Cau Bononad

19.11.2014

Així, com si el llibre fos un lloc secret i amagat. Bononad cau, diu. I la seua caiguda pren la forma d’una cascada de catacresis (ai, què voleu, tireu si cal mà de manuals de retòrica o de la viquipèdia!) D’una cataracta de catacresis també, perquè què hi ha —estupideses cupidioses a banda— que siga més cec que el dolor?

Dino Valls. De Profundis. 1989

Dino Valls. De Profundis. 1989

O, en realitat, com ens mostra aquest mestre dels mots, qui som cecs som nosaltres, cecs i muts com epitafis, prosopopeies parlants des de la tomba on jaurem: parlant només això, la c de cataracta, un quequeig que és l’única manera d’intentar expressar l’inexpressable, tasca suprema i única de la poesia —i de l’assaig, si no l’és el de la literatura en general—. Perquè el dolor, aquesta ferum de la mort, del ser encara viu però corcat, no només es intransferible, sinó que resulta inexpressable si no ens posem en el lloc de l’altre (no d’un altre siga qui siga, al seu lloc, sinó d’allò altre que és la mortalitat). Per això, com a lectors, ens posem en el lloc de Bononad, al seu llibre-cau, el d’un Bononad que cau (com el seu nom de fonts) i que cou, que ens cou perquè a ell li cou i només pot expressar-ho expressant amb destral i bisturí la fascinant incapacitat del llenguatge per a expressar-ho, per a ser una eina transparent, quan el llenguatge, com sabem i tendim a oblidar, és la nostra alteritat absoluta, com la materialitat —o mortalitat— del nostre cos. Un cos, és clar, que és també el de la lletra.

Bononad cau, i nosaltres amb ell, i ens adonem que som això, la caiguda que no podrem dir, que només podrem cridar o balbucejar, la dolorosa lucidesa de saber que el sentit, ai las, no existeix, només s’imita, i encara amb el fang d’uns mots que mai no podran precisar-lo, determinar-lo ni encara menys tancar-lo.

Per això la Bua del Bononad caigut és un d’aquells textos que fan el que diuen, que parlen d’allò que són, des de la magnífica coberta de Dino Valls fins a la mena d’epíleg en què el jo narrador esdevé (ex)futbolista amb un esquinç de turmell o de cervell, passant per un escruixidor relat del dolor del germà, de l’altre que és gairebé com el jo i com que no ho és cou el seu dolor com sols pot dolorejar allò inassolible.

Ho voleu en una frase, jívaros del tuit? Doncs ací ho teniu, en paraules del red(estr)uctor de mots Bononad: “Aquestes històries són històries sobre l’egonia física, i són sobre l’acte mateix de contar-les”. Paul de Man no ho hauria dit més bé. Perquè, no és cert, també empíricament, que l’ego només existeix com a manca, com a construcció sorgida del dolor de la solitud, que ens fa ser jo i delerar-los per eixir-ne, tal com voldríem sortir quan el cuc d’una fractura o d’un cranc ens roseguen els ossos? Perquè, i això no sé si és cert empíricament, però a mi se m’imposa amb la claredat d’un colp, amb aquest llibre es fa inqüestionable que Bononad, decididament, és un altre, un d’encauat; en concret, el Palàcios de la nostra generació.