Alexandra Benvenuti

Alexandra Benvenuti

Llibretera de La Piccola, llibreria especialitzada en llibre italià, situada a la Plaça Sant Vicenç de Sarrià, 2.

Cèlia Suñol, anecdotari familiar

A casa sempre he sentit parlar de la Cèlia Suñol: era germana de la meva besàvia, d’una família molt unida, on les dones predominaven.

A casa sempre he sentit parlar de la Cèlia Suñol: era germana de la meva besàvia, d’una família molt unida, on les dones predominaven.

Per a nosaltres era, i segueix sent, la tia Cèlia. De petita havia anat més d’un cop de visita a casa seva. Ella ja era molt gran. I cega. Això em va impactar. La recordo, vagament, asseguda en una butaca al costat d’una finestra, fent tertúlia amb les altres visites.

Amb sorpresa, fa cosa d’un mes, vaig rebre una trucada d’una meva amiga molt pròxima preguntant-me si la meva àvia tenia una parenta novel·lista… No la vaig deixar acabar i de seguida vaig exclamar: “La tia Cèlia!”. Sí, era ella. Doncs bé, m’anunciava que Adesiara estava reeditant la seva novel·la, Primera part. Quina il·lusió!

Recordo la primera edició, recordo la prestatgeria de casa els avis on es guardava, recordo la meva àvia parlant-ne i explicant mil anècdotes de la família. Recordo una foto de la Cèlia de petita amb les seves germanes que em va marcar molt, sent font d’inspiració de contes inacabables de la meva infantesa.

D’esquerra a dreta: Cèlia, Hortènsia, Antònia i Rosa Suñol

La casualitat va voler que poc abans de l’estiu vaig estar buscant documentació sobre el pare de la Cèlia, l’Anton Suñol i Pla, un personatge que m’interessa moltíssim i que quan tingui temps m’agradaria rescatar de l’anonimat. Una mica com el que estan fent ara els amics de l’editorial Adesiara amb la tia Cèlia.

L’Anton Suñol va ser president de la Unió Catalanista (1897) i un dels fundadors de la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), formació que més tard abandonà, i intentà constituir una Esquerra Catalanista amb Antoni Rovira i Virgili.

Diputat Provincial per Barcelona (1909), tirà endavant, juntament amb  Manuel Folguera, la primera iniciativa per al reconeixement oficial del català (1910) i signà la proposta de constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1911).Entre moltes altres activitats dins del moviment catalanista, també va ser vicepresident de l’Ateneu Barcelonès (1908-1910).

Home avançat, en una època en què l’escolarització femenina era escassa, va voler que les seves filles estudiessin a les Escoles Franceses, i les dues petites, la Cèlia i la Rosa, també a l’Escola Nord-americana. Sempre he sentit dir que a taula les feia conversar en francès o en anglès segons els dies de la setmana.

Aquest background segur que va influir en la Cèlia, que sempre va tenir claríssim que el català era l’idioma en el qual havia d’escriure, tot i ser una dona moderna, oberta al món i a la cultura internacional.

Una persona forta, molt culta i d’una extraordinària generositat. Així defineixen la Cèlia tots aquells amb qui n’he parlat.

Forta. Ho va demostrar afrontant una vida dura, marcada per la mort dels pares de ben jove; per la tuberculosi que la va afectar a ella, al seu primer marit i al seu fill; per la mort dels dos marits; per la guerra i les dificultats econòmiques; per la ceguesa durant els seus últims anys.

Culta. L’educació que va rebre va ser un bagatge important de la seva existència, així com la participació a la vida cultural catalana des de primera línia.Als anys 30 va treballar al Departament de Cultura de la Generalitat amb Melcior Font, secretari de Ventura Gassol, i va entrar en contacte amb tota la intelligentsia catalana del moment: Carles Riba, Marià Manent (que era cosí seu per part de mare), Frederic Rahola, Maurici Serrahima, entre molts altres. Abans de la guerra també havia format part de la Colla de Sabadell —impulsora d’accions trencadores i plenes d’humor— amb Joan Oliver, els germans Trabal i Armand Obiols.

Generosa. Intentava ajudar tothom que ho necessitava. Un parell d’exemples. El meu avi sempre li estarà agraït: l’any 1947, abans de casar-se amb l’àvia, el va acollir uns mesos a la seva casa de l’Ametlla del Vallès per recuperar-se d’una malaltia. El fill de la Cèlia, en Ton Hansen, que aleshores tenia aproximadament la mateixa edat que l’avi, també estava malalt, i l’avi encara recorda les llargues converses que tots dos mantenien ajaguts en dues hamaques del jardí.Anys després, quan l’àvia estava embarassada i tenia pèrdues, la Cèlia també la va acollir a casa seva fins que es va recuperar. Sempre molt propera, es va estimar molt tots els nebots.

Cèlia Suñol amb Alexandre Colominas i Rosa Bassols a l'esquerra (Arxiu Colomines)

Per sort avui la podrem tornar a descobrir a través de les pàgines de la seva novel·la autobiogràfica, que tornen a veure la llum després de tants anys d’injust oblit.

P.D. Una darrera anècdota sobre el cognom “Suñol”: l’àvia sempre explicava que l’Anton Suñol hauria volgut canviar la ñ per la ny, però com que van sobreviure-li només quatre noies dels dotze fills que va tenir, el cognom s’hauria acabat perdent, i per això no ho va fer.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació