan la feina està feta, busquem una altra obra.

    Si som bons paletes, amb experiència, segurament farem més bé la feina i més de pressa, i els constructors ens aniran fent més encàrrecs. Probablement els més bons cobrarem més (si no s’inunda el mercat de bons paletes o els constructors baixen la qualitat dels seus edificis per maximitzar beneficis i perquè els compradors no exigeixen més qualitat).
    Què passa, en realitat? Que els paletes-correctors sovint ens trobem amb uns plànols de l’arquitecte bastant dolents i uns materials pèssims. No acceptem l’encàrrec? Per una banda la feina és la feina, i el lloguer o la hipoteca s’han de pagar cada mes, i per l’altra la nostra vocació no ens deixa passar que es faci un casa que li caurà a sobre a algú. Parlem amb el constructor i li diem: mira, amb aquests plànols i aquests materials, la casa s’ensorrarà. I el constructor (no sempre es pot trobar feina amb els dos o tres constructors que volen fer les coses bé), ens diu: “Espavila’t! I tens una setmana per aixecar totes les parets!”.

    Llavors et poses a refer els plànols i a treballar amb materials millors, acabes la feina com pots, i potser ho fas prou bé. Queden errors? Sí. Amb les presses la silicona dels banys queda una mica boteruda, però amb el termini que hi havia, és el que hi ha. A sobre, potser l’arquitecte o algú que passa per allà té l’acudit de posar una barbacana a sobre de la porta, i com que ho fa ell, que no és paleta, queda un nyap considerable. Però nosaltres ja no hi podem fer res, perquè la casa ja està acabada i ja no hi treballem.

    I al final de la història, l’arquitecte rep un premi per l’edifici i de tu només se’n recorden quan veuen la silicona boteruda del lavabo i el nyap de sobre de la porta.

  6. Jo també som corrector i, quan tenc molta confiança amb l’autor, li puc fer algun comentari sobre alguna correcció d’estil. Si no hi tenc tanta confiança, em limit a fer les correccions ortogràfiques i gramaticals, i, si fa falta, alguna correcció de lògica. Tret d’això, crec que hi ha tres regles d’or en el món de la correcció que es van abandonant de mica en mica i que hauríem de fer que tornassen a ser regles d’or:

    1) Un corrector té el dret de rebutjar una feina. No pot ser que una correcció doni més feina que una traducció. Si un autor no sap escriure en català i sap escriure en espanyol, que escriga en espanyol, que jo ja li traduiré el text. I li cobraré una traducció, evidentment, no una correcció.

    2) L’autor té el dret i l’obligació de revisar el text que li envia el corrector després de l’última correcció, té el dret d’acceptar o rebutjar les correccions que se li han fet, i és, per tant, el responsable últim del text.

    3) La feina d’un corrector NO és convertir un escriptor dolent en un bon escriptor.