Sant tornem-hi

5.10.2012

Sempre hi ha algun espontáneo que, a la mínima oportunitat i amb l’excusa que sigui, salta al ruedo disposat a torejar-se la literatura catalana. Del que es tracta ―no sé si, com dirien els “conspiranoics”, en una acció coordinada amb Madrid― és de rebaixar el valor de la creació literària en català amb la bestiesa de sempre dels pobres escriptors en español nascuts a Catalunya, tan cosmopolites ells i elles, i que venen tant i són tan bons en comparació amb els autors lingüísticament autòctons. La bestiesa en qüestió arriba a les màximes cotes quan, a sobre, se’ls vol fer passar per literatura catalana en fires i premis amb els seus llibres escrits ―amb més o menys fortuna― en la llengua de l’“imperi literari on no es pon mai el sol”.

Els catalans som uns provincians. El nostre complex d’inferioritat ―que no té cap raó de ser objectiva, si no és la complaença a sentir-nos humiliats― ens fa entrar al drap de qualsevol ximpleria d’aquesta mena, tot i la prohibició de la tauromàquia a Catalunya. Des de la nostra dignitat cultural, tan bona com la de qualsevol altra cultura, no n’hauríem de fer cap cas i hauríem d’actuar amb la més absoluta indiferència davant dels escriptors que demanen un lloc al sol on no els correspon, per molta que pugui ser la seva qualitat literària, que a l’hora de la veritat tampoc no és gaire. (Repassin la llista dels potencialment “queixosos” i veuran que hi predomina més aviat la baixa estofa intel·lectual.)

Arguments que s’esgrimeixen al seu favor com el lloc de naixement, la tributació a les arques catalanes o el fet, diuen alguns, que els escriptors catalanocatalans no volem compartir reconeixements institucionals o subvencions, perquè tocaríem a menys per cap, em semblen mera demagògia. Vejam. Sobre qui neix a Catalunya i s’adscriu a la literatura española com a opció no hi tinc res a dir, però és prou clar que ha triat España com a cultura. ¿Que són contribuents a Catalunya i que, per tant, paguen a les institucions catalanes com qualsevol veí? Doncs, mirin, els escriptors catalans som contribuents a España i més que obtenir-ne cap benefici no fem res més que entrebancar-nos amb els pals a les rodes que ens posen pel que fa a la llengua i la cultura, amb quintacolumnistes inclosos, que moltes vegades coincideixen amb els “pobres” escriptors “nacionalment” postergats. (Vegi’s l’atac constant al català a l’educació.) Pel que fa a les subvencions i reconeixements institucionals, només puc parlar per mi, i la veritat és que mai de la vida n’he pidolat cap ni he perseguit cap reconeixement oficial. Al contrari, crec que les ajudes a la creació no haurien d’existir i que els autors s’ho haurien de pensar, i molt, abans de servir d’instrument de propaganda del govern de torn.

Dit això, torno a l’afirmació que som uns provincians, sí, fins al punt que el conseller de Cultura veu de bon d’ull ―no m’estranya gens donat el seu transvestisme polític― la proposta del president del CONCA (un organisme que ens podríem ben bé estalviar d’una vegada per sempre) d’incorporar els escriptors catalanoespañoles als Premis Nacionals, un adjectiu, “nacionals”, que es refereix òbviament a Catalunya com a nació, per si no se n’havien adonat el conseller i el president “conco”. Fixem-nos, però, en un detall. Aquesta idea lluminosa, segons sembla superadora entre nosaltres d’allò que es veu que no passa enlloc més del món, com és que una literatura es faci al voltant d’una llengua, el tàndem Mascarell-Duarte, la van tenir abans de l’11-S. ¿Continua valent ara que el president Mas ha emprès el camí de la independència, un camí que, si també serveix per desmerèixer el català, no sé pas on ens portarà ni per què el volem fer? Em sembla que, a aquest parell, el Molt Honorable els hauria d’estirar les orelles en forma de cessament. Si de cas, corresponia a Espanya, com a lloc format històricament per una diversitat idiomàtica, defensar, acollir i fomentar el multilingüisme. I a fe de Déu que no ho ha fet, sinó més aviat el contrari. Ara no hem de començar nosaltres a fer el que no ens correspon per culpa del nostre irresponsable complex d’inferioritat.

Els autors en español de Catalunya han de buscar ajudes i reconeixements en l’àmbit que han triat amb la seva opció lingüística: la nación española. Si no els en donen i no els reconeixen prou, no per això han de venir a buscar el reconeixement de les institucions catalanes, que no sé si recorden que vam exigir i ens vam donar per recuperar un país de la rapacitat i el totalitarisme espanyol en tots els àmbits, entre els quals hi ha el lingüístic i el literari. Buscar aquest reconeixement institucional fora de lloc no és més que el reconeixement del seu fracàs com a novel·listes, poetes o assagistes en la llengua de l’Imperio. Escriptors catalanoespañoles que sí que han aconseguit ser tinguts en compte en l’àmbit que els correspon lingüísticament, España, no ens vénen mai amb la “collonada” de si són part de la literatura catalana. Ser fidels a l’aposta que van fer quan van triar el seu camp de joc lingüístic és la seva dignitat.

Sisplau, ¿no som tan poca cosa els autors catalans? ¿No tenim una llengua residual i una literatura menystenible? Doncs això, oblidin-nos i vagin a pidolar a Madrid, que allà sí que s’ocupen d’una cultura com “Déu” mana, i remarco això de Déu en sentit homenatge a las hondas raíces cristianas de la nación española.

 

Carles Camps Mundó | Foto Andreu Clapés