Canapès de salmó

28.08.2012

Era tan ple com de mosques un femer. Tothom era allà. Ells, vestits foscos i camises clares, molts cabells engominats i perfectament clenxinats. Elles, sedes, daurats, escots vertiginosos i sabates de tacó. Esperant que aparegués i baixés l’escala talment les pel·lícules dels anys quaranta. Impacients. Però ell ja havia vist l’escena i podia aturar els esdeveniments. O no. Ell havia vist com en posar un peu al tretzè esglaó la Lita perdia l’equilibri i caient cap endavant començava a rodolar escales avall fent aixecar en els assistents a la cerimònia una exclamació continguda d’entre pànic i dolor. Ho evitava? Mentre esperava com la resta que aparegués al capdamunt de l’escala no es podia treure del cap la visió del seu cos rebregat al darrer esglaó, el seu vestit de Saab color de plata, esquinçat i cobrint-li just la part baixa de l’esquena i les natges, bronzejades en excés com la resta del seu cos. Tenia un cos desitjable, mides equilibrades i de carn turgent i pell perfecte. Si no fos perquè era tan cruel i despietada, era una dona que et podia fer parar boig. O potser per això era que et feia parar boig.

Ell sabia com acabava aquella escena, sabia que acabava fatal i amb tot, tenia dubtes sobre si havia d’actuar per canviar aquest final. Si ella no l’hagués maltractat com ho havia fet no dubtaria, però estava profundament ressentit i ara aquella visió se li oferia com una mena de venjança no planejada, cosa del destí, no calia ni embrutar-se les mans i aquella dona de vegades tan encantadora com d’altres vegades abominable, deixaria d’existir. La seva lluentor s’apagaria per sempre.

Els cambrers passaven amb dificultat entre la gent. Les safates es buidaven a gran velocitat. Va agafar un canapè, gairebé al vol. Era de salmó fumat i era boníssim. Va tancar els ulls per degustar-lo amb fruïció i això el va ajudar a aïllar-se de tot l’enrenou de la festa. Per un moment li va semblar que estava sol a la sala, només ell als peus de l’escala i la Lita a punt de baixar. Sota aquell vestit arrapat el cos s’hi endevinava en tota la seva nuesa. Ella li somreia, quieta, i ell resseguia amb la mirada les corbes d’aquella dona que el feia tornar boig. Sota el profund escot, el mugrons erectes, semblaven emetre enlluernadors rajos platejats jugant amb la llum de la sala. Es va acabar el canapè i les veus i la remor de la sala el van sobresaltar i el van fer tornar a lloc de cop i volta.

No sabia que una altra persona coneixia el desenllaç que estava a punt de produir-se. No perquè pogués veure-hi més enllà, com ell, sinó perquè era el responsable d’aquell bony que sobresortia al tretzè graó de l’escala. La catifa havia ajudat a camuflar-ho perfectament.

Al capdamunt de l’escala va aparèixer la Lita, magnífica, impressionant. Sabent-se el centre de totes les mirades i gairebé de l’univers sencer, va començar a baixar els esglaons i tothom seguia les seves passes en una barreja d’excitació i devoció. Quan va arribar al tretzè graó tota la sala va explotar en un lament terrorífic, llevat de dues persones que, amb els ulls tancats,  fruïen de l’excel·lència del sabor d’un petit canapè de salmó del mar del nord fumat al caliu de fustes nobles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Retroenllaç: Contes d’estiu a Núvol | Núvol

    • Gràcies! Em fa molta conya veure’l publicat! I que algú el llegeixi i a sobre li agradi, ja em sembla total!!!