Com? Que hi ha algú que corregeixi?

Un any més, amb la Diada de Sant Jordi, el món dels llibres —l’editorial, en general— ha tornat a bullir com mai. És un d’aquells dies en què sembla que la passió per la lectura és una constant en el nostre petit país i que tothom és un lector voraç i incansable de les grans obres literàries que tenim a l’abast en els infinits prestatges de les llibreries i biblioteques.

En realitat, i em sap greu per si algú pensava tot just el contrari, crec que això no és així, que molt poca gent, per desgràcia, llegeix perquè li agradi i gaudeixi devorant pàgines, perquè s’apassioni assaborint la peculiar olor d’un llibre acabat de sortir d’impremta amb el fi d’evadir-se de l’estrès diari a què l’obsessió pel pas frenètic del temps i la voluntat d’immediatesa ens tenen sotmesos.

Malgrat aquesta reflexió inicial, però, avui no volia parlar exactament d’això, d’aquesta mena d’hipocresia —liderada per rànquings absurds, per cert— que s’observa durant el Sant Jordi i que sembla que s’estén a pas de gegant. No, volia fer una altra reflexió que crec que és pertinent ara que tothom té un llibre a la tauleta de nit que intentarà llegir-se durant les pròximes setmanes o mesos, i en la majoria de casos ja fins al Sant Jordi vinent, res de res.

Us heu plantejat alguna vegada quin és el procés que segueix exactament un llibre abans que el vegeu tot polit i ben enllustrat en un prestatge de la vostra llibreria o biblioteca o a la Rambla de Catalunya en un dia com dissabte passat? Sabeu quanta gent hi participa i quines funcions hi fa cadascú?

Una de les meves principals ocupacions és l’assessorament lingüístic. Seria el terme modern, diguem-ne —i també políticament correcte—, del que antigament sempre s’havia anomenat corrector. La nostra funció és tan necessària i imprescindible com invisible. Deixeu-me que us digui que, sovint, el corrector és tractat com un agent secundari, com algú que fa una feina que no sembla percebuda com a rellevant.

Tanmateix, voldria afirmar rotundament que no és així, sinó més aviat al contrari. Podria omplir centenars i milers de pàgines amb exemples de casos en què un corrector —no necessàriament jo en primera persona, sinó companys de professió que m’han consultat qüestions que els suscitaven certs dubtes— ha millorat infinitament la qualitat de l’obra en què treballava, ja sigui en aspectes estrictament lingüístics —recordo, aquí, les tres paraules màgiques: adequació, coherència i cohesió— o de contingut, tot fent “quadrar” la trama de la història en un punt en què l’autor havia vacil·lat, recomanar algun canvi per donar més versemblança a la narració, etc.

Possiblement tinc massa poc espai per mirar de convèncer segons qui de la importància i la necessitat que sempre hi hagi un corrector al darrere de tota obra susceptible de ser publicada —em consta, diuen les males llengües, que no sempre és així—, però estic segur que els lectors més sensibles em creureu si us dic que això és així. Si algú no en queda convençut que m’ho digui, llavors entrarem —o podríem entrar— amb més detall en el fons del debat.

Ara bé, més enllà de la importància de valorar la nostra feina com crec que caldria, quin tipus de reconeixement tenim els correctors —o potser hauria de dir assessors lingüístics?, ai las!— a l’hora d’avaluar, per dir-ho d’alguna manera, la qualitat d’una obra? La resposta és evident, em sembla: ben sovint, cap ni un! Pot semblar agosarat parlar de la nostra feina en relació amb una hipotètica valoració de la qualitat d’un llibre, però us puc ben assegurar que de vegades nosaltres hi hem ficat cullerada —en el bon sentit de l’expressió— tan intensament que, en alguns casos, quasi que en podríem ser coautors.

De fet, per parlar de reconeixement, en la majoria de casos ja no el tenim ni tan sols en el mateix llibre. Sabeu la pàgina dels crèdits? La que té el famós símbol © en referència a la persona que en té els drets d’autor. Doncs allà, on hi ha el nom de l’autor (i el del traductor, si no és en la llengua original), ben poques editorials hi afegeixen qui n’ha estat el corrector, com si ningú s’hagués passat desenes o centenars d’hores —i no exagero!— intentant corregir alguns aspectes per facilitar l’exercici de llegir al futur lector.

Jo tinc la sort de treballar per a una editorial que sí que té aquest bon costum —i també qui n’ha fet la maquetació, el disseny de la portada, la coordinació, etc.—, però altres editorials per a les quals també treballo no l’han adquirit —perdoneu-me: ja sabeu que es diu el pecat i no el pecador―. Crec que fóra bo replantejar-nos seriosament aquesta qüestió, sobretot pensant en la gran tasca que els assessors lingüístics —ara sí— fem durant tot el procés d’edició d’una obra escrita, sigui literària o no, des del primer pas fins a l’últim, que no és ni fàcil, ni ràpid ni senzill. Sempre som al peu del canó, i és per això que considero que se’ns hauria de valorar més.

No tothom escriu amb la mateixa facilitat. Hi ha qui en sap molt i qui en sap menys, hi ha qui domina millor la llengua i l’ús dels elements lingüístics i també hi ha qui no la domina tant. Però independentment d’això, sempre —insisteixo: sempre; recordeu, aquí, la famosa dita, molt escaient per a la nostra professió, que diu que quatre ulls hi veuen més que dos—, en tots els casos, caldrà que algun expert hi faci un cop d’ull, perquè a tots se’ns escapen errors. I jo m’hi incloc, per descomptat. De fet, aquest article se l’han llegit diverses persones abans de donar-lo per definitiu.¹

Així doncs, i seguint el fil del que deia, vull reivindicar obertament el paper que tenim els filòlegs i lingüistes —sovint vocacional— que ens dediquem a treballar amb la llengua a l’hora de confegir i donar forma a un text que de vegades ens arriba en un estat impublicable i que hem de transformar per tal de convertir-lo en publicable.