Carles Fontserè, ni heroi ni nazi

1.12.2016

Guardo un mal record del desenllaç de la meva amistat amb Carles Fontserè, i amb Terry Broch, la seva esposa. Per això  fins ara no m’havia decidit a escriure res sobre el presumpte filonazisme del personatge, tot i que algunes persones –i sobretot, Assumpció Maresma— m’ho havien demanat.  La història que explicaré és una història trista on quasi ningú no queda bé –probablement, jo tampoc— però ara que la polèmica ha tornat a revifar potser és el moment d’explicar-la.

Carles Fontserè | Foto: Manel Lladó.

Carles Fontserè | Foto: Manel Lladó.

Vaig conèixer en Fontserè i la Terry l’any 1977 arran de la publicació del llibre Carteles de la República y la guerra civil del qual n’eren autors Jaume Miravitlles, Josep Termes i ell mateix. Crec recordar que per primera vegada el tema del cartellisme republicà era objecte d’un llibre. Ell, en Carles, hi devia posar alguns dels seus cartells i, probablement, també algun text.  El va publicar  l’editorial La Gaya Ciència que havia creat i dirigia Rosa Regàs.   Vaig entrevistar en Fontserè un dia que va baixar, des de Porqueres, a Barcelona. Em va impressionar la seva barba, la seva vehemència i la manera directa com tractava els problemes. Em va explicar que com que l’editora li donava allargues a l’hora de pagar-li ell havia anat al seu despatx i havia tirat una cadira o una taula enlaire.  Després, vaig pujar un dia a Porqueres, em va ensenyar les dues masies que havia comprat  i que estava acabant de reformar –amb els milers de fotografies que hi guardava–  i vaig quedar extasiat. En Carles era un personatge d’una peça, i la Terry cuinava, al meu criteri, de meravella. De seguida vaig saber que havien invertit tots els seus estalvis en la compra i l’arranjament de les dues cases i que se sentien decebuts perquè ell no trobava feina i quan la trobava no li pagaven o li pagaven tard i malament.

La situació econòmica d’en Fontserè i la Terry era cada vegada més precària i em constava que s’havien venut una premsa d’un notable valor.  M’imagino que estaven disposats a vendre el que fos necessari per sobreviure. I no cal oblidar que ni ell ni ella havien perdut els seus  contactes als Estats Units. No era gens desenraonat  imaginar que l’extraordinària col·lecció de fotografies d’en Carles podia trobar, en alguna de les universitats o centres museístics d’aquell país, un comprador generós. En el primer govern Pujol vaig treballar de cap de gabinet del conseller Max Cahner.  En un moment donat, vaig parlar amb Cahner de la  necessitat d’assegurar la permanència del patrimoni cultural dels Fontserè a casa nostra.  El conseller va pujar un dia a Porqueres i va quedar-ne convençut. En Joan Saqués, en aquell moment Cap dels Serveis Territorials del Departament de Cultura a Girona, es va ocupar de tirar endavant  els tràmits corresponents.  El resultat final va ser que el Departament va quedar propietari de totes les obres a canvi d’un vitalici per a en Carles, que la Terry continuaria cobrant si ell desapareixia primer.

Assegurada la tranquil·litat econòmica de la parella, en Carles es va poder dedicar de ple a un vell projecte fins aleshores irrealitzable: la redacció d’un llibre que expliqués el fenomen del cartellisme a la Catalunya de la II República i de la guerra civil. El llibre es va titular Memòries d’un cartellista català (1931-1939) i ho són, unes memòries, però també una crònica exhaustiva de l’evolució del cartellisme durant aquells anys i del paper que hi van jugar els seus protagonistes més destacats.  En Fontserè era un home que sabia escriure i que tenia una obsessió per l’exactitud de les dades, dates i activitats dels personatges que formaven part de la història que explicava.  Per això, durant els anys en què va durar la redacció del llibre sovint consultava arxius i biblioteques, inclosa  la Nacional de París. A França hi vivia el seu amic Antoni Clavé a qui sovint trucava o visitava potser per ratificar o rectificar una simple dada. El resultat d’aquesta recerca obsessiva és el llibre esmentat, de consulta indispensable per a tots aquells ciutadans que vulguin conèixer en què va consistir el cartellisme català d’aquella època.  Tal com passaria amb el segon volum –l’objecte de la polèmica actual— aquest primer llibre  també va aixecar recels. No era per les dades que incloïa sinó per algunes de les opinions que Fontserè hi manifestava. I, en concret, per la seva reacció davant la crema d’esglésies a Barcelona els primers dies de la guerra civil. “Amb aquell acte de fe revolucionari  –escriu a la pàgina 193— es revivia l’ancestral cerimònia del ritu precristià a Moloc, tan esplèndidament evocat en el Salammbô de Gustave Flaubert. Un ritual insurgent que un profund teòleg jesuïta alemany podria qualificar d’ autènticament religiós.  Vaig sentir-me solidari amb aquells desconeguts iconoclastes”.

L’èxit d’aquest primer volum va ser indiscutible i Carles Fontserè va passar a ser un personatge més o menys públic sempre dins els límits de la popularitat propis de la literatura catalana.  El llibre es va publicar el 1995 i no devia passar gaire temps abans que els responsables de l’Editorial Proa –crec que el director literari era, en aquell moment, l’Oriol Izquierdo— i en Fontserè arribessin a un acord per a la publicació d’un segon volum de memòries. Aquest cop  en Carles escriuria les seves vivències a França durant la II Guerra Mundial com a refugiat espanyol. Ell s’hi va posar amb la seva habitual energia.  La tesi del llibre era simple: els francesos l’havien tractat molt malament; els alemanys, l’havien tractat bé.  Els alemanys havien entrat a París sense disparar ni un sol tret i, passat el caos de l’èxode inicial, la majoria de la població parisenca s’havia adaptat sense gaires problemes a la nova situació. Per la seva banda, els ocupants havien procurat  no irritar gaire els parisencs i per això els teatres i els cinemes van tornar a funcionar de seguida.  Sartre estrenava les seves obres i Simone de Beauvoir col·laborava amb Radio Vichy –això darrer no ho diu Fontserè sinó Michel Winock a les pàgines 615 i 616 del seu monumental llibre El siglo de los intelectuales–.  La situació va canviar després que Alemanya comencés la invasió de Rússia, de la batalla d’Stalingrad i, sobretot, després que Alemanya instituís, per als homes francesos, el Servei del Treball Obligatori, l’any 1943.  Tot això ara és una realitat reconeguda però, en aquells moments, finals del segle passat, no ho era tant.  Tot just el 1974, el cineasta Louis Malle, en  la seva pel·lícula Lacombe Lucien, havia qüestionat la versió oficial de la Resistència francesa enfront del nazisme.

Per tombar la versió diguem-ne oficial del que havia passat a França, i especialment a París, durant l’ocupació alemanya n’hi hauria hagut prou en què en Carles expliqués la seva experiència, i el que ell havia vist.  En general, la població francesa –i els polítics francesos— no havien tractat gens bé els refugiats espanyols, milers dels quals havien anat a parar a improvisades instal·lacions a les platges del Rosselló. (Entre ells, per cert, el meu pare).  Fontserè era un ciutadà amb ofici, capaç de guanyar-se la vida però això no li servia de res cada vegada que era detingut quan aconseguia escapar-se del camp.  Per a ell, l’entrada de l’exèrcit alemany a París va suposar una autèntica alliberació. És políticament incorrecte haver d’admetre-ho però ell ho va viure així.  I sí, ell i el seu amic Clavé van col·laborar a la revista La Gerbe, promoguda i dirigida pels ocupants alemanys. El director efectiu d’aquesta revista, Eitel Moellhausen, va impedir que la mare d’en Fontserè anés a parar a un camp de concentració –quan ella havia aconseguit arribar a París fugint d’Espanya— i va ajudar el seu germà en una situació semblant. És lògic que en Carles Fontserè li estigués agraït.

Els problemes comencen quan en Fontserè converteix la seva experiència personal en una reflexió general sobre la II Guerra i les seves causes. És aquí on les seves opinions grinyolen. Grinyolaven  i espantaven la Terry, una persona molt més analítica que obsessiva.  La Terry estava  molt preocupada pel caient que anava adquirint el llibre. I no recordo si em va fer arribar les pàgines que ella considerava més polèmiques o bé una còpia de l’original sencer. Em va dir m’ho llegís i que, si us plau, li digués a en Carles a través d’ella què em semblava tot plegat. Més que la col·laboració a La Gerbe –que potser  no acabava de calibrar en tota la seva importància— jo estava sorprès, i contrariat, pel que en Fontserè deia de Roosevelt i pel que no deia de la persecució als jueus. Fontserè denigrava Roosevelt i l’arribava a fer responsable de l’esclat de la II Guerra amb l’argument que el seu objectiu era dinamitar l’imparable progrés, que podia derivar en hegemonia, d’Alemanya. També venia a dir que ni Roosevelt ni els  britànics havien fet res per socórrer la població jueva tot i que sabien –des de molts abans de 1940– el destí que Hitler li reservava.  Naturalment,  jo no estava gens d’acord amb aquests punts de vista –que amagaven una exculpació de la política alemanya— i així li vaig fer veure a la Terry. I així ho vaig dir en l’acte de presentació del llibre a la premsa, a finals del 1999.  El llibre es titula Un exiliat de tercera. A París durant la Segona Guerra Mundial i l’acte de presentació es va celebrar  crec que al restaurant de l’aleshores Hotel Calderón, a la Rambla Catalunya, molt a prop de la Casa Garriga i Nogués, aleshores seu del grup editorial Enciclopèdia Catalana.

Vaig parlar abans de començar a dinar i em va semblar que feia un elogi general de l’obra amb unes crítiques concretes centrades en els punts que ja he esmentat.  En Fontserè, però, no ho va entendre així.  Va encaixar molt malament les meves paraules i, de fet, a mig dinar va dir que no es trobava bé.  A la sortida, l’Isidor Cònsul, que feia poc que havia estat nomenat director literari de Proa, em va dir: “Si tu et dius amic d’en Fontserè, com deuen ser els seus enemics!” i al cap de poques setmanes va organitzar una segona presentació –a la Pedrera, em sembla— en la qual van prendre-hi part Daniel Giralt Miracle i suposo que el mateix Cònsul. Jo no hi vaig ser convidat. En Carles i la Terry van trencar tota relació amb mi.  Sé que, després de la seva mort, en Carles Fontserè va rebre un homenatge oficial i públic.  Ho sé pel que en van dir els mitjans de comunicació.  També sé que hi va haver una mena d’Any Fontserè amb un comissari i tot.  Ningú, però, me’n va parlar mai  tot i que la meva implicació en la vida i obra de Carles Fontserè era fàcilment rastrejable.  Ell és un dels personatges que formen part del meu llibre Dau daus, un conjunt de retrats literaris que van tenir la sort de guanyar el Premi Joan Fuster l’any 1991 i posteriorment el Premi Nacional d’Assaig. I per bé o per mal el meu nom figura també a l’última pàgina del segon volum de les memòries de les seves Memòries. L’esment diu:  “He escrit aquest volum gràcies a l’encoratjament que en el seu moment van donar-me Josep Benet i Agustí Pons”.

Per acabar, vull manifestar que al meu entendre en Carles Fontserè no va ser ni un resistent ni un filo-nazi.    La seva col·laboració amb les autoritats d’ocupació alemanyes és directament conseqüència del mal tracte que va rebre dels francesos –o de les autoritats franceses–.  I per això aquesta col·laboració no té res a veure amb la de determinats escriptors –Drieu la Rochelle, Celine,  Brasillach— que van acabar en el feixisme després d’una elaborada evolució intel·lectual.  Aquest no és el cas de Fontserè. Carles Fontserè és el mateix personatge quan dibuixa el cartell FAI—Llibertat; quan és a punt de ser afusellat pels dirigents de les Brigades Internacionals;  quan col·labora amb  “La Gerbe”;  i, després, als Estats Units, quan treballa al costat de Cantinflas –que no tenia res de feixista— i de Dalí.  A Carles Fontserè jo el veig, sobretot, com un supervivent;  un supervivent que, a la França ocupada, es va rebel·lar contra el paper de perdedor que li reservava la història encara que fos a costa d’anar més enllà del que molts poden considerar moralment admissible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Un relat molt ponderat de la teva relació amb Fontseré. I amb la conclusió final crec que dónes la imatge amb clarobscurs del personatge. Deia Teresa de Jesús que els grans defectes van acompanyats de grans virtuts. Potser la feina de tota una vida és anar llimant els defectes, però no es pot demanar que es faci, és l’opció personal i a vegades ens sembla que això no és tan important com deixar una obra.

  2. Celebro molt la publicació d’aquest important assaig que es basa en la prolongada amistat de l’autor amb en Fontserè. Trobo especialment significativa l’explicació que ofereix de com aquella amistat va acabar en el moment que, a la presentació d’Un exiliat de tercera, l’autor va qüestionar la versió que proclamava Fontserè dels papers jugats pel nazisme i pels aliats a la Segona Guerra Mundial.
    Precisament per això, trobo estrany que Agustí Pons mantingui que Fontserè no va ser un filo-nazi. Diu que “La seva col·laboració amb les autoritats d’ocupació alemanyes és directament conseqüència del mal tracte que va rebre dels francesos –o de les autoritats franceses–.” Però Fontserè deixa ben clar que va considerar que els nazis eren “els meus” abans fins i tot que arribessin a ocupar París.
    És cert que no dona indicis de com i quan es va convertir en admirador del projecte hitlerià de crear una Europa unida pel nazisme, però aquesta admiració s’expressa repetidament al llarg d’Un exiliat de tercera, un llibre que acabà de redactar l’any 1998. Per tant, no el trobo tan diferent d’escriptors com ara Drieu la Rochelle, Celine o Brasillach, de qui, diu Pons, que “van acabar en el feixisme després d’una elaborada evolució intel·lectual”. En el cas de Fontserè, l’evolució intel·lectual pot haver estat elaborada, o no: el fet és que li va durar tot el llarg de la seva llarga vida.
    Amb tota la raó, Pons comenta el caràcter de supervivent que va demostrar Fontserè en les circumstàncies ben diferents que va viure. Si ens limitem a seguir només el seu cartellisme, veiem que comença, els anys 1932-33, fent cartells anti-marxistes i pro-catòlics per al partit ‘Dreta de Catalunya’; que, per a les eleccions de febrer del 1936, en fa per al ‘Front Català d’Ordre’ (incloent-hi un que porta l’eslògan ‘Obreros. El triumfo de la Esquerra sería nuestra miseria’); que el 19 de juliol del ’36 comença la seva etapa com a cartellista de la República en guerra; que, a París el 1940, comença la seva col·laboració amb La Gerbe; i que, al cap de poc de l’Alliberació de París (que ell descriu dient que “per a mi foren uns dels [dies] més repulsius i odiosos de la meva vida”) se li van encarregar cartells sobre la reconstrucció de la França de la postguerra.
    En fi, mentre va ser, efectivament, capaç d’adaptar-se a circumstàncies molt diverses, el seu filo-nazisme (i antisemitisme) sembla haver estat un constant. L’assaig d’Agustí Pons ho deixa més que claríssim.

    • Pel que he entès, la causa de la rancúnia d’en Fonserè envers França fou el maltracte rebut per part del govern francès, quan s’hi va haver de refugiar amb la seva mare.
      Sense anar gaire lluny, a Catalunya durant la guerra civil hi vam tenir la gran fàbrica de franquistes que va ser la FAI. Tema tabú que se n’ha parlat molt poc, però d’una gran importància, ja que va ser una de els causes per la qual vam perdre la guerra.
      Conec el cas d’un home, traspassat fa poc, que gràcies a la FAI estava a favor d’en Franco i en democràcia sempre va votar el PP. Era franquista per raons ideològiques i de classe? No. La causa va ser el maltracte que va rebre la seva mare (obrera d’una fàbrica amb un sou míser) per part dels faieros que se li quedaven part del sou, i l’assassinat d’un amic perquè no va saludar a un comandant de la FAI. Salvant les distàncies, penso que el que li va passar a en Fontserè i aquest senyor tenen una base comuna.
      També podria explicar altres vivències per part de familiars del bàndol republicà, però no m’allargaré (en aquests casos no es van fer franquistes).
      En resum, a vegades hi ha vivències personals que emocionalment són tan fortes que no s’arriben a superar mai. I això afecta a la persona, i fa que adquireixi una actitud en la qual no hi ha raó ni arguments que els facin canviar d’idea ni de postura.

  3. Benvolgut Agustí,

    Gràcies per aquest article tan ben documental i on es pot treure l’aigua clara sobre la personalitat d’en Carles Fontseré: polièdrica i amb una llengua tan esmolada com el seu geni creatiu.
    Quan fa molts anys vaig veure una exposició de les seves forografies sobre Nova York vaig quedar molt impressionat de la seva gran habilitat creativa. Gràcies Agustí per haver contribuït a salvar el seu llegat artístic per al futur dels catalans. Uns catalans que es agrada molt autofregal·lar-nos en les nostres pròpies misèries. Fixeu-nos sinó en tractament que s’ha fet del paper de Picasso en relació a l’ocupació alemanya de París i que el sembla que volem donar a Fontseré.
    La diferència és que en Carles Fontseré va voler explicitar legítimament unes opinions sobre el paper dels francesos a la segona guerra mundial que es contradiuen amb el “relat oficial” que ha triomfat i que ens ve a dir que tots els francesos van ajudar als exiliats espanyols i catalans i que eren de la resistència.
    Tisner em va explicar personalment que ho va passar molt malament al camp de concentració de la Catalunya Nord encara que mataven el temps jugant amb uns escacs -fets de crostes seques de pa- amb en Pere Calders. Em va explicar que també es va haver d’escapar d’allà com va fer en Fontseré. No s’estava molt orgullós d’aquest fet, però a diferència de Fontseré ell comprenia les dificultats dels francesos per acollir aquella allau humana.
    I com que, per desgràcia la història moltes vegades es repeteix, veurem com alguns futurs escriptors sirians parlaran de la pèssima rebuda que els europeus els hem donat al segle XXI. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra!

    Josep Vicenç i Eres

    • Dieu que “Carles Fontserè va voler explicitar legítimament unes opinions sobre el paper dels francesos a la segona guerra mundial que es contradiuen amb el ‘relat oficial’ que ha triomfat i que ens ve a dir que tots els francesos van ajudar als exiliats espanyols i catalans i que eren de la resistència”. Voleu dir de debò que aquell “relat oficial” ha triomfat? Ja fa molts i molts anys que s’ha escrit amplament sobre els camps infectes i letals on es va empresonar els exiliats.

      En tot cas, el problema que tinc amb “Un exiliat de tercer” no és en absolut que en Fontserè hi digui pestes del tractament que va rebre la majoria dels refugiats espanyols de part de França, sinó la seva clara i constant glorificació del projecte hitlerià i la seva nogensmenys clara i constant denigració de les forces aliades que varen combatre i vèncer el nazisme. Qui llegeixi “Un exiliat de tercera” ho podrà comprovar fàcilment (cito alguns del passatges més flagrants al meu article publicat a ‘Núvol’ del 10.8.2016). És sobretot per això –per haver-se expressat així més de mig segle després de la desfeta del Tercer Reich– que el considero un filo-nazi.

      Pel que entenc que diu l’Agustí Pons, en Fontserè va trencar bruscament amb ell precisament perquè ell hi va fer referència durant la presentació del llibre.