Castellufos

Al meu entendre, una hipòtesi plausible de l’origen de catalufo seria el seu equivalent castellufo, que sospito que data de més antic. On apareix castellufo? A Maó. Així és com s’anomenen –o s’anomenaven, desconec si perdura- els habitants des Castell, la població que va néixer a l’entorn d’una força. A un cop de roc de Maó. Si mai s’hi arriben, els aconsello llogar-hi una barca i entrar a Maó per mar. S’adonaran de com n’és d’inexpugnable, Maó. Ara, Maó-Mahón. Com Vitoria-Gasteiz. La distància entre Maó i Mahón podria dur a molts turistes a error i no entendre que han arribat a Menorca. Tot i que Maó-Mahón, ben mirat, sembla un topònim de la Polinèsia.

Una força és una manera antiga de dir una fortalesa, una plaça fortificada. Intueixo que l’expressió a la força, els pengen juga amb el doble sentit de força. Això és, encara que no vulguin, hauran de passar per l’adreçador o la forca, en el cas dels penjats de la Força. Per això, quan algú et diu “A la força, els pengen”, t’està dient que t’hi posis com t’hi posis, s’acabarà imposant allò que no desitges. Feia temps que tenia ganes de dir-ho, ja em disculparan la marrada. Si no ho explico aquí, encara ho hauria acabat explicant per la megafonia del Caprabo.

Però no ens distraguem. Es Castell, a Menorca, és la fortificació arran de Maó, reblerta de militars castellans des del 1802 (i abans del 1715, també) i castellufa va ser una manera despectiva dels maonesos d’anomenar el militarot, funcionari o qualsevol altre ciutadà del regne d’Espanya que vivia as Castell. Parla castellufa, deien (i continuen dient, tot apunta), en el sentit que tothom pot deduir: parla castellà. D’aquí, castellufa es convertiria en una manera de designar el militarot, funcionari o altres paisans d’aquests: un castellufa, uns castellufes. Els maonesos ens sabran aclarir si és vigent actualment o no.

El Diccionari Alcover diu:

CASTELLUFA m. i f.
Nom satíric que els maonesos donen als habitants d’Es Castell o Villacarlos.
Etim.: de castellà, amb afegitó final pres de llufa «ventositat». És freqüent dir «parla castellufo» en lloc de «parla castellà» (Men.).

Però observo que castellufa, en tots dos sentits, idioma i individu, és viu en moltes publicacions impreses a Mallorca. Fins i tot un seguidor mallorquí de l’Athletic de Madrid es fa dir Castellufa. Amb tot l’orgull matalasser i castellufo.

De castellufa al masculí castellufo, el pas és evident. Amb una presència forta a les Balears, la paraula deuria passar a Catalunya. És cert que en una peça de teatre de 1869 de Vidal i Valenciano, vilafranquí, hi apareix: “parla castellufa” (el rector, deu referir-se a aquella norma que feia que els rectors haguessin de fer el semó en castellà). Però diria que ve de les Illes.

Catalufa, catalufo, seria, doncs, una paraula sorgida a partir de castellufa.

Arran de l’enrenou provocat per la piulada de Marina Pibernat, que es presentava a les municipals de Girona per IC-EUiA, penso que se n’ha fet un gra massa. Si ens diuen catalufos, tampoc no cal que ens esquinçem el xandall. Deixant de votar-la n’hi havia ben bé prou. Per això els partits de la seva candidatura, la d’IC-EUiA, l’han enviat cap a casa. Perquè els restava vots. Tots els candidats una mica desperts saben prou bé que la grolleria i l’estupidesa anticatalana els resta vots. Per això quan els polítics madrilenys vénen a Catalunya sempre diuen allò de “Me encanta el catalán, me encanta Espriu”. No falla. I ve de lluny. Ja ho deia el comte-duc d’Olivares, “Me encanta el Rector de Vallfogona”.