Col·lisió frontal

7.08.2012

Quin mal li feia tot! Va veure que tenia un munt de blaus repartits per tot el cos.

Potser tenia una fissura en una costella perquè el cert era que li costava de respirar i notava aquell dolor al pit. No era estrany, amb la topada… un bon cop que s’havia clavat. Ara, que semblava que no tenia res trencat. Ja havia estat de sort, ja, d’accidents d’aquests n’hi ha un munt cada dia. No és d’estranyar, la circulació és caòtica, tothom va amb presses i no mira per on va.  De fet s’ho havia buscat perquè va traspassar per on potser no s’havia de traspassar. Sigui com sigui, havia estat de sort; n’hi ha que acaben a l’hospital amb un braç o una cama trencades, i coses més greus encara. Ni calia anar al metge, total et fa fer una radiografia, et diu que no tens res trencat i et recepta una pomada pels cops; a més a més, no tenia intenció de demanar la baixa.

De fet, sí que li feia mal i li costava una mica de respirar, però era el mínim considerant que havia topat violentament de cara amb la realitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. M’ha agradat molt. Breu, concís, concret, imaginatiu, sorprenent i tan real. Enhorabona, Maria!

  2. Bon relat en què la brevetat és un mèrit. En poques paraules, les justes, s’aconsegueix crear una situació que aboca cap a un final sorprenent.

  3. Breu, determinant. No cal explicar res més perdir un munt de coses.
    Premonitori?. Agost 2013