Cançó trista i vindicativa d’un professor de Sinera

24.05.2016

“Com la filosofia, com les ciències humanes, la literatura és
pensament i coneixement del món psicològic i social en
què habitem. La realitat que la literatura aspira a
comprendre és, senzillament (tot i que, al mateix temps,
no hi ha res més complex), l’experiència humana.”
Tzvetan Todorov

professor pissarra classe

Un cop més, el professorat de literatura del segon ensenyament toca a sometent. La literatura torna a estar a la corda fluixa, les retallades treuen el nas malagradós. Si cal sacrificar hores d’algunes matèries, la literatura n’ha de ser una d’elles. Res de nou a l’horitzó. Ja he perdut el compte de les vegades en què en les últimes dècades el professorat de literatura del segon ensenyament, i també de l’universitari, ha alçat un crit al cel a propòsit del tema. Durant aquest temps s’han publicat, certament, manifestos, que han comptat amb el suport públic, si més no per escrit, de les institucions culturals i literàries catalanes més representatives, i també dels escriptors de l’àmbit catalanòfon. En més d’una ocasió també alguns mitjans de comunicació hi han dedicat alguna editorial o bé han plantejat algun debat sobre l’ensenyament de la literatura. De res no ha servit, tanmateix, perquè ja hi tornem a ser amb la cançó de l’enfadós. Quina tristesa, quina ràbia i quina vergonya alhora!

Ens en sortirem ara amb la nova reclamació reiterada? De quina manera, però? Només amb un altre pedaç estrictament conjuntural? Potser ja ha arribat l’hora que els nostres representants polítics i parlamentaris es mullin i es manifestin públicament què pensen fer per resoldre una qüestió estructural de l’ensenyament del nostre país. El rerefons de la qüestió és evident: el progressiu desmantellament d’una formació humanística, sòlida i compacta, dels nois i les noies del segon ensenyament. Uns estudiants que aterren més tard als centres de filologia, humanitats, traducció, ciències de l’educació o ciències de la comunicació de les nostres universitats amb una manca fefaent de coneixements culturals i literaris bàsics. Un dèficit de pes que ha afectat cada cop més les últimes fornades de batxillers.

No ens enganyem, el problema és polític, no es tracta només de la situació anòmala que concerneix a un àmbit concret de l’ensenyament, el de les humanitats. És una qüestió de filosofia política, de prioritats polítiques dels qui governen. Quin canvi més brutal el que s’ha produït en relació amb el paper que va jugar la literatura en el segon ensenyament i el que li atorguen avui les autoritats educatives! En ple inici del que es va anomenar la transició democràtica, la llengua i la literatura catalanes es van incorporar, complementant l’espanyola, a la formació dels nois i les noies del segon ensenyament per primer cop en la nostra història. En les dècades següents, un nombre important de professors de llengua i literatura catalanes es va anar afegint a l’ensenyament públic i privat, la majoria amb la consciència clara que amb el seu treball esforçat, sovint vocacional, falcaven amb fermesa els fonaments d’una formació literària bàsica per a un nou país que no podia preveure aleshores somiar en la construcció d’un nou estat. Els estudiants podien conèixer i estudiar la llengua, especialment la literatura, amb la lectura ponderada i selecta de textos dels autors i les autores més rellevants d’una història literària que els havia estat negada i era absent fins aleshores de les aules. El desenvolupament d’una formació humanística essencial, paral·lela a la científica, garantia en aquell temps el desenvolupament d’un procés de normalització educativa en relació amb el coneixement de la història, la llengua i la literatura catalanes.

Vet aquí, però, que un dia tot aquest procés de normalització es va aturar, quan la globalització que ens governa va establir l’actual reforma educativa, la de la generació de l’ESO per entendre’ns, i la literatura va deixar de ser un article de primera necessitat espiritual en la formació global de tots els estudiants. Les conseqüències gravíssimes van afectar també als qui en els centres universitaris intentaven (i encara ho fan) formar filòlegs, humanistes, traductors, educadors i comunicadors que fossin bons coneixedors de la nostra història cultural comuna amb tots el ets i uts. Com altres col·legues i professionals de l’ensenyament ja han exposat en els últims anys en alguns mitjans de comunicació, gradualment es va iniciar una etapa progressiva i generalitzada d’empobriment del bagatge intel·lectual dels nostres estudiants, i encara hi som per desgràcia. Han desaparegut les nocions i referències bàsiques sobre la pertinença a una tradició literària pròpia que els estudiants havien adquirit i assimilat bé en els anys vuitanta, quan iniciaven els estudis de mestre o de filologia, posem per cas.

Classroom aula buida

La literatura s’ha convertit en un espècie en extinció, en una salamandra, com diria Josep M. Benet i Jornet, que corre el perill de desaparèixer com a instrument essencial de la formació acadèmica dels nostres estudiants. Ja fa temps que el desànim va prendre cos en molts professionals de l’ensenyament públic i privat davant la manca de resposta i la inhibició de la nostra administració. Alguns d’ells, ja jubilats o en procés de ser-ho, es demanen ara com és possible que una estructura bàsica de país, com ho hauria de ser la vertebració d’una sòlida formació humanística, complementària de la científica, no genera cap gest o propòsit de revisió en les conselleries pertinents, malgrat les constants preses de posició i els tocs d’atenció del professorat sobre el tema. Certament, el problema no és només de caràcter local o nacional, està prou generalitzat i escampat en el nostre món occidental de referència, i han sortit veus arreu denunciant aquesta situació. En el nostre cas, però, és molt més greu a causa de les intermitències i les dificultats amb què s’ha produït la història política i cultural del nostre poble. Massa sovint ens omplim la boca d’un futur polític engrescador, sense adonar-nos que entre els objectius i les propostes del conjunt de la classe política catalana, no n’hi ha cap que consideri la necessitat de realitzar una revisió radical i a fons de l’actual sistema d’ensenyament, primari, secundari i universitari, que replantegi el paper de les humanitats per tal d’evitar que es converteixi en una Ventafocs qualsevol. Com deia, però, el problema plantejat entorn de l’ensenyament de la literatura és d’ordre universal i de caràcter sistèmic en el nostre malmès continent europeu.

D’ençà que es va publicar la traducció catalana de La littérature en péril [‘La literatura en perill’], de Tzvetan Todorov, en penjo uns fragments a l’Aula Global dels meus alumnes de literatura, perquè em serveixen (i els serveixen) com a reflexió general en el primer dia de classe del curs. La tria no és gratuïta: quan jo estudiava a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona en els primers setanta, per als estudiants de literatura, Todorov era tot un referent que amb els seus estudis obria i ampliava la interpretació de l’obra literària als aspectes de caràcter formal en una orientació que, a l’època, semblava negar o negligir el valor històric i social de l’obra literària. Gairebé quaranta anys més tard, preocupat per la situació acadèmica de les humanitats, Todorov va fer un acte de contrició i de defensa de la literatura en allò que ara reconeixia com a essencial: «trobar-hi un sentit que permeti al lector entendre millor l’home i el món, per descobrir-hi una bellesa que enriqueixi la seva existència; i tot fent això, s’entén millor ell mateix. El coneixement de la literatura no és un fi en si mateix, sinó una de les vies directes que condueixen a la realització de cadascú». Sobren les paraules.

Al nostre govern, als responsables de la política educativa i cultural, als nostres parlamentaris, responsables també de legislar sobre les necessitats materials i espirituals del nostre poble, un petit i humil prec: sisplau, revisin a fons el sistema educatiu actual, perquè la literatura en totes les seves manifestacions possibles recuperi i assumeixi el paper social i acadèmic que realment li correspon ocupar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Hi esric totalment a favor de que el govern de la Generalitat en façi l’esforç de comprendre i legislar sobre les necessitats materials i espirituals del nostre poble, un poble i humil: prec, que revisin a fons el sistema educatiu actual, per a la raó de que la literatura en recuperi en tots els àmbits i manifestacions possibles recuperi i assumeixi el paper social i acàdemic que li correspon ocupar. En nom de tots/es els poetes i escriptors com en Jacint Verdaguer i Santaló, el qual quasibé ni és llegueix, i per a tots/es els anteriors poetes i escriptors que en van anar escribint en la nostra llengua, per a poder passar a tots els escriptors i poetes actuals, preguem que no és perdi la nostra joia literaría en la fútura generació, i naturalment en les pròperes.
    lliri de pastor

  2. Em penso que, si els agradés la literatura, els qui manen no serien polítics. Llegir fa ser crític, independent, escèptic, irònic… i més qualitats (sí: qualitats) difícils de combinar amb l’acció política, que demana voluntat, ambició, pragmatisme, i una colla d’aptituds més del mateix estil. El poder no tindrà mai en compte la felicitat i la formació (crítica) dels ciutadans. Altra feina tenen…

    • No cal que els agradi a ells, als polítics, la literatura. Als polítics els agrada el que els agrada als votants. Fingeixen preocupar-se per l’ecologia quan els sembla una necessitat social. El problema amb la literatura és que ha deixat de ser un objecte de desig en la societat global. ¿Per què els polítics l’haurien de convertir en una prioritat, doncs? Malgrat que tot porti a l’escepticisme, cal aplaudir les veus valentes com la del professor Gallén.

  3. “No vulgueu governar!” deia un conegut poeta avantguardista. Planteu cara al govern -als governs- llegint, formant-vos i tenint un punt de vista crític, independent i lliure. La cultura (crítica) és l’arma més poderosa del ciutadà conscient. Albert Camus ho deia d’una altra manera: el “solitari” és més “solidari” que la massa acrítica…

  4. La “sort” del professor Gallén és que exerceix la docència a la universitat. Si fos professor en un centre de secundària (ESO) i batxillerat o una escola d’adults i pretengués ensenyar literatura ja s’hauria tallat les venes.

  5. El professor Gallén té tota la raó. Malauradament, estem avesats a veure que a cada reforma (suposadament “millora”) dels programes educatius es retallen les matèries que més valor formatiu tenen, tant a l’institut com a la universitat. El més valuós del meu batxillerat ja llunyà va ser una bona dosi de lectura i d’escriptura que m’ha acompanyat tota la vida.

  6. No és gens d’estrany, que no vulguin que la gent llegeixi i escrigui. Fins i tot hi ha polítics, desnaturalitzats, que han arribat a comparar les paraules amb les armes. De fet, però, s’equivoquen, les paraules -i les lletres-, són molt més mortals, ja que donen veu a qui no te armes, ni en vol fer servir.