Canvi de sentit

6.09.2012

A les tres de la matinada, quan fins i tot els gossos dormien, es van creuar dos nois de mitjana edat pel carrer i amb ells les seves mirades. Un es va encarar a l’altre i li va preguntar que què mirava. Li va dir que res, que no li toqués els collons. Es van agafar pel coll de la camisa i va començar un intercanvi d’empentes cada cop més intens. I en un moment els primers cops de puny.

Era una plaça ampla, envoltada per blocs de pisos però que quedava a recer del trànsit nocturn de vianants. Els cops ressonaven lleugerament, però el seu so s’apagava en sec. Les rajoles vermelloses contribuïen a matisar-lo. S’insultaven i cridaven, però ningú no va treure el cap per la finestra a veure què passava. L’únic fanal que hi havia feia pampallugues. En menys d’un minut ja hi havia sang a terra. Llavors el Santi va estirar dels cabells a l’Edu.

La situació, vista des de lluny, hagués captivat a qualsevol: dos cossos forts i joves colpejant-se tan dur. Moviments lents, pesats, segurament condicionats per alguna gota d’alcohol de més en tots dos adversaris. L’un era alt i fort, però maldestre. A l’altre se li notava més experiència en les bregues i envestia amb més precisió.

Hi va haver un moment de corredisses, un davant i l’altre intentant caçar-lo amb una patada. Li va fer la traveta i va caure a terra. L’altre a sobre. En Santi venia del centre. Després de sopar a casa del seu pare havia anat a fer unes cerveses amb un parell dels amics de tota la vida. Quan es veien es posaven al dia. S’explicaven les penes, enmig d’alguna alegria. Els cops de puny cada cop s’orientaven millor i feien més mal. Compartien, per generació, la falta d’esperances. I la mateixa corda, afluixada del tot. Es va sentir el sò d’un nas trencat. Aquella nit anava a veure si veia passar la Sabina, que plegava del bar al cap de mitja hora.

L’Edu venia de Can Redó, un barri apartat de la ciutat, i s’havia oblidat la navalla que acostumava a portar als pantalons. Havia estat a la plaça de sota casa seva, com cada nit d’estiu, petant-la amb els amics, amb la Carla a la falda. Els nusos de la mà dreta ja li havien començat a sagnar. Havia quedat amb l’Uri als bancs de darrere la sala i per això havia de creuar la ciutat. Volia provisions per fumar el cap de setmana. Se li va inflar un ull i no podia veure-hi bé. Amb la Carla tenien previst marxar l’endemà al matí cap a un festival a la Franja.

Hòsties i més hòsties, sense pensar en el motiu, en el començament. Estaven profundament concentrats en la baralla i no els importava res més. Tots dos s’hi recreaven. En Santi no s’havia barallat mai amb ningú i se li barrejava la por i les ganes de continuar. L’Edu veia que no avançava. S’hi esforçava però no se’n sortia. Cap fred i punys calents, com sempre es deia, però res. Començava a notar l’esgotament. De sobte va començar a no sentir el dolor. De fet no se sentia el braç. Un altre cop, ara a l’estómac i no notava l’estómac. I un al pit i no hi havia pit. I l’altre braç.

Suor, sang i llàgrimes entelaven els ulls. En Santi pegava tan fort com podia: el tenia estirat a terra i sota les cames. Un puny i un altre, accelerat, deixant-hi la pell. Just quan li semblava que era seu, que tot ell era seu, va notar els cops a la cara. I aquests si que li feien mal de debò. Més punxeguts, més encertats, cabdals. I va poder obrir els ulls i va veure’s. Es va veure colpejant-se. I no podia parar.