Carta per a Marta Carrasco

Heu llegit la carta de Marta Carrasco a un jove artista? No apareix la paraula queixa ni una sola vegada. Com deia Marilia Samper, els creadors de veritat només estan per allò seu, treballant. Amb el seu darrer treball, B. Flowers, Marta Carrasco ha tornat a fer una obra només a l’abast de les grans artistes. Creadora, com és, d’un llenguatge propi, d’un univers precís, d’imatges impactants plenes de significats i, el deix, final i ineludible d’haver estat testimoni d’una gran obra.

Tots els diaris i suplements culturals del país, el grans crítics i la televisió, la nostra, han ofert reportatges sobre la gran qualitat artística de Marta Carrasco. Fa poc que parlàvem a Núvol de pirateig… doncs ella també és piratejada, he vist i revist mil recursos originaris seus en moltes altres obres.

Tothom, doncs, ha celebrat el seu darrer treball, però el que no es diu i crec que val la pena que se sàpiga, és que Marta Carrasco ha hagut de demanar un crèdit personal per poder-lo dur a terme. Uns diners que la creadora ha necessitat, directament, per pagar els sous de l’equip que treballa per ella, un equip de primera línia disposat a fer-ho a un preu molt més baix del que li tocaria.

Aquesta situació sembla pròpia d’algú que comença, que ha d’arriscar i demostrar alguna cosa. Però es que estem parlant de Marta Carrasco. El bo i millor de la dansa-teatre catalana, estem parlant d’una senyora que ha guanyat el Premi Nacional de Dansa, amb un munt de premis Max i és reconeguda internacionalment amb una trentena de premis.

Potser valdria la pena revisar la política cultural d’aquest país. No hi ha estructures d’estat més importants que defensar la nostra cultura.  Alguna cosa no va bé quan artistes d’aquest nivell han, directament, de lluitar en un constant partir de zero. Algú recorda el cinema de Marta Balletbò amb obres del nivell de Sevigné? Ja fa temps que no en sabem res, s’ha retirat totalment del cinema, sense dubte cansada d’haver de lluitar, sense guanyar, per poder fer cada pel·lícula. La seva retirada, per mi, ha estat la més dolorosa, perquè l’ha feta en silenci, sense queixes ni anunciar-la, i així, sense cap clam, hem perdut part del millor cinema que es feia en aquest país.

Però tot i que el panorama és força desolador, no podem instal·lar-nos en la queixa, només podem treballar en allò que creiem per tal de viure la vida que ens sembla que mereix ser viscuda. Ja no sé si la inspiració, però que les llàgrimes ens agafin treballant.