Cinc adhesius i un Fiat Uno

Agafes un Fiat Uno tronat, li arrenques les matrícules, li enganxes cinc adhesius feixistes seleccionats amb la punta del criteri i et poses a donar voltes a la Rambla de Figueres. Que això sigui un cap de setmana qualsevol del ‘neng de Castefa’ o una obra d’art, amic lector, tan sols depèn de tu i d’en Joan M. Minguet.

Ja fa dies que volta per Núvol una polèmica que primer em vaig mirar amb la mandra que em fan les baralles envers l’art contemporani i després em va encuriosir prou com per assabentar-me de què anava tot plegat. Jo creia que no havia entès l’obra artística, pensava que em mancaven elements de judici i que la cosa no podia ser tan ximple. Al final vaig entendre que ‘Ideologies oscil·latòries’ és una oda a la mandra intel·lectual i al no fotre brot.

La ‘performance’, ‘happening’ o ‘presa de pèl’ de la Núria Güell –executada amb l’ajut d’en Levi Orta, que es veu que això d’arrencar dues matrícules i enganxar cinc adhesius deu ser molt cansat– va ser tractada amb tota la duresa del sentit comú per part del consistori de Figueres. Segons explica la Núria Güell al seu web…

Un coche decorado con motivos fascistas y franquistas se pasearía dando vueltas alrededor de la Rambla de Figueres. El objetivo de nuestro proyecto era provocar la reflexión sobre la vigencia de la ideología franquista y el aumento de las actitudes fascista tanto en las políticas institucionales como en la sociedad civil que, como un fantasma, están presentes en España y Europa. Pero fue censurado por la alcaldía de la cuidad antes de ser inaugurado. Suceso que fue seguido por la prensa nacional y ocasionó un fuerte debate en las redes sociales sobre el uso de los símbolos fascistas, el arte, el espacio público, la censura y la vigencia del franquismo en España.

Gratant una mica més en el seu currículum ensopego amb una conversa amb en Joan M. Minguet. Està en anglès i al peu del text hi trobem un perfil de la Núria Güell (traducció de l’original en anglès):

NÚRIA GÜELL (1981, Girona). Amb un estricte posicionament orientat a crear mecanismes per la dissidència, la feina de la Núria Güell cerca reformular els límits de la legalitat. Detecta els abusos de poder per part de les institucions mitjançant el seu estudi de la legalitat establerta. Els seus projectes es desenvolupen com a tàctiques disruptives en contextos específics en els que s’implica i col·labora amb agents i institucions, creant xarxes multidisciplinàries.

Per si encara no esteu prou ‘epatats’, a la web d’aquesta professional hi trobareu altres accions d’una maduresa intel·lectual equiparable a una trobada adolescent amb quatre litrones i un parell de porros un divendres a la tarda; ho dic per experiència, és clar que jo mai vaig tenir els pebrots de dir-ne art.

Jo potser no hi entenc tant com en Joan M. Minguet però hi ha dues coses que li demano a l’art: solidesa conceptual i bona execució. Una obra pot ser molt senzilla, fins i tot simple, però tenir al darrera una idea-força que la sostingui. És el cas d’Eugenio Merino i propostes com ‘Punching Franco’ que ha merescut una denúncia de la Fundación Francisco Franco feliçment desestimada. Les idees de Merino són molt properes a les de Güell, però mentre el primer les refina i les farceix d’una innegable càrrega simbòlica, la segona no passa, tant en concepte com en execució, d’una bretolada juvenil.

Si del que es tracta és de denunciar ‘las actitudes fascistas tanto en las políticas institucionales como en la sociedad civil que, como un fantasma, están presentes en España y Europa’ –Güell dixit– és molt més recomanable la feina de Lluc Salellas i el seu llibre ‘El franquisme que no marxa’, editat per Edicions Saldonar. Salellas posa colzes, temps i talent en bastir una peça periodística breu, sòbria, però carregada de raó que faria enrojolar els hereus d’algunes de les nostres millors famílies, si es dignessin a llegir-lo.

A la Núria Güell li manca el talent d’Eugenio Merino, la capacitat de treball de Lluc Salellas i la profunditat conceptual que exigeixen els temes complexos. En un camp com el de la denúncia del totalitarisme en què tants han excel·lit tant des de fa tant de temps proposar un nyap com ‘Ideologies oscil·latòries’ és un insult a la intel·ligència i un atracament a l’erari públic.

Senyor Joan M. Minguet, l’art contemporani corre el risc d’implosionar conceptualment de tant mirar-se el melic. L’art contemporani pot ser senzill o complex, molts estem prou il·lustrats com per saber fer una prudent passa enrere quan no l’entenem, però també sabem detectar una simple presa de pèl. Faci el favor de baixar del burro i deixar de posar-se en evidència, tinc entès que la ‘Merda d’Artista’ era una altra cosa.