Catàstrofe?

2.09.2012

“Això caurà qualsevol dia!”. La Clara no s’havia cansat de repetir-ho. Era la veu de l’experiència en aquella casa. Les seves paraules, però, lluny de provocar angoixa, atiaven el foc d’un repte més que temptador. Sempre llançava els advertiments amb la vista fixada a la pantalla, cosa que li donava un cert aire de suficiència. L’ordinador l’apassionava i l’absorbia fins al punt que sovint era algú altre qui li havia de tancar l’aparell perquè plegués.

Aquella tarda, les sirenes no paraven de sonar. Niii no niii no. Quin xiscle tan insistent, tan agut. Feia posar la pell de gallina. La Bibiana no donava l’abast a coordinar tot el personal mèdic que havia aconseguit reunir. Alguns anaven ben uniformats, amb la bata blanca, mentre d’altres portaven roba de carrer, com si els hagués enganxat just en el moment de marxar cap a casa. Fins i tot n’hi havia una que, embolicada amb gorra, guants i bufanda, semblava no haver-se adonat de l’arribada del bon temps. “Tant se val! Avui els necessito tots!”, es justificava la Bibiana. Sabia que era impossible muntar un dispositiu perfecte. Amb tot, li recava de no tenir més ambulàncies. Per socórrer tots i cadascun dels ferits s’havia vist obligada a convertir dos furgons policials en vehicles sanitaris.

En Pau s’ho mirava palplantat, desolat, confós. No gosava creure el que veia a través d’uns ulls entelats pel plor. Després de tantes hores de treball frenètic, ara només quedava la base. El miratge de glòria eterna s’havia esfumat. Prou que l’havia avisat la Clara, però ell s’havia tapat les orelles per no sentir-la.

Mentre havia durat l’obsessió del seu amic de l’ànima, la Bruna no se n’havia separat ni un instant. Per això, n’havia presenciat cadascun dels impulsos creadors, que recordaven els d’un savi boig. De fet, aquell edifici reflectia l’estat d’ànim del projectista com poques vegades s’ha vist. La primera planta era un niu de pilars, resultat d’un dia espès. En canvi, la quarta suportava el pis superior només amb tres pilars disposats estratègicament, com en els excepcionals dies en què tot es veu clar. Més amunt, a mesura que en Pau s’havia deixat anar, ja no es distingia una planta de l’altra; el caos havia esdevingut norma. Les escales s’interrompien de cop i volta. Els voladius apareixien en posicions insospitades. L’interior i l’exterior es confonien. En d’altres circumstàncies, l’edifici s’hauria declarat inhabitable. En aquest cas, però, els dos amics havien assistit satisfets a la inauguració de tal construcció.

La catàstrofe havia arribat poc després de l’estrena. Ara la mare intentava pal·liar-ne els efectes. “No ploris… Demà en començarem un altre que serà encara més alt!”. Ho deia amb suavitat, mentre anava posant a la caixa l’escampall de peces de Lego. A la Bibiana ja li quedaven pocs ninots de Playmobil per guarir. Des de l’altre costat de la sala, la Clara acabava de remugar un “Té, Pau” sense moure el cul del sofà, tot estirant el braç per acostar-li una peça diminuta que havia anat a parar entre les tecles del portàtil.

Un daltabaix d’aquestes característiques no podia deixar indiferent a la Bruna, que observava l’escena amb atenció, com sempre al costat d’en Pau, sense parar de remenar la cua. Vés a saber si es feia el càrrec que les seves corregudes havien causat un bon disgust al nen de la casa.